Montseny XXI
La revista del Montseny el segle XXI

ISSN: 2339-8280     Dipòsit legal: B.3286-2014
número 11a      agost 2015
El paisatges lineals, una eina per a l'estudi i la comunicació del territori

Josep M. Panareda
Maravillas Boccio
Resum

S’exposa la metodologia per a la realització dels paisatges lineals amb exemples. Un paisatge lineal és la representació d’un territori al llarg d’un recorregut, on es posen de manifest les variacions espacials, les quals són expressades mitjançant símbols. Les característiques principals són la concepció global dels paisatges representats, la simplificació i la generalització en relació amb les escales espacial, temporal i temàtica, l´ús de símbols fortament associatius i la diferenciació de l’escala de detall de cada element respecte a l’escala de comunicació i interpretació del conjunt. Aquest sistema de representació és adequat per a l’elaboració d’interpretacions gràfiques dels espais de ribera.

Paraules clau: cartografia, paisatge de ribera, paisatge lineal, perfil, símbol associatiu, Tordera.
 
 
 
© Dumalis
El 29 de maig del 2015 es va inaugurar l’exposició “Paisatges lineals de la Tordera” a Can Ramis de Sant Celoni. S’exhibiren 67 imatges de paisatges lineals de diferents indrets, que constituïen un dels resultats del programa de recerca de l’Institut d’Estudis Catalans “Dinàmica i evolució dels paisatges mediterranis de ribera”. Les il·lustracions ofertes són una mostra dels resultats d’estudis concrets al llarg del projecte. Aquest fet és manifest en l’heterogeneïtat de les imatges, en la diversitat de símbols (forma i color) i en els canvis d’escala o d’àmbit territorial considerat. El conjunt principal de l’exposició inclou paisatges lineals de la Tordera i dels seus afluents, en especial d’indrets propers a Sant Celoni. 31 paisatges lineals exhibits corresponen a la conca de la Tordera i 13 a la del Besòs-Congost. N’hi havia també 11 del Llobregat, 4 del Ter i 5 del Foix.

L’originalitat i alhora la senzillesa de les imatges sorprengueren als visitants, que feren moltes preguntes sobretot sobre com s’elaboraven, els motius que ens dugueren dur a terme aquesta feina tan específica i quins eren els destinataris. Moltes de les imatges exposades havien estat publicades en llibres o revistes, però en un format més reduït, el que exigia una atenció més acurada per fer-se càrrec d’alguns detalls.

La primera vegada que exposàrem públicament resultats ja força elaborats de paisatges lineals fou en el VI Coloquio de Historia del Pensamiento Geográfico, centrat en la temàtica de les “imatges iconogràfiques i literàries del paisatge” que tingué lloc a Miraflores de la Sierra (Madrid) el novembre de 2012. Un resum extens de les idees i exemples comentats foren publicats en la revista Cuadernos de geografía (Panareda i Boccio, 2012). Una segona fita destacada en la divulgació d’aquesta nostra tasca fou la ponència presentada en el marc de les conferències organitzades pel Centre d’Estudis de Granollers (Boccio i Panareda, 2014). La darrera conjuntura per donar-los a conèixer ha estat l’exposició de Sant Celoni durant el maig-juny de 2015 i que es conclou amb aquest article.

Ara volem donar resposta a les nombroses preguntes que se’ns va fer i alhora oferir una explicació global del que significa per a nosaltres la realització, l’exhibició i l’edició dels paisatges lineals i quin és el procés d’elaboració. Primer definirem què és un paisatge lineal i explicarem breument la història personal en aquest sistema de representació. Després desenvoluparem la filosofia i el  procés de realització d’un paisatge lineal. Finalment presentarem uns exemples que de ben segur ajudaran a entendre millor el com, el què i el per què dels paisatges lineals. Les idees bàsiques ja han estat escrites en articles anteriors, en especial en els dos indicats en el paràgraf anterior. Els paisatges lineals dels exemples són originals i foren presentats públicament per primera vegada durant l’exposició de Sant Celoni el maig-juny de 2015.


