Montseny XXI
La revista del Montseny el segle XXI

ISSN: 2339-8280     Dipòsit legal: B.3286-2014
número 10a      febrer 2015
El paisatge vegetal de Coll Formic, un espai entre l'alzinar i la fageda

Josep M. Panareda
Maravillas Boccio
Resum

Coll Formic és el punt d'unió entre els blocs de Matagalls i la Calma al massís del Montseny. Se situa a la franja de contacte entre el domini de la vegetació mediterrània amb alzinars, el domini submediterrani amb la roureda de roure martinenc i el domini de tendència atlàntica amb la roureda de roure de fulla grossa i la fageda amb boix. Aquesta situació de contacte bioclimàtic, el relleu abrupte i l'activitat humana secular han configurat un mosaic de paisatges vegetals ben variats i contrastats. La dinàmica i l'evolució actuals d'aquests paisatges són en relació amb els canvis d'ús: disminució de les activitats tradicionals, nous usos turístics i d'esplai i polítiques de conservació. El paisatge vegetal més singular del sector és la Fageda Seca, una fageda amb boix damunt de calcosquists a l'obac del turó de Collformic.

Paraules clau: alzinar muntanyenc, Coll Formic, fageda amb boix, roureda de roure martinenc.
 
 
 
Coll Formic és un indret de referència al Montseny. És on la carretera canvia de vessant: hi ha un rètol ben visible pels automobilistes amb la informació següent "Coll Formic 1145 m". Des d'aquest coll es té una visió formidable tant cap a l'Osona i la plana de Vic com cap al Vallès. El cantó sud (Vallès) pertany a la conca de la Tordera i el nord (Osona) correspon a la del Congost-Besòs. És un dels punts de sortida per ascendir a Matagalls i on s'inicien les pistes que menen cap a la Calma i a la Castanya. Coll Formic separa geogràficament el bloc de Matagalls del de la Calma (figures 1 i 2).

La seva situació és clau per entendre el seu paisatge. Per un cantó, Coll Formic es localitza a la franja de contacte entre els dominis bioclimàtics mediterrani i submediterrani amb clares afinitats amb el domini atlàntic. Això comporta l'establiment d'una gran varietat de paisatges naturals. La diversitat s'ha fet més gran encara a causa de la intervenció humana secular. Ara hi ha un mosaic de paisatges que cal saber interpretar adequadament. Hi ha alzinars, rouredes, fagedes i diversos tipus de matollars i prats, tot plegat damunt un relleu abrupte amb carenes rocoses, vessants molt inclinats i sots pregons. El rocam, aparentment homogeni, presenta en detall una gran variabilitat tant en la composició química com en les característiques físiques.
Figura 1. Coll Formic, carretera de Palautordera a Seva amb rètols informatius diversos. Al fons destaquen les capçades de faig de la Fageda Seca.
(fotografia de Josep M. Panareda, el 22 de juliol de 2007)
Figura 2. Mapa del Montseny amb la localització de Coll Formic, indret situat entre els blocs de Matagalls i la Calma.
(mapa elaborat per Maravillas Boccio)
La carena principal, que va del pla de l'Ase Mort a l'inici de la Calma fins al turó d'en Besa passant pel turó de Collformic, té la direcció SSW-NNE, el que condiciona un contrast marcat entre els solells i els obacs. La carena que va del turó de Collformic cap al collet de les Bigues, de direcció WNW-ESE, encara accentua més aquest contrast i en condiciona l'establiment d'una de les fagedes més significatives del Montseny, malgrat la seva extensió relativament reduïda.

I encara cal afegir-hi la situació respecte a les influències de les masses d'aire d'origen marí. L'orientació cap el sud-est de la vall del cantó meridional que acaba a Coll Formic facilita l'entrada de la massa d'aire empesa per la marinada. Aquest aire, procedent del mar i que és fresc i humit, sol bufar sobretot el migdia dels dies d'estiu, just quan la insolació és més intensa (vegeu una explicació detallada de la marinada a Montseny XXI, 1). El clima del conjunt del sector de solell, més sec i càlid per aquesta condició, és suavitzat per la influència de la marinada. En canvi, el clima més humit i fred del sector obac rep una influència menor de la marinada (figura 3).

I la influència de tots aquests factors encara es veu matisada o contrastada per la microtopografia i l'existència de gruixos molt diferents de sòls i de materials superficials tous. Tot plegat dóna lloc a la presència de sectors, sovint de dimensions reduïdes, extremadament secs que contrasten amb d'altres ben propers molt humits (figura 4).


