Revista de botànica popular

ISSN: 2385-4847     Dipòsit legal: B. 24849-2014
número 3      Gener 2015
Quants tipus de plantes hi ha?

Maravillas Boccio
Josep M. Panareda
 
 
 
paret cel·lular
citoplasma
cloroplast
mitocondri
vacúol
nucli
nuclèol
cromosomes
esferoplast
Figura 1. Esquema d'una cèl·lula vegetal.
(original: Maravillas Boccio)
La figura 1 mostra l’esquema d’una cèl•lula vegetal típica. S’observa que no és una estructura homogènia sinó que al seu interior es diferencien unes estructures ben delimitades.

L’estructura exterior que dóna forma a la cèl•lula és la paret cel•lular. És una estructura rígida de cel•lulosa i característica dels vegetals (hi ha vegetals generalment unicel•lulars que no en tenen). Per dins hi ha la membrana cel•lular.

A l’interior de la cèl•lula es troba el citoplasma que és una massa translúcida i viscosa dins de la qual s’aprecien diferents estructures que realitzen funcions vitals concretes i reben el nom genèric d’orgànuls cel•lulars. Dins els orgànuls destaca el nucli. Altres orgànuls són els mitocondris, els cloroplastos,o els vacúols.

Els éssers vius que tenen cèl•lules sense un nucli ben definit, no diferenciat, es diuen procariotes; són organismes molt primitius.

Quan el nucli és ben constituït reben el nom d’eucariotes. Es considera un nucli ben format quan posseeix una membrana nuclear que el separa del citoplasma. Dins la membrana es troben els cromosomes que són els portadors del material genètic de la cèl•lula i tenen forma filamentosa, i el nuclèol que és esfèric i intervé en el desenvolupament de la cèl•lula; n’hi pot haver més d’un en el mateix nucli.

Els mitocondris són orgànuls petits de formes molt variades i es troben en un gran nombre dins una mateixa cèl•lula. Estan embolcallats per una doble membrana. Posseeixen ADN propi i per tant tenen capacitat d’autodivisió al igual que el nucli. La funció del mitocondri és l’obtenció d’energia mitjançant la descomposició dels productes de carboni emmagatzemats.

Els cloroplastos estan inclosos en un grup més ampli d’orgànuls anomenats plastidis que és troben en les cèl•lules verdes o incolores. Tenen doble capa de membrana i ADN, per tant es poden dividir com el nucli i els mitocondris. La seva funció és la captació de la llum mitjançant la clorofil•la.
La dinàmica cel•lular fa que hi hagi productes que es consideren de reserva; es troben dins els vacúols. La mida i el contingut són molt variats. En les cèl•lules vegetals són especialment grossos, un sol vacúol pot arribar a ocupar la major part de la cèl•lula. És a causa de la presència de la paret cel•lular que li dóna la rigidesa necessària per suportar la pressió exercida pel vacúol. El contingut varia en funció de l’espècie de la planta i del teixit del qual formi part la cèl•lula.

Una cèl•lula és com una fàbrica a nivell microscòpic, els cloroplastos capten l’energia de la llum i la transformen en energia útil per a la planta. Amb aquesta energia transformada se sintetitzen elements o processos bàsics per a la vida que es consumeixen ràpidament o s’emmagatzemen en els vacúols. Aquest procés de transformació es du a terme en el propi cloroplast o en altres orgànuls. Quan no hi ha llum i la planta està a les fosques ha de seguir vivint, aleshores l’obtenció d’energia es fa en el mitocondri a partir dels productes emmagatzemats. A causa de tota aquesta activitat es generen productes de rebuig que s’acumulen en els vacúols (figura 2).
Figura 2. Esquema de com les plantes produeixen l'energia.
(original: Maravillas Boccio)
El que s’ha explicat és un esquema molt genèric del funcionament d’una cèl•lula. Tot es resumeix en un balanç d’energia. La quantitat d’energia consumida ha de ser igual a la quantitat d’energia produïda. Si es produeix més energia de la consumida s’emmagatzema. Si es produeix menys energia de la que es necessita i no se’n té de reserva la planta es mor. S’ha de tenir en compte que el propi sistema per mantenir-se consumeix energia.

Hem vist de forma molt esquemàtica com és una cèl•lula vegetal. En altres números de la revista el cuGot es tractaran amb més detall alguns aspectes ara només indicats.