Què és un paisatge lineal

Un paisatge lineal és la representació d’un territori al llarg d’un recorregut, on es posen de manifest les variacions espacials, les quals són expressades mitjançant símbols. Les característiques principals són la concepció global dels paisatges representats, la simplificació i la generalització en relació amb les escales espacial, temporal i temàtica, l´ús de símbols fortament associatius i la diferenciació de l’escala de detall de cada element respecte a l’escala de comunicació i interpretació del conjunt.

La tècnica dels paisatges lineals és molt adequada per a la representació i comunicació gràfica dels paisatges de ribera. Ha estat aplicada en diversos rius i el resultat ha estat força satisfactori, tant com a document de base per a un estudi de paisatge, com a medi de comunicació de l’organització espacial dels diferents elements i la relació entre ells.

Amb els paisatges lineals es pretén oferir una síntesi dels elements principals d’un paisatge i expressar de manera gràfica la seva interrelació. No es tracta simplement d’una suma de dades dibuixades a ambdós cantons de la línia del perfil, sinó la representació dels trets més significatius i definidors. Per això cal tenir present l’escala de representació de cada símbol i la del resultat final. Tanmateix tot depèn de l’objectiu de la representació i dels destinataris.

Les formes del símbols del relleu, la vegetació, els conreus i les construccions són simplificacions i generalitzacions associatives de la realitat i dins les possibilitats se segueixen els criteris ja establerts en les representacions sectorials de cada especialitat. Els color de la vegetació, per exemple, tenen relació amb la significació bioclimàtica segons els cànons establerts per Gaussen (1928).

El perfil no és necessàriament una representació estricta d’una secció real; pot ser un perfil interpretatiu de la realitat topogràfica, que tanmateix ha de permetre representar els tipus de paisatges establerts en el lloc adequat. L’escala vertical és exagerada per destacar les diferències en el relleu.


Del perfil a paisatges lineals

El sistema de representació mitjançant paisatges lineals sorgeix de l’ús del perfil temàtic, que ha estat força emprat per diferents especialistes, especialment geòlegs, geomorfòlegs, botànics, ecòlegs i geògrafs. Nosaltres n’hem estat uns ferms defensors i faedors (Panareda, 1992, 2000 i 2009; Panareda i Salvador, 2000).

Figura 1. Representació esquemàtica d’una pineda de pinassa plantada damunt d’antigues feixes de conreu i d’una roureda amb alzina i pinassa al cap d’unes dècades a partir d’observacions fetes a l’entorn de Calders (Bages).
Un perfil és un dibuix o gràfic que representa la línia d’intersecció d’un pla imaginari, generalment vertical, amb un territori o un objecte qualsevol. Es parla de perfil topogràfic o tall topogràfic a la línia de intersecció de la superfície d’un terreny amb un pla vertical. Es pot traçar-se en diverses modalitats: compost, longitudinal, projectats, realçat o exagerat, superposats i transversal. En els perfils temàtics es representa damunt i/o sota de la línia d’intersecció amb la superfície terrestre una informació temàtica, com la litologia, l’estructura del relleu, la vegetació o usos del sòl (figura 1).

L’ús dels perfils té avantatges respecte al mapa. El mapa exigeix conèixer el detall de tota l’àrea cartografiada; un mapa no permet deixar espais buits sense informació. Els perfils, doncs, són més fàcils d’elaborar i a un cost menor, fet important quan es disposa de poques dades o només d’indrets molt localitzats i de recursos econòmics, tècnics i personals escassos. Tanmateix això no representa pas menystenir els mapes, ja que la cartografia sistemàtica de continguts bàsics són necessaris i insubstituïbles, com en el cas dels mapes de geologia, de vegetació i d’usos del sòl.

En aquest sentit cal considerar que molts especialistes han dedicat els seus esforços a la confecció d’altres tipus de documents gràfics abans de posar-se a confeccionar mapes. A més a més dels perfils s’han establert esquemes, seccions, croquis o blocs diagrames, elements gràfics menys costosos que un mapa de detall.

