Montseny XXI
La revista del Montseny el segle XXI

ISSN: 2339-8280     Dipòsit legal: B.3286-2014
El faig (Fagus sylvatica L.) al Montseny

Maravillas Boccio
Josep M. Panareda
Figura 1.-Il•lustració d'una branca de faig florida i altres detalls. En la branca principal s'han representat les inflorescències masculines (penjants) i les femenines (dretes); a la base de les fulles hi ha les estípules. En la branca de la part inferior s'ha dibuixat un fruit amb les valves obertes que deixen les fages al descobert. Damunt d'aquest darrer dibuix hi ha una plàntula de faig amb les dos cotilèdons oberts. El detall correspon a una flor masculina amb els estams ben sortints (làmina original de M. Boccio).
Figura 2.-Branca de faig amb les puntes d'algunes fulles cremades d'una glaçada quan començaven a sortir. La part que ja havia fora del borró quedà afectada. També s'observen les inflorescències masculines i femenines, que tenen el peduncle pilós. També hi ha pèls en els marges de les fulles (fotografia de J.M. Panareda, feta el 23 de maig del 2013)
Figura 3.-Fulla de faig amb cinc cecidis produïts pel díptic Mikiola fagi. També s'observen els pèls dels marges de la fulla i la pilositat en el pecíol i damunt dels nervis del revers.
Figura 4.-Faig vell ple de bonys, grops i branques esqueixades i mortes en la part alta del Montseny, on els faigs han de suportar les dures inclemències del temps, com vents ratxats, nevades i glaçades intenses. A l'estiu tampoc disposen de prou aigua i nutrients per a un bon desenvolupament. La boira produïda per l'ascens de la marinada els permet sobreviure.
Figura 6.-Clariana enmig de la fageda en el Pla de la Roureda, damunt de les Illes. Aquest pla ha estat terra d'artigues fins mitjan segle XX. Els roures de fulla grossa que donen nom al pla ja són lluny en el temps i en l'espai. Actualment els faigs van colonitzant l'extensa clariana, on viuen damunt d'un sòl ric i fèrtil plantes tan singulars com l'albó de muntanya (Asphodelus albus); hi ha també una població notable de segell de Salomó (Polygonatum odoratum). En primer terme, amb fulles d'un verd grisenc, hi ha una moixera jove, característica d'aquestes clarianes. Si segueix la tendència actual tota la clariana s'haurà transformat en una fageda densa en pocs anys.
Figura 7.-Fageda densa damunt de sòl profund en un replà entre Santa Fe i Morou en ple hivern.
Figura 8.-Restes de la paret de pedra seca que sostenia una plaça carbonera enmig de la fageda en els vessants del Matagalls.
número 1b      Gener 2014
Resum

El faig (Fagus sylvatica) és un arbre esvelt propi de les terres temperades de clima oceànic humit. Constitueix extenses fagedes en el Montseny a causa de la humitat atmosfèrica que genera la presència de la boira produïda per l'ascens de la marinada durant l'estiu. El faig ha tingut i té nombrosos aprofitaments forestals, per a llenya, carboneig, torneria i ebenisteria. El faig es troba en fase d'expansió en el Montseny a causa de la recolonització d'espais fins fa poc conreats i pasturats.

Paraules clau: aprofitament forestal, boira, carboneig, corologia, flora.
La família del faig: fagàcies

El faig pertany a la família de les fagàcies, una de les més destacades des del punt de vista forestal. A Catalunya n'és la més important juntament amb les coníferes, la família dels pins.

Inclou 8 gèneres, dels quals només tres es troben espontàniament a Catalunya: Fagus (faig), Castanea (castanyer) i Quercus (alzina, surera, garric i roures). Tots tres gèneres tenen les flors separades i en un mateix peu (arbres monoics).

Els Quercus tenen els fruits arrodonits i allargassats (la gla), embolcallats només en la part inferior per una cúpula que és escamosa i amb aspecte de didal; les flors masculines s'agrupen en inflorescències allargassades i penjants. Inclou 9 espècies, tres amb fulles persistents i verdes tot l'any i sis amb fulles marcescents o caduques l'hivern.