La influència humana

És molt evident l'empremta humana al paisatge i no és pas gens fàcil endevinar com seria sense l'activitat secular dels diferents pobles que s'hi han establert i han aprofitat els recursos. De manera natural hi dominarien els boscos, però amb una estructura ben diferent a l'actual. Hi haurien clarianes permanents als esqueis i carenes rocoses, on s'hi mantindria un bosc baix i més o menys esclarissat. També es crearien clarianes temporals ocasionades per fenòmens geomorfològics com esllavissades o derivades de la pròpia dinàmica del bosc amb arbres caiguts o morts de vells, a causa d'alguna malura o d'un fenomen meteorològic.
Els boscos no serien tan monoespecífics com els actuals, constituïts només per una sola espècie d'arbre. Molts alzinars serien boscos mixtos amb roures, moixeres i altres caducifolis. Els roures ocuparien una superfície molt superior a l'actual; tanmateix sovint constituirien formacions mixtes amb l'alzina, el faig, les moixeres i altres arbres. Les fagedes també serien boscos mixtos i alhora més extensos, en especial vessant amunt cap a Matagalls.

Els boscos han estat aprofitats per a carboneig, llenya i fusta. La necessitat d'aquests productes ha fet que part del territori fos reservat per a bosc, sobretot als indrets més inclinats i damunt de sòls prims. La resta fou arrabassada fa segles per a pastures, artigues i conreus permanents. El predomini actual de l'espai desforestat cap a Matagalls i a la Calma és un testimoni clar d'aquests usos antics.
Figura 3. Visió de Coll Formic pujant per cantó d'Osona. Destaca la boira produïda per la marinada, que dóna un ambient humit i frescal la tarda de l'estiu i que condiciona una vegetació de fageda. El bosc del fons correspon precisament a la Fageda Seca. L'arbre a primer terme esquerre és un faig i els arbres de mig terme són alzines que colonitzen una carena.
(fotografia de Josep M. Panareda, el 24 de juny de 2011)
Les antigues places carboneres i els pous de neu que encara es poden observar mostren la importància d'aquestes activitats. Hi ha restes de quatre pous. Dos són autèntics pous i l'estructura se n'ha conservat força bé. L'un té unes dimensions notables, amb més de sis metres de fondària i d'amplada semblant; es localitza al mig de la fageda amb boix, al vessant obac, a pocs metres del cim del turó de Collformic; es troba força ben conservat malgrat dos punts on s'ha desprès part del mur de pedra seca. L'altre és a poca distància de Coll Formic, sota la pista que mena al collet de les Bigues. La resta són dues petites excavacions, o almenys tenen actualment aquesta forma, conegudes sovint amb el nom de poues; la més interessant és prop del collet de les Bigues; l'altra és ben a prop de Coll Formic, just al començament de la pista cap al collet de les Bigues.
Figura 4. Paisatge vegetal entre la serra de Ciureda i la capçalera de la riera de Picamena, prop de Coll Formic.

1. Alzinars als solells i indrets amb sòls esquelètics. A les carenes els alzinars són boscos esclarissats i baixos amb clars colonitzats per un matollar amb bàlec, bruc boal, ginebre, cap d'ase i farigola i prats secs.
2. Franges petites de fageda amb boix i taques d'alzina i trèmol als obacs.
3. Bosc mixt a les fondalades sense aigua corrent permanent amb avellaners, gatells, tells i trèmols.
4. Fageda amb boix de la Fageda Seca a l'obaga del turó de Collformic amb clarianes amb alzina, boix, ginebre i bruc boal.
5. Bosc mixt de ribera amb gatells, freixes de fulla gran i avellaners al fons de la capçalera de la riera de Picamena.
6. Part inferior del vessant de solell de Matagalls amb terres profundes i més o menys humides, damunt les quals domina un extens falguerar amb bardisses i matollars de bruc boal i ginebre.
(original de J.M. Panareda, dibuixat per Maravillas Boccio)
 
Aquesta darrera poua fou probablement on es llençaren els cossos dels liberals assassinats el 10 de gener de 1874 durant la tercera guerra carlina. Acabada la guerra, el 1879, els cossos foren traslladats al cementiri de Seva i posteriorment, el 1883, al cementiri de Vic. A Coll Formic hi ha una creu en record de les 110 persones assassinades. Hi ha una plaça amb la inscripció següent: Pregueu germans per les víctimes inhumanament sacrificades per una partida carlista en aqueix terme de Collformich los dies 10 y 11 de janer del any 1874.

Hi ha un interrogant respecte on es llençaren exactament els cossos dels morts; si fou a la poua propera a Coll Formic o al pou situat pocs metres de l'inici de la pista cap al collet de les Bigues. Si fou a la poua, aleshores es planteja si aquesta era originalment una poua o un pou més fondo i que una vegada extrets els cossos per traslladar-los al cementiri es deixà tal com s'ha conegut posteriorment (Gudiol, 1913).