A més a més, el perfil temàtic és una representació senzilla amb una gran eficiència visual, sobretot per tractar-se d’una figura que mostra la realitat frontalment, tal com els humans estem habituats. Veiem normalment els paisatges situats al davant; només excepcionalment els observem des de dalt, com quan anem en avió o en globus, o contemplem una visió panoràmica des d’un cim o des d’un mirador de muntanya. L’avantatge del perfil és que mostra la realitat tal com la solem contemplar.  Permet, doncs, representar molt adequadament l’organització espacial dels paisatges amb una expressió gràfica molt propera a la perspectiva de l’ull humà. Cal recordar que els mapes solen tenir una perspectiva ortogonal, vertical, molt difícil d’interpretar per la majoria dels ciutadans que no hi estan avesats.

Un altre avantatge dels perfils temàtics és l’ús simultani de diverses escales, cosa que facilita relacionar diferents nivells d’interpretació. Un mateix tipus de paisatge sovint s’estén al llarg d’una superfície contínua extensa, al costat d’altres que ocupen espais reduïts, de manera que hi ha un mosaic dens en què és difícil de discriminar cadascuna de les unitats o parts a una escala determinada. Es pot representar aquesta diversitat de paisatges mitjançant perfils parcials a una escala amb més detall.

Si es vol que un perfil temàtic tingui una eficiència comunicativa, cal em¬prar símbols pictòrics i associatius; les dades s’han d’ordenar, simplificar i generalitzar. L’escala ha de ser adequada al pressupost, a la informació disponible i als objectius de la representació. En relació amb el paisatge cal comunicar l’estructura, la distribució espacial i la dinàmica a les diverses escales.

Nosaltres mateixos hem emprat els perfils temàtics com a eina d’estudi i comunicació. En realitat en som deutors, ja que un paisatge lineal és un perfil temàtic de síntesi de la realitat a una escala determinada. Però cal tenir ben present que no és simplement una suma de dades, sinó el resultat d’una interpretació del paisatge, del qual es representen els elements definidors, que junts ofereixen una síntesi a una escala diferent a la de cada element per separat. Aquesta constatació és essencial en un moment en què les tècniques informàtiques permeten disposar simultàniament d’una gran quantitat d’informació, elaborar en poc temps múltiples possibilitats de superposició de diverses variables i d’obtenir gran quantitat de resultats, combinacions i simulacions.

Un paisatge lineal és alhora més senzill i complex. El tractament informàtic pot ser un excel·lent suport, però hi caldrà la intervenció investigadora humana en l’establiment de les unitats de paisatge i la aportació creadora per a l’elaboració d’una representació associativa.


Metodologia per a l’elaboració d’un paisatge lineal

Amb el convenciment dels avantatges dels perfils temàtics, ens plantejàrem la necessitat d’elaborar perfils de paisatge des d’una perspectiva global i amb una forta càrrega comunicativa. Així sorgí el concepte de paisatge lineal, tal com hem expressat a l’inici de l’article (Panareda i Boccio, 2012).

La metodologia per a la seva elaboració es basa en dos pols, el geogràfic i el cartogràfic (o potser és millor dir-ne artístic; en aquest escrit s’empra l’adjectiu cartogràfic en aquesta accepció). La tasca pot anar a càrrec d’un sol especialista, però en la majoria de casos és recomanable que en siguin dos: l’un amb perspectiva geogràfica i l’altre amb perspectiva cartogràfica (figura 2).
Figura 2. Esquema metodològic per a l’elaboració de representacions de paisatges lineals.
L’esquema sintetitza les fases i els trets més significatius del mètode. La clau i l’èxit del procés és la compenetració de la concepció geogràfica i la cartogràfica. No es tracta simplement que un geògraf elabori un esquema espacial dels paisatges mitjançant un perfil temàtic i que transfereixi la informació a un dibuixant, cartògraf o delineant amb la finalitat que aquest ho passi en net i en resulti estètic i atractiu. Tampoc és el cas del dibuixant o pintor que demana a un geògraf que li expliqui com és un paisatge per a poder-lo expressar amb més rigor científic.