Les formes actuals de les plantes

Hem dit al començament que la forma d’un vegetal ve condicionada per un factor individual i per un altre de grup que inclou un desenvolupament evolutiu. Hi ha individus més antics, poc evolucionats i amb un nivell d’organització molt simple; i n‘hi ha més evolucionats i complexes. Dins d’aquets límits hi ha tots els nivells possibles. Per tant la forma i l’estructura tant externa com interna d’una planta venen condicionades pel seu nivell d’evolució.
Figura 3. Ordenació esquemàtica dels termes emprats en el text.
(original: Maravillas Boccio)
Figura 4. Platja rocosa amb algues.
(fotografia de Josep M. Panareda, el 19 de març de 2014)
Líquens: Es formen mitjançant la unió d’hifes de determinats fongs amb algues unicel•lulars o filamentoses. La forma ve determinada pel fong, en molt rares ocasions és l’alga qui dóna forma al liquen. La relació entre el fong (micobiont) i l’alga (ficobiont) és de simbiosi. Les algues són autòtrofes i aporta els nutrients necessaris per al fong que és heteròtrof. En contra el fong proporciona l’aigua i els minerals, elements bàsics també per a l’alga. A més, el fong protegeix l’alga d’un excés d’intensitat de llum. Com a conseqüència de la simbiosi es formen unes substàncies liquèniques que no apareixen en els seus components aïllats. Es troben líquens en substrats molt variats: sobre les roques, en el sòl, a les escorces dels arbres o fusta morta, etc (figures 8, 9 i 10).
Figura 5. Bolet damunt un tronc podrit.
(fotografia de Josep M. Panareda, el 6 d'abril de 2009)
Figura 6. Reig bord (Amanita muscaria).
(fotografia de Josep M. Panareda, el 10 d'octubre de 2011)
Figura 7. Bolet damunt un tronc sec.
(fotografia de Maravillas Boccio, el 29 de desembre de 2014)
Figura 8. Líquens sobre sorra.
(fotografia de Maravillas Boccio, el 25 de setembre de 2014)
Figura 9. Liquen amb aspecte foliaci a l'escorça d'un arbre.
(fotografia de Josep M. Panareda, el 20 de març de 2007)
Figura 10. Líquens sobre roques.
(fotografia de Josep M. Panareda, el 24 de juliol de 2011)
Briòfits. Són un grup de plantes autòtrofes que tenen característiques pròpies de los tal•lòfits i d’altres dels cormòfits. Integren aquest grup les molses i les hepàtiques.

La seva adaptació al medi terrestre és parcial. Necessiten una alta humitat ambiental per poder viure; absorbeixen l’aigua directament per tota la planta. Resisteixen els períodes de sequera en estat de vida latent en forma d’espora. En la seva estructura externa es poden apreciar cauloides i fil•loides petits on hi ha teixits primitius. No tenen un teixit conductor però sí que hi ha unes estructures per a la conducció de matèria. Els rizoides són ben diferents de les arrels, la seva funció és de suport però no d’absorció de sals minerals i aigua.
Figura 11. Esquema d'alternança de generacions.
(original: Maravillas Boccio)
Figura 12. Molses amb esporòfits.
(fotografia de Josep M. Panareda, el 21 de març de 2014)
Els briòfits presenten una alternança de generacions. Això vol dir que la planta presenta un aspecte diferent quan està en fase de reproducció i quan no ho està. El tal•lus o el cos vegetatiu de la planta té una estructura verda i per tant amb clorofil•la; és el gametòfit. Produeix les gàmetes que són les cèl•lules sexuals. Quan hi ha la fecundació d’una gàmeta femenina per part d’una altra de masculina, a sobre del gametòfit femení es forma una altra estructura, generalment allargada, que és l’esporòfit. L’esporòfit és efímer, no té clorofil•la, s’alimenta a partir del gametòfit femení i forma les espores que al germinar dóna lloc al gametòfit. Les espores són la fase de resistència, és a dir, quan les condicions ambientals li són desfavorables. L’única manera de sobreviure és en forma d’espora (figura 11 i 12).
Figura 13. Molses humides damunt un tronc.
(fotografia de Josep M. Panareda, el 20 de març de 2007)
Figura 14. Aspecte d'una població d'hepàtiques.
(fotografia de Josep M. Panarda, el 25 de juliol de 2011)
El nom d’alternança de generacions ve donat perquè per completar el cicle vital intervé el gametòfit que és haploide (les seves cèl•lules tenen n cromosomes) seguit de l’esporòfit que és diploide (les cèl•lules tenen 2n cromosomes). Dins l’esporòfit es du a terme una divisió cel•lular i les espores tornen a ser haploides.
Les hepàtiques tenen un tal•lus pla d’aspecte de fetge. Per contra les molses són folioses i la disposició dels petits fil•loides és helicoïdal (figures 13 i 14).