Els paisatges vegetals de l'alzinar

Si des de Coll Formic es contempla la vall de la Tordera, cap al Vallès, s'observa un paisatge dominat per l'alzinar, un bosc on l'arbre principal és l'alzina (Quercus ilex subsp. ilex). Vist de conjunt sembla un paisatge homogeni amb tonalitats fosques tot l'any. Pràcticament tot és bosc i són escassos els espais agrícoles propers; lluny enllà es veuen unes poques clarianes amb feixes encara cultivades. També hi ha alzinars al cantó septentrional, cap a l'Osona, però prop de Coll Formic hi domina la fageda; en cotes inferiors sí que l'alzinar constitueix també una massa contínua (figura 5).

Aquests alzinars, almenys els més propers a Coll Formic, pertanyen al grup dels anomenats alzinars muntanyencs, propis dels nivells mitjans del Montseny. Quan s'observen de prop es descobreix que hi ha una gran diversitat d'alzinars en funció dels diferents factors comentats. Les espècies sensibles al fred, com el marfull, el llentiscle, l'aritjol, el lligabosc mediterrani, l'aladern i l'arboç hi són rarament o estan absents a tots ells. De manera simplificada hi ha tres grans tipus d'alzinar amb una estructura i composició florística diferent.

Als indrets més ombrívols, sobretot als vessants poc inclinats i replans, i en general damunt de materials tous, s'estableix un alzinar dens, amb arbres alts i un sotabosc relativament abundant. És als fondals on s'observa bé aquest alzinar, on abunden les lianes com l'heura (Hedera helix), la ridorta (Clematis vitalba) i els esbarzers (Rubus sp.). L'heura sovint constitueix una catifa amb nombroses fulles verdes pel terra i s'enfila pel tronc dels arbres. La ridorta es reconeix de lluny pels grups de les llargues arestes plomoses dels fruits, que donen la sensació de ser flors blanquinoses, ben visibles la tardor i l'hivern. Al costat dels esbarzers també hi ha l'aranyoner (Prunus spinosa) i l'arç blanc (Crataegus monogyna); tots tres són plantes espinoses. Puntualment també hi apareix el boix (Buxus sempervirens). Al sotabosc solen créixer les violetes de bosc (Viola sylvestris, Viola alba), diverses falgueres com el polipodi (Polypodium vulgare), la falzia negra (Asplenium adiantum-nigrum) i la falzia roja (Asplenium trichomanes), algunes gramínies com el fenàs de bosc (Brachypodium sylvaticum), la descàmpsia flexuosa (Deschampsia flexuosa) i Festuca ovina, i altres plantes com el marxívol (Helleborus foetidus), la maduixera (Fragaria vesca), Silene nutans, Luzula forsteri, Prunella grandiflora subsp. pyrenaica i Centaurea pectinata.

Si aquest alzinar dens s'esclarissa a causa d'un aprofitament o per una altra raó la llum arriba fins al terra i ràpidament sorgeixen moltes herbes i sobretot una gran densitat d'esbarzers, de manera que esdevé un espai impenetrable i intransitable. Si es deixa un temps sense intervenir-hi les alzines van creixent de nou i les capçades van tapant el bosc, disminuint la llum que assoleix el terra. Arriba un moment que la cobertura de les alzines és total, de manera que el sotabosc es redueix dràsticament, restant només la catifa d'heures i algunes herbes que suporten l'ombra intensa. Aleshores el bosc esdevé transitable de nou. Actualment abunden aquest dos tipus de paisatges, l'un amb un alzinar embardissat i l'altre amb un alzinar gairebé sense sotabosc. Aquest alzinar transitable, que és força homogeni, de manera natural es va diversificant a causa de l'envelliment dels arbres i pels efectes de fenòmens meteorològics i geològics amb arbres morts i caiguts i branques esqueixades. Aleshores alguns sectors del bosc s'embardissen de nou, donant lloc a un paisatge heterogeni amb canvis constants.
Figura 5. Visió de la vall de la Tordera des de poc més amunt de Santandreu de la Castanya. Es contempla el predomini dels alzinars al conjunt de la vall. A primer terme destaca el matollar de ginestell, vegetació dominant actualment a aquest vessant de Matagalls. Al fons, enmig d'alzinars hi ha el conjunt de camps de l'entorn de les masies de Camprodon, la Besa, Colldebosc i l'Isern.
(fotografia de Josep M. Panareda, el 10 d'agost de 2008)
Un segon tipus d'alzinar es localitza als vessants inclinats i damunt de sòls prims. Els sòls prims i pobres en nutrients i la manca de recursos hídrics no permeten el desenvolupament d'un bosc esponerós. La situació més extrema és als solells inclinats, on la calor és intensa durant els mesos d'estiu, o més enllà els anys amb precipitacions escasses. En general l'alzinar s'hi pot desenvolupar bé, amb arbres no gaire alts i sovint molt ramificats. És un alzinar que fou molt explotat fins la dècada de 1950 sobretot per a carboneig. Molts d'aquests alzinars tenen un estructura derivada encara del carboneig. L'alzina era l'arbre afavorit perquè se n'obtenia un carbó de més qualitat. Altres, com el roure, eren arrabassats.