Només hi ha una espècie de Castanea (Castanea sativa), el castanyer, que té els fruits globosos (la castanya), agrupats en nombre de 2-3, a vegades només 1, dins un pelló espinós, i que s'obra per dos o quatre valves; els borrons són arrodonits i les flors masculines s'agrupen en inflorescències dretes.

També hi ha una única espècie de Fagus (Fagus sylvatica), el faig, que té els fruits petits (la faja), amb tres cares ben marcades, agrupats en nombre d'1-3 dins un pelló endurit i cobert de pèls tous i no punxants i que s'obre per quatre valves; els borrons són molt allargassats i les flors masculines s'agrupen en inflorescències globoses i penjants (figura 1).
La morfologia

El faig és un arbre alt i robust, amb capçada ampla i densa i amb branques baixes horitzontals quan és solitari; en formació de bosc és alt, recte i amb brancatge cap amunt en la meitat superior del tronc. L'escorça és d'un gris cendrós, llisa i molt poc crivellada, fins i tot en peus vells; molt sovint és coberta de líquens que li confereixen unes tonalitats alternants, blanquinoses i fosques, característiques. El fullatge és dens, el que condiciona la formació d'una ombra intensa. El sistema radical és potent amb una rel principal recta, poc ramificada i poc profunda i nombroses arrels secundàries fortes; quan l'arbre deixa de créixer en alçada es desenvolupen nombroses arrels superficials, sovint ben visibles, que donen imatges espectaculars per la seva densitat.

Els borrons són llargs, prims, drets, aguts i coberts d'escames imbricades de color bru rogenc. Són molt visibles l'hivern quan l'arbre ja no té fulles. Aquesta forma tan característica permet identificar fàcilment els faigs.
Les fulles són simples, d'ovades a el•líptiques, amples, d'uns 4-10 cm de llargària, d'uns 4-7 cm d'amplada i amb 5-8 nervis laterals ben marcats i gairebé paral•lels a cada costat i amb pèls fins a les vores, que desapareixen amb el temps; primer són translúcides i d’un verd groguenc, i després opaques i d’un verd intens; l'anvers és una mica més fosc i lluent. Tenen un pecíol curt (1-1,5 cm de longitud) i un limbe amb vores una mica ondulades, i a vegades lleugerament dentades. Prenen una posició gairebé horitzontal, el que permet una intercepció màxima de la radiació solar (Bolòs i Vigo, 1990; Ruiz de la Torre, 1979).

És molt interessant observar com surten les fulles. És el mes de maig, primer en els faigs situats en cotes inferiors i indrets més assolellats, i progressivament apareixen en llocs de més altitud. Però no tots els faigs que es troben junts treuen les fulles alhora. No es rar observar un faig solitari cobert de fulles enmig d'altres encara ben nus.

Les fulles estan plegades dins el borró, i al sortir es despleguen i en poc temps queden ben planes. El fet d'estar plegades i cobertes de pèls sedosos les protegeix de les glaçades i en disminueix l'evaporació. Però si glaça una vegada han sortit i encara són ben tendres els efectes són ben visibles, ja que les fulles són totalment malmeses i prenen una tonalitat marronoses, com cremades. Si glaça a mig sortir, només es malmet la part que resta fora, i quan la fulla es desplega totalment queda ben visible la part afectada de l'extrem de les fulles durant tot l'estiu. Les fulles cauen totes a la tardor (figura 2).
Damunt del limbe de les fulles de faig s'observen sovint uns bonys arrodonits i acabats en punta, com una banya o berruga de color verd més o menys clar a vermell fosc. Es tracta de gales o cecidis, unes hipertròfies dels teixits de la fulla induïda per una picada d'insecte. Qui fa la picada és un díptic, Mikiola fagi, una mena de mosquit petit, que pon els ous a les fulles del faig. El vegetal respon embolcallant l'ou amb la producció de teixits característics i específics, com si es tragués del damunt quelcom que li fa nosa. I amb l'embolcall l'ou resta protegit, i després la larva, que pot créixer i desenvolupar-se sense perill de depredadors i de les inclemències meteorològiques i, a més a més, disposa d'aliment. Aquests mosquits i els cecidis que provoquen són quelcom més que una curiositat; la seva abundància i regularitat en les fagedes del Montseny fan que sigui un recurs tròfic important; a vegades hi ha més cecidis que fages (figura 3). 
Del punt d'inserció de les fulles apareixen una fulletes primes i allargassades de color bru rogenc anomenades estípules. S'observen bé a l'inici de la foliació, però cauen aviat. Aleshores són ben vistoses al terra. En ple estiu ja no es veuen, ni al terra.