Cormòfits. Són un grup de plantes amb adaptacions específiques a la vida terrestre. De la mateixa manera que el cos vegetatiu dels tal•lòfits es diu tal•lus, el dels cormòfits es diu corm. Com els briòfits, els cormòfits també presenten una alternança de generacions on hi ha una fase haploide reduïda (gametòfit) i una fase diploide dominant (esporòfit).
Figura 15. Polipodi (Polipodium vulgare).
(fotografia de Josep M. Panareda, el 23 de març de 2001)
Figura 16. Llengua de cèrvol. (Phyllitis scolopendrium).
(fotografia de Josep M. Panareda, el 29 de febrer de 2008)
Figura 17. Lunària (Botrychium lunaria).
(fotografia de Josep M. Panareda, el 9 de juny de 2014)
Han assolit un grau molt alt de diferenciació en els seus teixits tant en la seva estructura morfològica com en la seva funció. Tenen teixit de protecció amb el medi que els envolta, d’absorció d’aigua, de conducció, de fixació al substrat, i d’altres. Respecte a la forma externa, en el corm es pot diferenciar l’arrel, la tija i les fulles com òrgans principals.

Es consideren cormòfits el grup dels pteridòfits format per falgueres, selaginel•les i cues de cavall entre altres i el grup dels espermatòfits on es troben les gimnospermes i angiospermes.
Figura 18. Selaginel·la (Selaginela sp.).
(fotografia de Josep M. Panareda, el 16 d'abril de 2014)
Figura 19. Cos fèrtil de cua de cavall (Equisetum telmateia).
(fotografia de Josep M. Panareda, el 28 de febrer de 2001)
Pteridòfits: Són plantes que posseeixen veritables teixits com els cormòfits i es multipliquen per espores com els briòfits, però en aquest cas l’esporòfit és independent i dominant. Prefereixen els ambients humits malgrat que s’endinsen a àrees més seques. Hi ha molt poques espècies veritablement aquàtiques (figures 15, 16, 17, 18 i 19).
Figura 20. Gimnosperma. Branca de teix (Taxus baccata) amb fruit.
(fotografia de Josep M. Panareda, el 21 d'octubre de 2007)
Figura 21. Gimnosperma. Branca de pi blanc (Pinus halepensis) amb pinya.
(fotografia de Josep M. Panareda, el 10 de maig de 2014)
Figura 22. Gimnosperma. Càdec (Juniperus oxycedrus) amb fruit.
(fotografia de Josep M. Panareda, el 9 de desembre de 2011)
Espermatòfits: Són les plantes més evolucionades. Són formades per autèntics teixits i la forma de multiplicar-se és mitjançant llavors, que és un òrgan complex a diferencia de l’espora que generalment és unicel•lular. La fase del gametòfit s’ha reduït tant que no s’aprecia a simple vista (figures 20, 21, 22, 23, 24, i 25).

Una característica fonamental dels espermatòfits és la presencia de flors i la formació de fruits. Aquestes plantes tenen la capacitat d’adaptació als diferents ambients. A causa de l’alt grau de desenvolupament la majoria són terrestres.
Figura 23. Angiosperma. Roser pomífer (Rosa villosa) amb fruits.
(fotografia de Josep M. Panareda, el 28 d'agost de 2004)
Figura 24. Angiosperma. Bruc boal (Erica arborea) florit.
(fotografia de Maravillas Boccio, el 8 d'abril de 2010)
Figura 25. Angiosperma. Flor d'abellera mosquera (Ophrys insectifera).
(fotografia de Maravillas Boccio, el 7 de juny de 2014)
© Dumalis
La forma vegetal és el resultat de dos processos. D’una banda hi ha el procés sofert per una cèl•lula fecundada que desprès d’una sèrie d’etapes forma un nou ésser. De l’altra el grup del qual forma part aquest ésser ha sofert transformacions al llarg del temps. Es pot dir que la forma vegetal és el resultat d’un desenvolupament individual i un altre del grup al que pertany, entenent aquest últim com una evolució genètica.