El resultat és un bosc totalment dominat per alzines de rebrot. Com que ja fa unes dècades que alguns boscos no són aprofitats, ara hi ha un bosc dens sota el qual la flora és escassa. Solen créixer-hi les falgueres com el polipodi i la falzia negre. S'hi pot transitar bé per la manca de sotabosc, tanmateix la dificultat pel pendent no ho facilita, excepte per als senglars. Alhora sorgeixen altres arbres sobretot a partir de llavors portades pels animals a través dels excrements o enganxades al cos. Cada vegada es detecten més peus de roure (Quercus pubescens), de blada (Acer opalus subsp. opalus), de moixera (Sorbus aria) i de faig (Fagus sylvatica). Moltes de les llavors escampades no arriben ni a germinar. D'altres germinen, però moltes plàntules moren aviat a causa de la manca de llum, d'aigua o de nutrients, o moren al cap de pocs anys. Uns pocs peus dels que han reeixit els primers anys creixen fins a fer-se arbres grossos.

L'establiment d'alzinars mixtos amb arbres caducifolis és més present als indrets amb condicions més frescals i humides i amb sòls profunds. Els roures i la moixera són els més corrents, però no és rar localitzar peus aïllats de faigs als fondals o obacs enmig d'alzines; tampoc és rar observar que alguns d'aquests faigs quedin afectats els anys amb sequera severa. Cal tenir present que el faig es troba al límit de la seva àrea de distribució. Fins hem localitzat peus de moixera de guilla (Sorbus aucuparia), arbre d'afinitat subalpina, ben a prop de Coll Formic.
Figura 6. Contrast de vessants al collet de les Bigues. La carena és desforestada pel pas del ramat; hi domina un prat sec enmig d'esqueis amb una vegetació ben esquifida. A la dreta hi ha el vessant solell colonitzat per un alzinar. A l'esquerre s'insinua el vessant obac amb la Fageda Seca.
(fotografia de Josep M. Panareda, el 6 de gener de 2004)
Figura 7. Visió del vessant de Matagalls on destaca la carena dels Roures i el camí que mena cap al cim de Matagalls. Sobresurt la massa forestal dels Roures del Marquès, ben individualitzada enmig de matollars, prats i les feixes conreades de Santandreu de la Castanya. El color marronós correspon a un extens falguerar de falguera aquilina i el verd a matollars amb ginestell, ginebre i bàlec. Els tons més clars indiquen àrees de prats, erosionades o de rocam. El turó del fons amb una caseta a l'horitzó és el turó d'en Besa.
(fotografia de Josep M. Panareda, el 6 de novembre de 2009)
Cal insistir en la presència aïllada de peus de faigs enmig d’aquests alzinars densos, corrent als vessants superiors del turó de Collformic. Fins es pot parlar en alguns indrets de bosc mixt d’alzines amb faig, o de fageda amb alzines. La tendència actual és que el faig es vagi estenent pel damunt dels 1.100 metres, fins i tot als solells, i una mica per sota dels 1.000 metres als obacs. Es fa difícil dir fins on arribarà el faig a estendre’s i a dominar. El cert és que molt puntualment s’han trobat peus de faig per sota dels 600 metres, al costat de la riera de Picamena, i petits grupets cap als 900 metres. Aquests grups de faigs només es fan grans entorn dels 1.000 metres i sempre als obacs, en especial als peus de vessant, és a dir, als indrets més ombrívols. La resta és constituïda per un alzinar, alternant amb grans masses de bosquines de bruc i boix.

S'ha constatat que els arbustos han minvat molt a causa de la regeneració general del bosc. Però cal considerar el paper de les estassades històriques per a feixines i sobretot l'arrencada de bruc boal per a l'elaboració de pipes per a fumar a partir de la rabassa, activitats que han estat molt importants fins fa ben poques dècades.

De manera natural algunes d'aquestes alzines resten malmeses a causa de la sequera, que periòdicament és intensa i persistent. Aleshores l'estrès hídric provoca la mort d'algunes branques i fins i tot d'alzines senceres. Aquests episodis són els determinants que a molts vessants predominin alzines tortuoses, baixes i molt ramificades. Aquests fenòmens esclarissen el bosc i deixen espais oberts entre els arbres, el que permet l'entrada de llum intensa al terra. Les condicions de sequera i el predomini de sòls esquelètics i rocosos fan que s'instal•lin arbustos i herbes propis d'indrets secs i lluminosos, com el bruc boal (Erica arborea), la bruguerola (Calluna vulgaris), el cap d'ase (Lavandula stoechas), la farigola (Thymus vulgaris) i l'estepa borrera (Cistus salviifolius).

