Montseny XXI
La revista del Montseny el segle XXI

ISSN: 2339-8280     Dipòsit legal: B.3286-2014
número 10b      febrer 2015
L'estrèptopus (Streptopus amplexifolius (L.) DC.) al Montseny

Josep M. Panareda
Maravillas Boccio
Resum

L'estrèptopus (Streptopus amplexifolius) és una herba perenne pròpia de les megafòrbies de l'estatge subalpí dels Pirineus, on és més aviat rara. Al Montseny ha estat localitzada només al sot de les Cordes, al nord de Matagalls, entorn els 1.385 metres d'altitud. Constitueix una petita població en estreta relació amb un conjunt de petits salts d'aigua que mantenen permanentment humit i xop uns esqueis ben ombrejats.

Paraules clau: corologia, estrèptopus, flora, liliàcies, megafòrbia, Streptopus amplexifolius.
 
 
 
La família de l'estrèptopus: liliàcies

L'estrèptopus, nom culte de Streptopus amplexifolius, pertany a la família de les liliàcies, coneguda sobretot per incloure plantes herbàcies molt emprades en jardineria per la bellesa de les seves flors. Aquesta família botànica és una de les que ha generat més controvèrsies a causa de la disparitat de criteris per definir-la i separar-la d'altres famílies. Tradicionalment constitueix una família extensa d'uns 250 gèneres i unes 3.500 espècies, però es tracta d'un grup artificial definit sobretot pels caràcters macromorfològics. En formen part alguns gèneres de plantes força conegudes, com Allium (all, ceba, porro), Aloe (àloe), Anthericum (lliri de Sant Bru), Aphyllanthes (jonça), Asparagus (esparreguera), Asphodelus (albó, porrassa, porrassí), Colchicum (còlquic), Convallaria (muguet), Dipcadi (marcet), Erythronium (dent de ca), Muscari (calabruixa), Lilium (marcòlic), Ornithogalum (llet de gallina), Paris (raïm de guineu), Polygonatum (segell de Salomó), Ruscus (galzeran), Scilla (joliu), Tulipa (tulipa), Urginea (ceba marina) i Veratrum (veladre).

Segur que molts pensareu què tenen en comú moltes de les plantes indicades. En què s'assemblen l'esparreguera i el marcòlic, el galzeran i la tulipa o la jonça i el còlquic? S'han triat aquests exemples perquè els parells de plantes a comparar pertanyen no només a famílies diferents, sinó també a ordres distints, segons els criteris més recents establerts a partir d'estudis moleculars.
Figura 1.- Població d'estrèptopus en plena floració.
(fotografia de Josep M. Panareda, el 5 de juny de 2005)
Figura 2.- Il•lustració d'una branca d'estreptopus amb fulles, flors i fruit.
(làmina original de Maravillas Boccio)
Estudis filogenètics moleculars recents permeten agrupar els diferents gèneres de la família tradicional de les liliàcies en diverses famílies ben individualitzades, que alhora pertanyen a ordres diferents; els ordres constitueixen una categoria de classificació dels organismes superior a la família. Han estat nombroses les propostes d'agrupació d'aquests gèneres, però cap acaba de deixar-ho prou ordenat a causa de la seva complexitat i pel fet que encara resta molt per estudiar i aclarir (Castroviejo, 2013).

Els 34 gèneres que Bolòs i Vigo (2001) inclouen en la família de les liliàcies se solen aplegar actualment en 7 famílies, que alhora s'agrupen en 4 ordres diferents. La nova família estricta de les liliàcies segons molts autors només inclouria 6 gèneres: Erythronium, Fritillaria, Gagea, Lilium, Streptopus i Tulipa. L'estrèptopus, doncs, resta dins les liliàcies en el seu sentit més estricte (figura 1).

El nom de liliàcies ve del gènere Lilium, al qual pertanyen tres espècies conegudes: Lilium martagon (marcòlic vermell), Lilium pyrenaicum (marcòlic groc o llirga) i Lilium candidum (lliri blanc de Sant Josep, de Sant Joan o de Sant Antoni). El dos primers són espontanis a Catalunya i el darrer ha estat molt plantat als jardins i s'ha naturalitzat en alguns indrets.

Les liliàcies pertanyen a les monocotiledònies, una de les dues classes de plantes del grup de les angiospermes. Les monocotiledònies tenen un sol cotilèdon a l'embrió i normalment les arrels totes semblants, les fulles amb els nervis gairebé paral•lels i les flors amb tres peces.

Les liliàcies són majoritàriament herbes perennes amb rizoma o bulb i amb les parts aèries normalment caduques; inclou també algunes mates i lianes. Les flors solen tenir sis tèpals molt vistosos.


El gènere de l'estrèptopus: Streptopus

El gènere Streptopus inclou 7 espècies naturals de les terres temperades i fredes de l'hemisferi nord. Al Montseny i a tot Catalunya només n'hi ha una: Streptopus amplexifolius.