L’element bàsic de la vida és la cèl•lula que és una unitat de mida microscòpica. Dins de cada cèl•lula es realitzen de forma organitzada les funcions vitals bàsiques per a la vida. Les cèl•lules semblants s’agrupen en masses individualitzades que es diuen teixits. El conjunt de teixits amb forma pròpia i funcions determinades constitueixen els òrgans.

Són exemples de teixits el conjunt de cèl•lules que formen la zona de creixement de les arrels o les tiges; també són teixits els vasos per on circula la saba. Són exemples d’òrgans les fulles o les arrels.


La cèl•lula

La forma i la mida d’una cèl•lula és molt diferent d’unes a altres. En els teixits vegetals predominen les formes poligonals al costat d’altres més o menys allargades o d’aspecte de fibra. La mida està entre 10 i 100 µm.
Els éssers més primitius són generalment unicel•lulars o formats per grups de cèl•lules exactament iguals. A mesura que es puja el nivell d’evolució hi ha diferents tipus de cèl•lules que constitueixen distintes classes de teixits que realitzen funcions especialitzades.

Es pot dir que hi ha nivells d’organització morfològics dels individus atenent el grau d’evolució. Protòfits, tal•lòfits i cormòfits són els tres grans nivells d’organització, si bé hi ha formes intermèdies. Són protòfits aquells vegetals unicel•lulars o formats per un conjunt de cèl•lules poc diferenciades i que es converteixen fàcilment en individus unicel•lulars. Seguint en el nivell evolutiu hi ha el grup dels tal•lòfits format per organismes pluricel•lulars que arriben a tenir un cert grau de diferenciació. Tant els protòfits com la majoria dels tal•lòfits estan adaptats totalment al medi aquàtic o si més no a una atmosfera saturada de vapor d’aigua. Els cormòfits, els últims en el nivell organitzatiu, són essers pluricel•lulars que posseeixen veritables teixits i estan adaptats a la vida terrestre (figura 3).

Protòfits. Les plantes més simples estan formades per una sola cèl•lula nua, és a dir, sense paret cel•lular rígida, en forma esfèrica. També es troben individus amb paret. A vegades aquestes cèl•lules no se separen sinó que resten unides per una massa gelatinosa formant cenobis. Integren aquest grup els bacteris i les algues primitives que juntament amb els tal•lòfits més simples constitueixen el plàncton si es troben suspesos a l’aigua o el bentos si estan fixos a un substrat.

Tal•lòfits. Són vegetals aquàtics o que requereixen una humitat ambiental molt alta. En períodes secs passen a vida latent. Integren aquest grup les algues, els fongs i els líquens. Els que viuen dins l’aigua els hi manca una estructura que els mantingui rígids i són blans a terra. Els líquens i part del fong són terrestres.
El tal•lus és format per moltes cèl•lules. Té una organització externa molt variable, va des de simples agregats cel•lulars fins estructures molt diferenciades però sense arribar a formar veritables teixits. Un tal•lus es forma per agregació de cèl•lules lliures o per una separació incompleta de les cèl•lules filles desprès de la divisió cel•lular.

Algues: Són vegetals autòtrofs i tenen cloroplastos amb clorofil•la. L’energia necessària per a la seva vida és captada directament de l’aigua. Les formes exteriors d’algunes algues superiors recorden veritables arrels, tiges i fulles i per diferenciar-les reben els noms de rizoides cauloides i fil•loides. Com els protòfits, les algues també formen part del plàncton i el bentos (figura 4).

Fongs: Tradicionalment s’han inclòs dins de les plantes però formen realment un grup independent. Els hi manca la clorofil•la, per tant són heteròtrofs. Viuen com sapròfits, és a dir, a partir de matèria orgànica en descomposició o com paràsits. El tal•lus dels fongs és format per filaments denominats hifes. El conjunt d’hifes constitueix el miceli que és el cos del fong. El miceli pot presentar un ampli ventall de formes. Són fonamentalment terrestres, alguns viuen a aigües dolces i molt rarament a aigües salades (figures 5, 6 i 7).