El tercer tipus d'alzinar és el bosc que s'estableix als indrets rocosos, esqueis i carenes, on el sòl és pràcticament inexistent excepte damunt d'alguns relleixos de roca, i l'escassetat d'aigua i l'ambient sec són permanents. Es tracta d'un bosc molt baix, ramificat i permanentment esclarissat. Els episodis de sequera hi tenen efectes molt visibles, ja que esmorteeix l'activitat dels arbres. Hi són freqüents les branques seques i els peus amb creixement molt lent i carregats de líquens. Els espais oberts són notables, fins sovint hi ha espais extensos sense cap arbre o només amb algun arbre baix i molt ramificat. Els arbustos solen ser-hi presents, alguns de mida mitjana com el bruc boal, el ginebre (Juniperus communis subsp. communis) i el boix, i d'altres de baixos, com l'estepa borrera, la bruguerola, el cap d'ase i la farigola. Als afloraments rocosos hi ha diverses plantes rupícoles, com el polipodi i diversos crespinells, com el crespinell gros (Sedum sediforme), el crespinell rupestre (Sedum rupestre subsp. reflexum), el crespinell blanc (Sedum album) i el crespinell brevifoli (Sedum brevifolium), aquest darrer a les cotes més elevades (figura 6).
Figura 8. Matollar amb bàlec i ginestell al vessant entre Coll Formic i Matagalls. El bàlec, situat a primer terme, és una mata baixa d'un verd-grisenc, compacta, molt ramificada i en forma encoixinada. En canvi, el ginestell, situat al fons, és un arbust alt, tot ell verd i també molt ramificat però amb branques llargues, primes i flexibles.
(fotografia de Josep M. Panareda, el 22 de juliol de 2007)
Figura 9. Detall d'una mata de bàlec florit prop de Coll Formic.
(fotografia de Josep M. Panareda, el 14 de juny de 2013)
Per sota els 1.200 metres domina el matollar de brucs, amb una presència més baixa del boix, que en algun indret es fa abundant. En aquests matollars, sovint dominats pels brucs (Erica arborea i Erica scoparia) i el boix, abunden nombroses mates, com la bruguerola, la ginestola pilosa (Genista pilosa), el ginestell (Sarothamnus scoparius), el ginebre, l’aranyoner, l’estepa borrera, el cap d’ase i la farigola. Els esbarzers (Rubus ulmifolius, Rubus canescens) també hi solen ser presents. Entre les nombroses herbes destaquen Centaurea pectinata, Prunella grandiflora, Sanguisorba minor, Galium maritimum, Festuca ovina, Dactylis glomerata, Vicia cracca i Agrostis tenuis. Allà on l’erosió ha estat més intensa i la roca aflora hi ha un matollar esclarissat on el boix és escàs. Al seu lloc hi ha diverses espècies mediterrànies, com el bruc boal, localment dominant, la farigola i el cap d’ase.


Els paisatges vegetals de la roureda

Les rouredes del Montseny tenen unes característiques especials a causa de tres fets principals. Per un cantó hi conflueixen diversos tipus de rouredes; hi ha sobretot rouredes de roure martinenc (Quercus pubescens) i de roure de fulla grossa (Quercus petraea). En segon lloc cal considerar que les rouredes es localitzen típicament entre els estatges dels alzinars i de les fagedes, però al Montseny també hi ha rouredes per sota de l'estatge dels alzinars, a la plana de Vic i al fons de la depressió del Vallès a causa de la inversió tèrmica i de la presència de substrats argilosos que permeten sòls amb una capacitat de retenció d'aigua, el que afavoreix l'establiment de rouredes més exigents en humitat edàfica que els alzinars. Alhora la franja entre l'estatge dels alzinars i de les fagedes és molt estret al Montseny, a causa de la presència de la boira originada per la marinada, la qual condiciona que es passi sobtadament d'un ambient climàtic mediterrani amb alzinars a un altre de tendència atlàntica amb fageda; a més a més, aquesta transició brusca és accentuada pel relleu. I finalment, en tercer lloc, cal tenir present l'activitat humana. La franja de l'estatge de les rouredes és naturalment estreta, però allà on el relleu és més planer s'eixampla, el que ha permès una explotació secular intensa pel fet de ser indret amb sòls fèrtils i on les precipitacions permeten unes collites millors. El resultat és que els espais de l'estatge de les rouredes són complexes, corresponen a espais reduïts i quan s'estenen més en l'espai han estat radicalment transformats, de manera que és difícil esbrinar quin és el territori que li és propi.