No és, doncs, que el geògraf busqui un ajudant, ni que el pintor treballi amb més seguretat científica en les seves creacions artístiques. El producte final ha de ser tan geogràfic com artístic, i tan precís en la representació de la realitat del paisatge com comunicatiu. Ha de ser el resultat tant de l’observació i interpretació del geògraf com de la inspiració i creativitat de l’artista. Ambdós actors han de ser capaços de col·ligar les seves percepcions de la realitat i els seus nivells d’abstracció, i alhora trobar-se en l’objectiu final. Tanmateix tots dos han de ser prou autònoms per poder aplicar els seus propis mètodes i tècniques i elaborar una concepció personal de la realitat. Finalment, han de ser capaços de comunicar-se la realitat observada i representada sense perjudici de l’evolució de cadascun.

El geògraf parteix d’uns objectius concrets en el marc d’un pla d’un estudi de paisatge. Aquests objectius, territorial i conceptual, han de ser compartits amb el cartògraf. Immediatament caldrà dur a terme la consulta documental, bibliogràfica i cartogràfica, i més endavant el treball de camp.

És convenient que geògraf i cartògraf vagin junts al camp, almenys en una ocasió, per tal que el cartògraf tingui els punts de referència necessaris per a una correcta interpretació de la informació geogràfica. Només d’aquesta manera tindrà tota la llibertat en la creació i l’adaptació dels símbols i en l’elaboració del paisatge lineal sobre el paper.

A partir de la informació documental i de les primeres sessions de camp el geògraf ha d’elaborar una tipologia de paisatges que abasti un territori més enllà del representat en el perfil. Aquesta tipologia ha d’incloure, a més de la informació de la morfologia dels paisatges i dels seus components, la dels processos que tenen lloc en l’espai estudiat. Tot s’ha de concretar a les escales espacial, temporal i temàtica corresponents, que han de ser establertes prèviament.

El resultat és un document compost essencialment d’un perfil temàtic i una llegenda explicativa. El perfil no ha de ser necessàriament una represen¬tació estricta d’una secció real. Pot ser un perfil interpretatiu de la realitat topogràfica, que tanmateix ha de permetre representar els tipus de paisatge establerts en el lloc adequat. Les escales relatives emprades s’han d’atenir al màxim a la realitat amb l’ajut del mapa topogràfic o dels aparells topogràfics disponibles. L’escala vertical normalment és exagerada per permetre destacar les diferències en el relleu; aleshores es parla de perfil realçat. La llegenda ha de ser àmplia, amb tota la informació que ha de tenir en compte el cartògraf i la que calgui per a la redacció final del document, memòria o article.

El document base és lliurat al cartògraf amb les explicacions verbals pertinents. El cartògraf, amb tota aquesta informació i el coneixement que té del camp, es planteja els detalls de la representació. Ha de considerar la doble escala, la dels elements individuals o sectorials i la del producte final.

És ja l’hora que el cartògraf creï la seva imatge dels paisatges i que aquests prenguin forma en el perfil. Ha d’establir els colors, les formes, les mides, l’orientació i la composició de tots els elements que ha de representar. Si no disposa d’una biblioteca de símbols, o no té els que necessita, els ha de crear. Els símbols han d’incloure els tipus de comunitats representades per les plantes significatives, els elements litològics, hídrics i atmosfèrics i les referències a les activitats humanes i construccions. La comunicació entre geògraf i cartògraf ha de ser fluida en qualsevol qüestió que plantegi el car-tògraf, el qual ha d’actuar amb total llibertat artística i tècnica.

El resultat final és la representació d’un paisatge lineal, tal com es presenten més endavant en els exemples. Tanmateix el procés fins a arribar a la confecció dels paisatges lineals ha estat llarg.


Uns exemples de paisatges lineals

Els primers paisatges lineals publicats amb aquesta perspectiva foren quatre perfils de l’estructura de diferents comunitats del turó del Montalt (el Corredor, Serralada Litoral): l’alzinar dens, l’alzinar esclarissat, la sureda i la brolla (Panareda i Boccio, 2007). Sorprengué a molts la representació de les alzines i les plantes pròpies de l’alzinar en groc i la surera, el pi pinyer i les plantes de la brolla en un color carabassa.

