Revista de botànica popular

ISSN: 2385-4847     Dipòsit legal: B. 24849-2014
número 5      juliol 2015
Taxonomia. La classificació de les plantes

Maravillas Boccio
Josep M. Panareda
 
 
 
Figura 1. Esquema resumit del mon vegetal.
Tambè hi ha el problema de la polisèmia, és a dir, un mateix nom fa referència a diferents plantes. Seguint amb l’exemple anterior, amb el nom d'àrnica es designen també altres espècies, com: Andryala integrifolia, Inula conyza, I. graveolens, I. helenium, I. helenoides, I. helvetica, I. montana, I. salicina, I. viscosa, Jasione saxatilis, Pallenis spinosa, Pulicaria dysenterica i P. odorata. Totes aquestes plantes pertanyen a la família de les Compostes i tenen flors grogues.

Un altre motiu pel qual s'aconsella emprar el nom científic en llatí és que hi ha plantes de les quals no es coneix cap nom comú, potser perquè són rares o bé no han estat aprofitades. Com s’anomenen? Es designen amb el nom llatí? S’inventa un nom nou? En aquesta darrera opció, com es fa? Sovint s'ha creat un nom culte nou a partir del nom llatí, com en el cas de l'oxítrop campestre per designar l’Oxytropis campestris.


Classificació de les plantes

La figura 1 mostra una classificació molt resumida del regne vegetal. Només hi figuren les categories taxonòmiques més importants. Respecte a les famílies, se n’han escollit algunes de les principals i, de cadascuna, només un gènere i una espècie.
Figura 2. Oxitropis campestris (oxítrop campestre). Il·lustració de Maravillas Boccio.
Figura 3. Anthericum liliago (lliri de sant Bru). Il·lustració de Maravillas Boccio.
Els cotilèdons són les fulles embrionàries de la planta. Són les primeres en formar-se i tenen una estructura molt simple. En les plantes dicotiledònies els cotilèdons sorten fora terra en germinar la llavor i per tant són visibles amb una aparença semblant a una fulla però diferent d’una fulla adulta. La figura 4 mostra els cotilèdons de Fagus sylvatica (faig). En canvi, en les monocotiledònies l’únic cotilèdon no és visible perquè no surt de dins de la llavor quan germina.
Figura 4. Fulles embrionaries o cotilèdons de Fagus sylvatica (faig). Il·lustració de Maravillas Boccio.
Per donar una idea de la importància del nombre de plantes de cada gran grup, es faciliten la xifra total als Països Catalans, segons l'obra d'Oriol de Bolòs i altres (2005), diferenciant els tres tàxons fonamentals (família, gènere i espècie) tant de les gimnospermes com de les angiospermes, amb la seva subdivisió en dicotiledònies i monocotiledònies. Aquestes xifres són aproximades, ja que varien segons els criteris emprats per definir cada tàxon, no sempre coincidents en els diferents especialistes, i en relació amb la millora del coneixement de les plantes. Cal fixar-se en el nombre més elevat de dicotiledònies.
© Dumalis
La ciència que estudia les plantes és la Botànica. Però l’estudi de les plantes vol dir moltes coses. Es pot estudiar la forma, la fisiologia, la distribució, etc. Hi ha una part de la Botànica que s’encarrega de la classificació de les plantes és la taxonomia botànica o sistemàtica botànica. La taxonomia divideix el conjunt dels vegetals en unitats o grups anomenats tàxons. La unitat de referència és l’espècie. Hi ha tàxons de nivell superior a l’espècie (els més importants són la família i el gènere) i tàxons de nivell inferior (subespècie i varietat). La base de la taxonomia és l’evolució genètica.


El nom científic de la planta

La designació científica del tàxon espècie està formada per la unió de dos noms llatins, com Rosmarinus officinalis, que és el romaní. El primer (Rosmarinus) correspon al gènere i la primera lletra sempre s’escriu en majúscula i el segon (officinalis) és l'específic, que, generalment, fa referència a alguna característica de l'espècie, per exemple: luteus (groc), acaulis (sense tija), officinalis (relatiu a l’oficina de farmàcia), sylvestris (salvatge), vulgaris (comú), etc. Aquests adjectius concorden amb el gènere del primer, sigui masculí, femení o neutre. A vegades el terme específic fa referència a una persona o un territori, com Ramonda myconi (orella d'ós), dedicada a Francesc Micó, metge i botànic de Vic, o Pinus halepensis (pi blanc) en referència a la ciutat d’Alep.
Una regla a tenir en compte és que qualsevol nom escrit en llatí ha d’anar en cursiva.

Quan es fa referència a una espècie que ja ha estat citada abans, és corrent posar només la inicial del gènere seguit del nom específic. Per exemple, si en un text es parla de la Fragaria vesca (maduixera) la primera vegada escriurem Fragaria vesca, desprès ja no cal repetir el nom complet sinó F. vesca.

També cal tenir present que, sovint, a continuació del nom de l’espècie hi figuren unes lletres que no van en cursiva: corresponen al nom de l’autor que ha descrit i publicat per primera vegada l’espècie. En l’exemple de la maduixera és Fragaria vesca L. on L. és la inicial de Linné. En el cas de la Campanula speciosa Pourr. (campaneta gran) l’autor és Pourret. El nom de l'autor normalment no consta en les publicacions ordinàries, només en obres científiques i de referència per tal d'evitar confusions.

El nom llatí és el més universal; amb el nom vulgar sovint no se sap ben bé de quina planta es tracta. Hi ha problemes de sinonímia quan una mateixa planta té diferents noms en el llenguatge popular, i això pot portar confusions. Per exemple, Arnica montana és el nom científic de la planta que, segons el Diccionari de plantes del Termcat, té els següents noms en català: àrnica, herba de les caigudes, tabac de muntanya, tabac de pastor, arnicó, esternudera, flor de tabac, herba capital, herba de cop, herba de l’espant, tabac salvatge, talpa i talpica. Si es decideix fer servir el nom comú, quin d'aquests 13 s’emprarà? Per quines raons s’utilitza un nom o un altre? Quin criteri s’ha de seguir? Totes aquestes preguntes s’estalvien si es fa servir el nom en llatí. Tot plegat no exclou que en el llenguatge popular es parli d'àrnica, que és el terme que més s'ha generalitzat.