A l'entorn de Coll Formic només hi ha actualment una roureda que se li pot aplicar aquest nom. Es troba just a prop del camí que mena de Coll Formic cap a Matagalls. És un bosc aïllat de la resta de masses forestals, en estreta relació amb els aprofitaments forestals locals. Es coneix com els Roures del Marquès (figura 7).

L'origen d'aquesta roureda és molt probablement l'existència d'una roureda més extensa que s'estendria entre els 1.000-1.300 metres d'altitud, sobretot al cantó de Matagalls i a diversos indrets de la Calma. Com s'ha indicat, els aprofitaments han estat molt intensos, com també les transformacions del paisatge.

En general es tracta de rouredes de roure martinenc, però amb elements de la roureda de roure de fulla grossa, ja que es troba a la franja de contacte d'ambdues. Cal considerar que malgrat aquesta roureda hagi estat tractada de manera que es mantingués, les transformacions respecte al bosc originari són grans. També ho ha estat l'erosió del sòl, el que representa la pèrdua en capacitat de retenció d'aigua, és a dir, disposa d'una quantitat menor d'aigua respecte a una situació natural.
Figura 10. Vessant obac amb fageda amb boix a la serra de Puigventós vist des de la carretera poc abans d'assolir Coll Formic pel cantó del Vallès. La fageda es refugia als indrets més ombrívols i frescals. És troba totalment vorejada d'alzinars. La fageda es destaca poc per ser una imatge obtinguda el mes de juny.
(fotografia de Josep M. Panareda, el 12 de juny de 2008)
Als espais potencialment de roureda de l'entorn de Coll Formic hi ha sobretot falguerars amb falguera aquilina damunt de sòls profunds i més humits, bardisses també damunt de sòls força profunds i matollars diversos damunts de sòls més prims a causa de l'erosió i pel pendent més fort. Hi ha matollars amb ginebre, bruguerola, ginestell, brucs i bàlec.
El falguerar és una comunitat vegetal d’aspecte molt variable al llarg de l’any, sempre dominada per la falguera aquilina (Pteridium aquilinum). A l’estiu és dens, alt i verd. A l’hivern és baix, tombat, aixafat i d’un marró fosc lleugerament rogenc.Al costat o sota la falguera hi ha nombrosos arbustos i herbes. L’abundància dels arbustos és molt variable i localment un arbust pot esdevenir abundant, com passa amb el ginestell, el bruc boal o la bruguerola. També es troba el ginebre, l’aranyoner, l’arç blanc i diversos esbarzers. Entre les herbes es troben el pensament del Montseny (Viola bubanii), la viola silvestre, la maduixera, la masera (Vincetoxicum hirundinacea), el gram d’olor (Anthoxanthum odoratum), el fenàs de bosc, la rèvola (Stellaria holostea), Conopodium majus, Lotus corniculatus i Agrostis tenuis.

Ocupa les terres sense bosc i amb sòl profund. La profunditat del sòl permet la retenció de força aigua. El falguerar sol localitzar se allà on la roca s’ha alterat més, com passa en alguns filons intrusius, on la roca granular s’ha desfet, donant lloc a un bon gruix de sauló. També es localitza allà on sorgeix aigua, circumstància que també ha facilitat l’alteració del subsòl. Es destaca pel color en el paisatge enmig dels matollars de bruc i de les landes de bruguerola, que ocupen els indrets rocosos i amb sòls prims. Aquest fet es veu bé als talls fets en algunes pistes. Quan hi ha un bon gruix de terra es fa un falguerar, si aflora la roca un matollar o un alzinar.

El falguerar sol evolucionar cap a una bardissa, i posteriorment a una bosquina amb arç blanc i gatell (Salix atrocinerea). Finalment esdevé bosc, alzinar, roureda o fageda, segons l’indret. Sovint es forma primer un bosc on abunda l’alzina, que progressivament és envaït per trèmols i més endavant per roures o faigs.

Les bardisses són abundants als fondals dels torrents i rieres. Es localitzen al costat dels falguerars i de petites molleres. És una comunitat molt densa, impenetrable, tant per la densitat d’esbarzers que són molt punxosos, com per la presència d’altres arbustos i arbres, també punxosos, com l’arç blanc i l’aranyoner. L’acompanyen algunes lianes, com la vidalba, el gatmaimó (Tamus communis) i la carbassina (Bryonia cretica subsp. dioica), i diverses herbes com l’ortiga (Urtica dioica), abundant als indrets pasturats, Lamium maculatum, Lamium flexuosum, Vicia sepium i Lapsana communis. Sovint també abunda la falguera aquilina.