Posteriorment elaboràrem tota una sèrie de perfils de l’entorn de Calders. En aquest treball ja hi intervenien comunitats d’ambients diferents. La vegetació de ribera es representava en blau i les rouredes en verd. I així vam seguir amb la realització de paisatges lineals de la Tordera, el Besòs-Congost, el Foix i el Llobregat, una mostra dels quals foren presentats públicament en el discurs llegit en la sessió inaugural del curs 2008-2009 de l’Institut d’Estudis Catalans (Panareda, 2008). I al llarg dels darrers sis anys n’hem elaborat de nous que parcialment han estat publicats. Progressivament hem anat millorant els elements gràfics fins l’exposició de Sant Celoni d’enguany, on s’han exhibit les darreres obres.
A
B
C
Figura 3. Paisatges lineals diacrònics de la vall de la Tordera i el Riu-sec entre Santa Maria de Palautordera i Sant Celoni: (a) darreria segle XIX, (b) dècada de 1960, (c) 2015.
En els paisatges lineals s’indiquen els topònims principals, l’orientació respecte als punts cardinals i les escales horitzontal i vertical. A vegades l’escala vertical és expressada només amb la indicació de la cota dels punts més baixos (fons de vall) i més alts (cims de turons).

L’escala varia en relació amb l’espai de referencia i l’objectiu específic de cada treball. En la representació dels paisatges del Congost i la Tordera s’ha considerat una distancia transversal al curs fluvial de 250 metres amb l’objectiu de poder comparar les imatges resultants. L’esmentada distància és suficient per abastar la totalitat del llit major i una franja de l’entorn immediat en tots els trams d’aquests rius.

Per ajudar la interpretació del paisatge lineal s’adjunta un llegenda detallada, explicativa dels diferents sectors, que són identificats amb un número correlatiu. Aquest número és inserit també dins el gràfic damunt del paisatge corresponent.

Ara mostrem tres paisatges diacrònics de la vall de la Tordera entre les poblacions de Santa Maria de Palautordera i Sant Celoni, des del turó de Moixerigues al serrat de les Valls. Inclou les planes al·luvials de la Tordera i del Riu-sec. Corresponen a tres moments diferents: darreria del segle XIX, dècada de 1960 i l’actualitat. L’amplada de l’espai representat (1.800 metres) no permet un detall excessiu dels diferents paisatges, però fa possible la visió del conjunt. Per dibuixar el detall es mostren els paisatges de la llera de la Tordera amb el seu entorn immediat per separat; aquest té 250 metres d’amplada.


a.-Paisatges lineals diacrònics de la vall mitjana de la Tordera

La vall mitjana de la Tordera ha sofert canvis importants en els aprofitaments i paisatges al llarg dels darrers dos segles. Per expressar aquesta diversitat i les transformacions s’han elaborat tres paisatges lineals que els defineixen clarament. El primer correspon a la darreria del segle XIX, abans de la plaga de la fil·loxera que ocasionà la mort de la totalitat dels ceps de les vinyes del país; l’esmentada plaga tingué lloc durant la dècada de 1880; destaca un aprofitament tradicional  amb el predomini de la vinya als vessants dels turons i serrats, dels cereals i farratges de secà als nivells al·luvials superiors i de les hortes als inferiors (figura 3a). El segon concerneix a la dècada de 1960, durant la qual es consolida l’abandó agrícola als vessants ja colonitzats parcialment per boscos i matollars i la permanència dels conreus a les planes al·luvials, just abans dels grans canvis socioeconòmics posteriors; ja és perceptible l’embranzida del desenvolupament urbanístic (figura 3b). El tercer pertany al moment actual i es caracteritza per la forta reducció de l’espai agrícola i per la gran expansió de l’espai construït, com a continuació dels nuclis de població, com urbanitzacions aïllades o com polígons industrials (figura 3c).

Els tres paisatges lineals diacrònics es comenten conjuntament per facilitar la comparació i la interpretació global de la seva evolució. Els números dels paràgrafs següents corresponen als de les figures 3a, 3b i 3c.