Totes les plantes del gènere Streptopus són perennes i tenen un rizoma curt amb nombroses arrels molt juntes. La tija és foliosa, buida per dins, ramificada a la part superior i fa ziga-zagues. Les fulles són alternes.
Figura 3.- Grup d'estrèptopus a la darreria de l'estiu amb les fulles grogues i els fruits vermells.
(fotografia de Josep M. Panareda, el 28 d'agost de 2004)
Figura 4.- Mapa de la distribució de l'estrèptopus al Montseny. El cercle correspon al quadrat
d'1 x1 km on s'ha localitzat la població d'estrèptopus.
(dades originals de Josep M. Panareda i Maravillas Boccio i elaboració cartogràfica de Maravillas Boccio)
La morfologia de l'estrèptopus

L'estrèptopus és una herba perenne, glabra, ramificada a la part superior, foliosa i amb tiges flexuoses, fent ziga-zagues. Assoleix una alçària entre 30 i 80 cm. Els rizomes són curts i amb una cabellera compacte d’arrels fibroses (figura 2).
Les fulles són alternes, nombroses al llarg de tota la tija, ovades, cordiformes, sèssils, envoltant una mica la tija i acabades en punta. Són més aviat grosses i amples: 7-12 cm de longitud per 3-6 cm d’amplada. Són més petites cap amunt. Són verdes a l'anvers i d'un gris verdós al revers.

Les flors surten de l’axil•la de les fulles i són solitàries, acampanades, d'uns 8-10 mm, al capdamunt d’un peduncle llarg (2-5 cm), articulat com un genoll i pèndul. Tenen 6 tèpals aguts, de 6-9 mm, blanquinosos o d'un verd groguenc i soldats a la base. El fruit és una baia petita vermella i lleugerament allargassada (0,8-1,2 cm) (figura 3).
L'ecologia i distribució de l'estrèptopus

És propi de les megafòrbies, herbassars alts i humits de l’estatge subalpí, entre 1.500-2.400 m. És una planta típicament de muntanya. A Catalunya creix espontàniament al Pirineu, on és rara, i arriba de manera molt excepcional fins al Montseny (figura 4).

Al Montseny només ha estat localitzat al sot de les Cordes, fet que ja vam reportar en el número 6a de Montseny XXI en un article dedicat a aquest indret tan excepcional des del punt de vista ecològic, biològic i paisatgístic.

L'estrèptopus fou descobert per Josep Masnou Clopés, qui ens comunicà que hi va veure una planta que no havia observat fins aleshores al Montseny. Junts hi anàrem i ens trobàrem amb aquesta sorpresa botànica. Era l'estiu de 2004. L'interès augmentà quan descobrírem que també hi havia peus de Polygonatum verticillatum i Lycopodium selago; d'aquestes espècies es coneixen molt poques localitats al Montseny. Un estudi més meticulós ens feu descobrir tota una successió d'ambients i comunitats vegetals, des de matollars de ginebró i pastures culminants, fagedes esclarissades i matollars de bàlec damunt d'esqueis i pedregars fins a megafòrbies esponeroses. El més sorprenent fou la riquesa excepcional de plantes en un indret tan reduït (Panareda i al. 2010 i 2014).

El que més ens interessà fou estudiar el per què de tanta diversitat d'ambients i comunitats i el per què de l'existència de l'excepcionalitat florística. Calia estudiar com evolucionava aquell paisatge al llarg de l'any. Durant una visita a ple hivern descobrírem el sector de més interès biològic totalment cobert per una gran massa de glaç, d'on penjaven nombrosos caramells gruixuts i llargs.
Figura 5.-Filets de salts d'aigua i esquitxos derivats de la caiguda damunt la roca, que
provoquen una forta ruixada constant. S'observen grups de Streptopus amplexifolius als
relleixos dels esqueis permanentment xops.
(fotografia de Josep M. Panareda, 5 de juny de 2005)
L'explicació a tot plegat és l'existència d'un corrent d'aigua permanent que en un moment donat es converteix en una sèrie de petits salts d'aigua. És com si uns filets d'aigua anessin saltironejant de pedra en pedra, i cada cop que cauen damunt d'una pedra escampen un reguitzell d'esquitxos que mullen les roques de l'entorn i les plantes que hi arrelen. El resultat és un ambient permanentment humit i moll amb aigua que regalima per tot arreu. L'aspersió és persistent tot l'any, excepte quan el fred congela tots aquests regalims i petits salts d'aigua, el que dóna lloc a la gran capa de glaç amb tots els caramells que l'adornen.

Si el corrent d'aigua del sot de les Cordes es redueix molt durant algun moment d'estiu, l'aigua només regalima per les roques, tot deixant amarats els sòls de terra negra que sostenen les arrels dels vegetals. Això explica la presència i la permanència de Streptopus amplexifolius i d'altres plantes que necessiten una humitat permanentment elevada per viure (figura 5).

L'exposició clarament nord del sot i la forta inclinació del seu fons, sovint ben vertical i a vegades formant petites balmes, són factors determinants d'aquests ambients permanentment humits i de la persistència de l'estreptopus.
Bibliografia

Bolòs, O. de; Vigo, J. (2001): Flora dels Països Catalans, IV. Barcelona, editorial Barcino. 750 p.

Castroviejo, S. (ed.) (2013): Flora Ibérica, XX Liliaceae-Agavaceae. Madrid, Real Jardín Botánico. 449 p.

Panareda, J.M.; Masnou, J.; Boccio, M. (2010): “Caracterització biogeogràfica dels arbustos d’afinitat subalpina al Montseny”, a VII Monografies del Montseny: 143-154. Diputació de Barcelona.

Panareda, J.M.; Masnou, J.; Boccio, M. (2014): El refugi biològic del sot de les Cordes (Matagalls. Montseny). Montseny XXI, 6a.
© Dumalis