El matollar de bàlec (Genista balansae) és probablement el més significatiu, a causa de la seva raresa al conjunt del Montseny. El bàlec s'estableix de manera natural a les carenes i esqueis del turó de l’Home les Agudes, de Matagalls i de la Calma. En general és un arbust estès a l'estatge subalpí de Catalunya, però descendeix al montà. A causa de la transformació dels boscos en pastures i artigues, els bàlecs quedaren totalment relegats als indrets rocosos, ventosos i mancats d'aigua i nutrients.
Figura11. Visió hivernal de la Fageda Seca amb els arbres caducifolis sense fulles. El paisatge vegetal és constituït per un mosaic de fagedes amb diferents tipus de matollars sobretot de boix, ginebres i brucs.
(fotografia de Josep M. Panareda, el 20 de gener de 2002)
Figura 12. Visió primaveral de la Fageda Seca, moment en què els faigs comencen a treure les fulles.
(fotografia de Josep M. Panareda, el 29 d'abril de 2012)
Les cremes periòdiques per afavorir les pastures posaren a ratlla les mates de bàlec. Però a partir de la disminució de les pastures i la prohibició de les cremes amb arguments de protecció, s'ha estès de manera espectacular durant les darreres dècades justament entre Coll Formic i el Matagalls, en especial entre Coll Formic i el turó dels Esqueis. La seva presència és molt vistosa a causa de l'aspecte general de mata compacte i molt ramificada, que sovint pren forma encoixinada; les flors són d'un groc viu i flairoses. Amb el bàlec hi ha el ginebre, la bruguerola i el bruc, amb diverses herbes (figures 8 i 9).

El pasturatge ha fet que molts indrets siguin ocupats per un prat baix amb una composició florística molt variable en funció del gruix del sòl. És fàcil observar una successió de diverses comunitats herbàcies des del bosc fins a la carena. Un gruix més gran de sòl permet més retenció d’aigua i de nutrients. Destaquen nombroses plantes, com Potentilla neumanniana, Plantago subulata, Thymus pulegioides, Scleranthus perennis, Festuca ovina, Agrostis tenuis, Helianthemum nummularium subsp. tomentosum, Carex caryophyllea, Lotus corniculatus, Seseli montanum, Galium verum, Achillea millefolium i Dianthus seguieri.

Als indrets amb menys terra, pràcticament sense sòl, es fa un prat discontinu, on abunden plantes crasses, com els crespinells (Sedum album, Sedum rupestre subsp. reflexum, Sedum brevifolium) i el matafoc (Sempervivum tectorum), amb matetes de Festuca ovina, Plantago subulata subsp. holosteum, Armeria alliacea subsp. plantaginea, Thymus pulegioides i Helianthemum nummularium subsp. tomentosum.

Als esqueis creixen moltes de les plantes indicades anteriorment, com els crespinells i el matafoc, o la mateixa Festuca ovina, juntament amb l’herba de sant Segimon (Saxifraga vayredana) o l’asarina (Antirrhinum asarina).


Els paisatges vegetals de la fageda

La fageda és el bosc dels obacs més enlairats de l'entorn de Coll Formic. La més coneguda i estesa és a l'obac del turó de Collformic, anomenada Fageda Seca. Altres fagedes properes es localitzen als obacs del serrat de Puigventós i del serrat de la Ciureda (figura 10).

Al Montseny les fagedes són més aviat de caràcter silicícola, ja que pel damunt dels 1.000 metres dominen les roques silícies. Però a ponent de Coll Formic la presència de carbonats en els esquistos fa que les comunitats vegetals que es constitueixen siguin lleugerament diferents. Hi ha diverses plantes calcícoles i algunes pròpies més aviat de la roureda de roure martinenc, com el boix, la prímula vera i el mateix roure martinenc. Aquestes fagedes són conegudes com fagedes amb boix.

La presència i l'abundància del boix al costat del faig és el fet més remarcable, ja que tipifica clarament aquesta fageda. El boix és molt abundant en el conjunt de la fageda, de manera que es destaca al paisatge, en especial l’època en què els faigs no tenen fulles (figures 11 i 12).

Els darrers anys aquesta fageda s’ha anat estenent i espessint a causa de l’absència d’aprofitaments forestals, de manera que ara es troben sectors on el bosc és ben dens. Alhora la fageda s'ha estès colonitzant indrets ombrívols que fins fa poc eren colonitzats per bardisses, falguerars i avellaners. Sota aquesta fageda densa hi ha poques plantes, però el boix hi és sempre ben representat. És a les fagedes esclarissades on la densitat del boix és més gran, ocupant gairebé tot l’espai de l’estrat arbustiu alt.