Les flors surten gairebé al mateix moment que les fulles i en els branquillons de l'any. Són separades i en un mateix peu. Les masculines formen inflorescències globoses, penjants al capdamunt d'un peduncle llarg (5-6 cm) i amb 15-20 flors; cada flor conté 8-16 estams que són dins un periant de 4-7 peces. Les femenines tenen el peduncle més curt i normalment són en grups de dues flors embolcallades totalment per un involucre, excepte els estigmes; els ovaris contenen tres carpels, tres lòculs i tres estigmes ben sortints.

Els fruits, les fages, són dins d'una cúpula tancada, coberta d'espines toves i que s'obre per 4 valves. Normalment hi ha dues fages per cúpula, però a vegades n'hi ha només una, o tres. La faja té aspecte de piràmide enlairada, amb tres cares amb angles ben marcats i amb una pell endurida de color bru lluent; la llavor és oleaginosa. Les fages cauen espontàniament després d'obrir-se les valves.

El faig floreix el maig i es pol•linitza pel vent. La maduració del fruit és pel setembre o l'octubre. La disseminació és per gravetat al caure les llavors i posteriorment pot ser transportada per l'aigua o per alguns animals, especialment ocells.

Triga força temps en produir fruits fèrtils. A partir dels 20 anys, o una mica més tard, dóna fruits que no són fèrtils. Cap els 35 anys pot començar donar fruits fèrtils, més aviat en arbres isolats; en arbres de bosc dens i sobretot si són en indrets molts ombrívols no solen produir fruits fèrtils fins els 50 anys o més.  El faig no fructifica igual tots els anys. Hi ha anys, aproximadament cada 4-6 anys, produeix molta faja, però n'hi ha que en dóna molt poca. Després d'un estiu sec sovint ve una anyada bona, seguida d'altres en què gairebé no hi ha faja.

Després d'una anyada bona sol produir-se una gran germinació. Les plàntules del faig són molt característiques i es detecten fàcilment pels dos cotilèdons fora terra (cotilèdons epigeus). Vora els camins i allà on l'aigua n'ha arrossegat juntament amb fullaraca i sorra hi sol haver una gran germinació a la primavera. Si hi ha prou llum algunes plàntules poden seguir creixent, però sota el bosc dens moren el primer any. Per això després d'una tallada hi ha una gran germinació en les clarianes i moltes plàntules sobreviuen fins esdevenir arbres grossos, no sense lluitar constantment amb altres faigs. Només uns pocs assoliran la maduresa.
L'ecologia

La característica ecològica essencial del faig és la humitat atmosfèrica amb unes temperatures temperades i més aviat fresques i sòls profunds (Terrades, 1984).

El Montseny es troba en la part septentrional de la regió mediterrània, territori caracteritzat pel predomini de boscos amb arbres amb fulles esclerofil•les, és a dir fulles dures i coriàcies especialment adaptades a la sequedat. En el Montseny dominen aquests tipus de boscos, com els alzinars i les suredes. Però a partir de la cota 900 m, a vegades més amunt, abunda el faig. La raó no pot trobar-se en el clima general, sinó a la presència freqüent de boira l'estiu durant les hores centrals del dia, tal com s'explica en l'article sobre la marinada (Montseny XXI, 1a). I aquesta boira és el que explica que la fageda ocupi una extensió notable en el Montseny (figura 4).