1.-Carena i vessants superiors de Moixerigues amb domini de conreus, sobretot vinya, fins a la darreria del segle XIX damunt de materials argilosos; només hi destacaven alguns bosquets de pins, alzines o sureres. Amb la fil·loxera s’abandonaren moltes vinyes definitivament les quals foren plantades amb pi pinyer. Progressivament s’hi instal·là un alzinar amb pins. Actualment hi domina l’alzinar pur o amb pins, en especial cap al vessant obac. A la carena encara abunden els pins i al solell hi ha un mosaic de conreus i construccions amb algun bosquet .

2.-Obaga de Moixerigues on havia un mosaic de vinyes, cereals i pinedes a la darreria del segle XIX. Al llarg del segle XX es plantaren pins, sureres i alzines i de manera espontània s’anà consolidant un alzinar amb roures cada vegada més dens. A les clarianes hi ha màquies d’arboç i brolles d’estepes i brucs, però el bosc cada vegada les va envaint més fins a desaparèixer. Encara resten visibles els marges de les feixes conreades fa temps. Les parcel·les abandonades més recentment han estat repoblades amb pinastre, tanmateix sota els pins s’evidencia l’establiment progressiu d’un alzinar amb roures.

3.-Ribera de la Tordera amb la llera afectada per les crescudes periòdiques sense vegetació a la darreria del segle XIX per ser un espai de pasturatge lliure. Els arbustos i arbres eren aprofitats per a llenya i cistelleria. Amb la disminució del pasturatge i la introducció dels combustibles fòssils el llit fluvial restà marginat a partir de la dècada de 1950. No hi ha cap interès per aprofitar els recursos naturals fora dels rocs, les graves i la sorra que foren intensament extrets per la forta demanda en la construcció. L’augment de la contaminació de les aigües superficials a causa dels abocaments industrials i urbans encara afavoreix més la degradació i marginació d’aquests espais que són colonitzats per ortigues, esbarzers, canyes i robínies. Alhora l’aprofitament creixent dels recursos hídrics dóna lloc a un allargament de l’estiatge. A partir de la dècada de 1980 aquesta tendència s’inverteix a causa del control cada vegada més gran dels abocaments i de la depuració de les aigües. A la darreria de la dècada de 1990 s’observa un paisatge nou. Per un cantó la colonització vegetal és gairebé total amb un mosaic de bardisses i boscos mixtos amb pollancres, plàtans, robínies i freixes. La robínia o la canya registren un fort augment de les seves poblacions a causa de la gran capacitat que tenen per colonitzar els espais oberts humits. Per un altre cantó l’abocament d’aigua procedent de les depuradores permet un cabal permanent tot l’any, el que afavoreix l’establiment d’una vegetació herbàcia esponerosa d’helòfits (boga, canyís, créixens) i la regeneració espontània de verns i gatells. Una ampliació d’aquesta unitat de paisatge es representa a la figura 4.

4.-Plana al·luvial entre la Tordera i el Riu-sec corresponent a un nivell mitjà de terrassa al·luvial amb un gruix de pocs metres d’al·luvions permeables dipositats damunt d’un capa d’argiles impermeables. Això ha condicionat la formació d’un nivell freàtic i l’obertura de pous, que han estat determinants per al desenvolupament agrícola de regadiu. A la darreria del segle XIX hi dominaven els conreus cerealistes que foren posteriorment substituïts per farratges a causa de la demanda de llet i carn per part de la creixent conurbació de Barcelona. L’activitat ramadera vacuna fou activa al llarg de la primera meitat del segle XX, però a partir de la dècada de 1960 l’agricultura i ramaderia minven ràpidament fins a convertir-se en testimonials. L’impacte de l’activitat industrial i dels serveis és intensa i l’espai esdevé residencial i en un lloc d’oci. Les petites masses forestals són arrabassades, o es densifiquen o són transformades en espais verds per a lleure.