Als indrets no gaire abruptes i amb una mica de sòl el trèmol (Populus tremula) actua com a arbre pioner. Germina amb més facilitat que el faig. Un cop desenvolupat crea un ambient més humit, que facilita la persistència de faigs; tanmateix en alguns indrets s'ha observat com la gran densitat de trèmols dificulta molt la germinació de les fages. El trèmol sol formar poblacions denses, ja que rebrota amb facilitat. Actualment hi ha claps densos de poblacions de trèmols enmig de la Fageda Seca, a la part alta del vessant que mira a llevant del turó de Collformic i vessant amunt de la font de Cabridella ja al cantó de Matagalls (figura 13).

En general allà on la fageda és densa hi ha un nombre baix d’espècies, encara que una mica més elevat que a l’alzinar. Sota el faig i el boix hi ha l’herba fetgera (Anemone hepatica), la prímula vera (Primula veris subsp. columnae), el marxívol, el melcoratge de bosc (Mercurialis perennis), la corona de rei (Doronicum pardalianches), l’escorodònia (Teucrium scorodonia), la descàmpsia, el lloreret (Daphne laureola), la didalera groga (Digitalis lutea), la lleteresa de bosc (Euphorbia amygdaloides), la viola silvestre (Viola sylvestris), el te de bosc (Cruciata glabra) i la falguera Polystichum setiferum.
Figura 13. Imatge obtinguda des de la carena del collet de les Bigues. A primer terme destaca un esquei amb una mata de bàlec. A la dreta s'insinua la Fageda Seca. Al fons s'albira el mosaic de paisatges vegetals del vessant de Matagalls, alzinars a la part inferior, falguerars, matollars de ginestell, ginebre i bàlec i prats. La massa de bosc blanquinós a mig vessant correspon a poblacions de trèmols sense fulles.
(fotografia de Josep M. Panareda, el 1 de gener de 2004)
Entre els faigs hi ha també altres arbres i diversos arbusts. El més corrent és l'azina que viu bé i amb escassa competència als esqueis que afloren enmig de la fageda; és especialment abundant als marges de la fageda, on el faig es manté amb dificultat. Allà on aflora un roquisser el faig viu amb dificultat. Si és un esquei petit només hi creixerà un o dos peus escarransits d'alzina. En canvi si és més extens s'hi estableix una bosquina més o menys contínua i densa on abunda l’alzina, el ginebre, el boix i el bruc boal. A molts dels esqueis aquesta bosquina és la vegetació espontània permanent. L’ambient sec de l’estiu no permet l’establiment del faig, com tampoc d'alzines altes i ufanoses. Com s'ha indicat només hi creixen uns peus d’alzina baixos, molt ramificats, tortuosos i voltats de brucs, ginebres i boixos.

On hi ha prou sòl s'estableixen grups de trèmols i peus aïllats de moixera, grèvol (Ilex aquifolium), avellaner (Corylus avellana) i castanyer (Castanea sativa). Hi ha arbustos alts, a més del boix, l'arç blanc, l'aranyoner, el ginestell, el ginebre i el bruc boal. Les lianes són escasses, però hi creixen la ridorta i l'heura.

És a les clarianes i vores de camins on es troba més diversitat d’espècies, i sovint on algunes de les espècies citades anteriorment tenen una abundància més elevada. Hi ha també la maduixera l’herba de sant Robert (Geranium robertianum subsp. robertianum), el corniol (Aquilegia vulgaris), Poa trivialis, Myosotis sylvatica subsp. teresiana i l’ortiga. A les vores obertes i humides de la fageda es fan la gerdera (Rubus idaeus) i el sauquer (Sambucus nigra).





Bibliografia

Bolòs, O. (1983): La vegetació del Montseny. Barcelona, Diputació de Barcelona. 170 pàgs.

Gudiol Cunill, J. (1913): Collformich. Relació històrica dels successos ocorreguts des del dia 8 al 11 de gener de 1874, amb motiu de l'entrada dels carlins a Vic. Edició facsímil (1988), Monografies del Montseny, 3: 13-50.

Llobet, S. (1947): El medio y la vida en el Montseny. Barcelona, C.S.I.C., 518 pàgs. + mapa. Trad. catalana: El medi i la vida al Montseny. Estudi Geogràfic. (1990). Granollers, Museu de Granollers - Agrupació Excursionista de Granollers. 486 pàgs. + periglacial al Montseny.

Panareda, J.M. (1991): El Montseny. Visió geogràfica. Vic, Eumo editorial. 175 pàgs.

Panareda, J.M. i Boccio, M. (2014): La marinada, condicionant dels paisatges del Montseny, Montseny XXI, 1a.

Panareda, J.M. i Boccio, M. (2014): Els estatges de vegetació del Montseny, Montseny XXI, 2a.

Panareda, J.M. i Nuet, J. (2000): La vegetació del turó de Collformic (Montseny). Monografies del Montseny, 15: 147-157.
© Dumalis