Però no totes les fagedes del Montseny són iguals. N'hi ha de denses i esponeroses, amb arbres alts i ben rectes, i n'hi ha on els faigs són esclarissats, baixos, tortuosos i rebregats. Cal humitat atmosfèrica elevada perquè el faig pugui viure, però no és el mateix damunt d'un sòl rocós, en un esquei o pedregar, que damunt dels sòls saulonencs del fons de la vall de Santa Fe. Ni tampoc és el mateix una fageda en un solell del Matagalls o del turó de l'Home que en els sots ombrívols, com el Sot Mal, el Sot de les Cordes o el Sot del Torrent de Coll Pregon. El resultat és l'existència de fagedes diferents, com la fageda amb buixol, amb descàmsia o amb boix, que seran exposades en un proper article (Montseny XXI, 2a).
Distribució del faig

Viu en terres de l’estatge montà amb ambient atmosfèric sempre molt humit, on forma boscos densos. A Catalunya hi ha extenses fagedes en els vessants més humits encarats a la Mediterrània (des del Montseny a la Garrotxa i el Ripollès) i a l’Atlàntic (Vall d’Aran). A la resta només hi ha fagedes en els indrets més ombrívols dels vessants obacs. És un arbre molt estès en els muntanyes de clima atlàntic de l’Europa Central i Occidental.

El mapa adjunt mostra la distribució del faig al Montseny. El sistema de representació cartogràfica es basa en considerar como unitat de referència el quadrat d'1x1 km2. En el mapa rectangular que inclou el Montseny abasta una superfície de 567 km2. De cada quadrat s'ha elaborat la llista de plantes presents, tot indicant si té una presència escassa, si és freqüent o si és abundant (figura 5).
El faig ha estat localitzat en 175 quadrats, dels quals 89 ha estat observat com a escàs, 44 com a freqüent i 42 com a abundant. S'ha trobat des de la cota 350 fins els cims més enlairats (1.705 m). Fins a la cota 800 m es tracta d'individus isolats o de petits grups, sense constituir ben bé una fageda; són faigs localitzats en fondals i enmig de vernedes. Entre 800 m i 1.000 m ja s'han establert fagedes més o menys importants, malgrat que en nombrosos quadrats només són peus de faig dispersos. A partir dels 1.000 m les fagedes ja són més extenses, sobretot entre 1.200 i 1.600 m.

S'ha parlat molt entorn a l'evolució de la fageda, sobretot si retrocedeix en relació amb el canvi climàtic. La realitat és que la superfície de la fageda al Montseny ha augmentat força durant les darreres dècades i segueix estenent-se, a causa de l'abandó de les activitats tradicionals. El faig reconquereix el territori que de manera espontània pot viure-hi bé, com són algunes pastures o conreus que han estat abandonats. Cal tenir present que el faig necessita ambient atmosfèric humit; si es compleix aquesta condició no hi ha qui el guanyi; es comporta com un autèntic colonitzador, que alguns en diuen actualment invasor.
Ben diferent és si el que es redueix és l'àrea on pot viure bé el faig i establir-se una fageda de manera natural, a causa del canvi climàtic; és el que es diu normalment l'àrea potencial del faig. La resposta és molt probablement afirmativa. De tota manera cal tenir present que amb la disminució dels aprofitaments agrícoles, pastorals i forestals no solament es refà el bosc, sinó que aquest té una estructura i unes condicions diferents. Els sòls que durant anys han estat erosionats, per exemple, es van recuperant encara que sigui lentament, el que permet una major capacitat de retenció hídrica, és a dir, les plantes disposaran d'una reserva més gran d'aigua en períodes de sequera.

Alhora amb el major desenvolupament de la vegetació cada vegada hi ha més fulles o, més exactament, més superfície foliar, el que comporta una transpiració més elevada, és a dir, una despesa d'aigua més gran o, el que és el mateix, una demanda d'aigua superior. Aquest fenomen ja es detecta en l'actualitat en la fageda del Montseny. S'han registrat diversos episodis de sequera als darrers anys amb notables conseqüències en les fagedes. Molts faigs han quedat amb les fulles seques en ple estiu, provocant la mort total o parcial d'alguns arbres. Els efectes de la sequera han estat superiors dels que ocasionaven sequeres de la mateixa intensitat fa unes dècades. La raó és que ara hi ha més faigs i més grossos, el que comporta una major superfície foliar i una major necessitat d'aigua. Abans els arbres eren tallats periòdicament per a llenya, fusta i carbó, el que ocasionava un bosc més baix i esclarissat, és a dir, menys superfície foliar i menys necessitat d'aigua. Amb la mateixa disponibilitat d'aigua i amb una sequera d'una mateixa intensitat, els efectes en la vegetació són més grans i evidents en l'actualitat.