5.-Ribera del Riu-sec, torrent petit amb una llera estreta que de manera natural portaria un cabal molt minso amb un estiatge llarg, d’on li ve el topònim de Riu-sec. Tanmateix fa dècades que el corrent superficial és permanent sense gaire variacions al llarg de l’any a causa de la pèrdua d’aigua d’una antiga mina. El resultat és un paisatge amb un bosc mixt i discontinu de verns, plàtans, robínies i pollancres. Al marge dret del torrent hi ha una franja d’alzines. El bosc de ribera s’ha consolidat amb l’abandó agrícola a partir de 1960 i s’ha convertit en un espai d’oci per als habitants dels nous barris residencials establerts al marge esquerre fins als nivells al·luvials inferiors del torrent.

6.-Plana al·luvial a l’esquerre del Riu-sec i el glacis que la connecta amb el serrat de les Valls. Constitueixen una superfície poc inclinada aprofitada agrícolament fins a mitjan segle XX. Part de la plana al·luvial ha estat regada, però el glacis ha estat sempre de secà per a cereals i vinya. Aquest sector no ha sofert canvis importants fins la dècada de 1960, moment en què el paisatge agrícola es transformà en terrenys urbanitzats amb finalitats residencials, industrials i de serveis.

7.-Vessant solell del serrat de les Valls, constituït per argiles impermeables. Fou dominantment vinya fins a la darreria del segle XIX amb alguns camps de cereals i plantacions de fruiters, sobretot figueres. Després de la plaga de la fil·loxera la vinya es replantà parcialment, però algunes parcel·les es repoblaren amb pins. Fins a mitjan segle XX hi dominava un paisatge mixt de vinyes, cereals i pinedes. A partir de la dècada de 1960 l’abandó s’accentua i s’inicia la urbanització fins al moment present en què domina un mosaic de cases unifamiliars i boscos de pins i alzines. Les pinedes evolucionen espontàniament cap a alzinars amb roures.

8.-Carena i vessants superiors del serrat de les Valls on dominava la vinya fins a la darreria del segle XIX, amb parcel·les de cereals i bosquets, aquests darrers sobretot cap als obacs. Després de la fil·loxera s’abandonaren moltes vinyes, que foren repoblades amb pins, sota els quals s’ha anat establint un alzinar. A partir de la dècada de 1960 es comença urbanitzar sobretot al sector més proper al nucli de Sant Celoni. En el paisatge actual destaquen els habitatges enmig de restes de pinedes de pi pinyer i cap a l’obaga es mantenen franges de bosc mixt amb alzines, roures i pins. Com a realitat extrema i mostra del canvi d’usos s’ha representat el túnel del tren d’alta velocitat que s’ha obert fa poc,.


b.-Paisatges lineals de la ribera de la Tordera

Tal com s’ha indicat els paisatges lineals de la ribera de la Tordera s’han establert en una amplada de 250 metres de manera genèrica. Aquest és el criteri seguit en la figura 4, que és una ampliació del número 3 de la figura 3c. A continuació s’indiquen les característiques més significatives dels paisatges actuals d’aquest indret, que correspon on hi ha la masia de Cal Cavaller. Els números dels paràgrafs es relacionen amb els de la figura 4.
Figura 4. Paisatge lineal de detall de la Tordera a nivell de Cal Cavaller. És una ampliació del número 3 de la figura 3c.
1.-Peu de l’obaga del turó de Moixerigues amb materials argilosos. Tradicionalment ha estat un territori de secà, especialment per a vinya i cereals. El vessant solell d’aquest turó, no representat en la imatge, encara resta parcialment cultivat, però a l’obaga els conreus s’abandonaren a la darreria del segle XIX i posteriorment repoblats amb pins, sureres i alzines. La part inferior de l’obaga es cultivà fins fa unes dècades i les feixes es repoblaren amb pinastre.

2.-Feixes entre el turó i la plana al·luvial, cultivades fins fa dues dècades per a farratge. No han estat repoblades i de manera espontània s’hi ha establert una pastura, que ha estat envaïda progressivament per una bardissa densa que ara ja conté diversos elements de l’alzinar i de la roureda de roure martinenc.