Aquests i altres canvis i les seves conseqüències són les que cal considerar per valorar correctament els efectes del canvi climàtic (figura 6).
Aprofitaments del faig

El faig és un arbre molt preuat per la fusta, el brancatge i el fruit. Fins fa poques dècades els aprofitaments del faig eren nombrosos. S'aprofitava el brancatge més prim per encendre el foc o per fer carbonet; i fins i tot es recollia la fullaraca per a jaç.

La fusta de faig té moltes aplicacions. És dura, d’un marró clar, de textura fina, uniforme, sense diferenciació entre l'albeca i el duramen i fàcil de treballar a mà i a màquina. Els anells de creixement estan ben diferenciats, amb la franja de primavera més ampla i de color més clar que la de l'estiu. Per a fusta cal que el tronc tingui un mínim de 20 cm de diàmetre, que sigui recte i no tingui cap defecte a causa de cops, malures o condicions ambientals adverses. S'empra per serra per a obtenir el llistó quadrat, que serveix posteriorment per a ebenisteria i tornaria. Es torneja bé i pot corbar-se al vapor, el que permet fabricar mobles corbats, balancins, cadires i llums. Antigament se'n feia tot tipus d'eines, estris de cuina (culleres), mànecs, motllures, formes de sabater, carretons, bótes, cadires, rems, sedassos, garbells, joguines, peces per a instruments musicals i tota mena de capces; alguns d'aquests productes encara s'elaboren, com les cadires. També s'ha emprat per a carrosseria (braços i raigs de les rodes de carro) i tornaria tèxtil (llançadores de teler).

Ha estat emprat també per a pasta de cel•lulosa, però ja fa temps que ha estat substituït per troncs d'altres arbres, com els eucaliptus, arbres de creixement més ràpid i que en general donen millors prestacions en aquest aprofitament (figura 7).
Les millors peces, llargues, rectes i sense nusos es destinen a taulons de qualitat amb els quals es fabriquen mobles. Les peces de més de 60 cm de diàmetre i sense grops o altres defectes són emprades per a la fullola i el desenrotllament (Gràcia i Ordóñez, 1913; Tussell, 2010).

No va bé per a fusteria exterior, ja que es degrada i es fa malbé en poc temps; si es vol utilitzar per fora cal termotractar-la o protegir-la químicament (figura 8).
Bibliografia

Bolòs, O. de i Vigo, J. (1990): Flora dels Països Catalans, II. Barcelona, editorial Barcino. 921 pàgs.

Gràcia, M. i Ordóñez, J.L.  (ed.) (1913): Les fagedes. Manuals de gestió d'hàbitats. Barcelona, Diputació de Barcelona. 161 pàgs.

Panareda, J.M. i Masnou, J. (2010): El carboneig. Quan el record encara és viu. Barcelona, Publicacions del'Abadia de Montserrat. 97 pàgs.

Ruiz de la Torre, J. (1979): Árboles y arbustos de la España peninsular. Madrid, Escuela Técnica Superior de Ingenieros de Montes. 512 pàgs.

Terradas, J. (ed.) (1984): Introducció a l'Ecologia del faig al Montseny. Barcelona, Diputació de Barcelona. 83 pàgs.

Tussell, J.M. (2010): Gestió silvícola del Faig. Manual didàctic. Consorci Forestal de Catalunya. 39 pàgs.
© Dumalis
Figura 5.-Mapa de la distribució del faig al Montseny. Cada cercle correspon a 1 km2 on s'ha localitzat almenys un faig espontani. Es diferencia si només hi ha peus localitzats i en el conjunt del quadrat és escàs, si és freqüent, o si és abundat. Els cercles amb un verd més clar corresponen a quadrats en territori fora del Parc Natural del Montseny (dades originals de J.M. Panareda i M. Boccio i elaboració cartogràfica de M. Boccio).