3.-Plana al·luvial de la Tordera periòdicament inundada durant les grans avingudes, el que ha condicionat l’existència d’un mosaic molt variable dominat per mates grosses de sarga i peus aïllats de freixes, gatell i salzes. Tradicionalment ha estat un espai de pasturatge i per al conreu de canyes. Amb l’abandó de les activitats agrícoles i pastorals i la disminució de les crescudes el llit major ha estat colonitzat per un bosc dens dominat per la robínia i alguns peus de freixe, gatell, salze i vern.

4.-Llit menor de la Tordera amb un període notable d’estiatge al llarg del segle XX. Anteriorment l’estiatge fou menor a causa dels aprofitaments hídrics escassos. Tanmateix a la darreria del segle XX l’estiatge es torna a suavitzar amb l’abocament de les aigües procedents de les depuradores, el que ha comportat un nou desenvolupament dels helòfits com la boga, el canyís i els créixens, que tenen un gran desenvolupament vegetatiu a la darreria de la primavera i l’estiu.

5.-Nivells al·luvials inferiors, on històricament s’instal·laren molins, en desús des de l’inici del segle XX. Els replans estrets i allargassats propers han estat arranjats per a la instal·lació d’hortes d’autoconsum fins fa unes dècades. A les penyes dominen les robínies, que foren plantades en el seu moment per a protegir els marges argilosos de l’erosió que provoquen els embats de l’aigua durant les crescudes.

6.-Nivell al·luvial mitjà tradicionalment cultivat per a hortalisses, farratges i cereals. Les activitats agràries han estat organitzades entorn a les masies, que eren el centre d’explotació. Actualment l’activitat agrícola és testimonial i les masies tenen una funció residencial. Ha estat important l’existència de pous per abastir les cases i el regadiu. Actualment han perdut importància a causa de la contaminació i per la disminució del freàtic, en estreta relació amb la minva del regadiu.


Conclusions i perspectives


L’objectiu d’aquesta comunicació ha estat oferir una síntesi de l’elaboració dels paisatges lineals com a complement de l’exposició organitzada a Can Ramis de Sant Celoni el maig-juny del 2015. Hem inclòs uns exemples que han de permetre que el lector en tingui una idea més ajustada.
Es tracta d’un sistema de representació senzill que pot elaborar-se amb recursos escassos. Exigeix, això sí, una interpretació precisa del paisatge amb una tipificació clara de les unitats en relació amb l’escala de anàlisi, interpretació i representació.

I seguirem amb el projecte d’aplicar aquest sistema de representació en altres indrets. Publicarem els resultats en nous articles i llibres, de manera especial a través de la revista  Montseny XXI. Esperem que tot plegat serveixi per a conèixer millor els nostres paisatges.



Bibliografia

Boccio, M. i Panareda, J.M. (2014): Paisatges lineals del Congost, Ponències. Revista del Centre d'Estudis de Granollers, 18: 75-107.

Gaussen, H. (1928): Signes employés dans les cartes des productions vegetales. Bulletin d’Histoire Naturelle de Toulouse, 57: 443-450.

Panareda, J.M. (1992): La cartografía en la didáctica del medio ambiente. Boletín de la Asociación de Geógrafos Españoles, 14: 95-110.

Panareda, J.M. (2000): Cartografía y representación fitogeográfica. A Meaza, G. (ed.) Metodología y práctica de la Biogeografía. Barcelona, Ediciones del Serbal, pàgs.  273-316.

Panareda, J.M. (2007): El paisatge del turó del Montalt. Aulet, 7: 2-9.

Panareda, J.M. (2008): L’evolució del paisatge mediterrani de ribera. Barcelona, Institut d’Estudis Catalans.

Panareda, J.M. (2009): Evolución en la percepción del paisaje de ribera. Boletín de la Asociación de Geógrafos Españoles, 51: 305-324.

Panareda, J.M. i Boccio, M. (2012): La expresión gráfica del territorio mediante paisajes lineales. Cuadernos Geográficos, 51: 78-95.

Panareda, J.M. i Salvador, F. (2000): El paisaje del valle de Núria (Pirineos Orientales). Terrassa, Aster.