Montseny XXI
La revista del Montseny el segle XXI

ISSN: 2339-8280     Dipòsit legal: B.3286-2014
número 2a      Febrer 2014
Els estatges de vegetació del Montseny

Josep M. Panareda
Maravillas Boccio
Resum

La vegetació del Montseny s'organitza espacialment en estatges de vegetació en estreta relació amb el clima, però també són condicionats pel relleu, el substrat, els sòls i l'activitat humana. A grans trets hi ha dos grans tipus de paisatge vegetal, el mediterrani amb boscos de fulla persistent i esclerofil·la (estatge de l'alzinar inferior, estatge de l'alzinar muntanyenc) i l'eurosiberià amb boscos de fulla caduca (estatges de les rouredes, estatge de la fageda). En les carenes i vessants superiors hi ha el nivell culminant del matollar de ginebró amb plantes d'afinitat boreoalpina.

Paraules clau: alzinar, estatge de vegetació, fageda, roureda, sureda.
La vegetació del Montseny es disposa en estatges, és a dir, en nivells, en relació sobretot amb el clima. Però com també succeeix en el clima, els estatges de vegetació no s'ordenen de manera totalment paral•lela i simètrica, sinó que hi ha diferències marcades entre uns vessants i els altres a causa del relleu, el substrat i els sòls, com a factors essencials.

El clima condiciona la distribució en estatges, que a grans trets es relacionen amb l'altitud. En general fa més fred i plou més a les parts elevades del massís, però són importants les dissimetries en el clima i, per tant, també en la vegetació. En el sector sud-est del Montseny plou més i la humitat hi és sovint més elevada. La marinada condiciona una major humitat en certes franges dels vessants que miren cap a la Selva i el Vallès (Montseny XXI, 1a). En general aquests vessants reben també una influència marina més gran, que condiciona unes temperatures més suaus i menys contrastades que les que es registren en els vessants del cantó de la plana de Vic. Alhora els solells són vessants més assolellats, secs i calents, mentre que els obacs són més frescals i humits. Les inversions tèrmiques i les boires són freqüents a les fondalades de la plana de Vic i del Vallès i la Selva (Montseny XXI, 3a).

El substrat i els sòls ofereixen condicions diferents en relació amb la capacitat de retenció d'aigua, de manera que damunt de sòls formats a partir de materials derivats de la meteorització de granits (sauló) es pot establir una vegetació més exigent en humitat. Al contrari, damunt de terres primes i rocams només es pot desenvolupar una vegetació de caràcter xèric, ja que durant els períodes de sequera la manca d'aigua no es pot compensar amb l'aigua dels sòl.
Figura 1.- Perfil esquemàtic dels estatges de vegetació del massís del Montseny.

1-Nivell culminant del matollar de ginebró

2-Estatge de la fageda; inclou les avetedes

3-Estatge de la roureda de roure de fulla grossa

4-Estatge de la roureda de roure martinenc

5-Estatge de l'alzinar muntanyenc

6-Estatge de l'alzinar inferior o amb marfull; inclou la franja de sureda

7-Bosc de ribera ran els cursos d'aigua (la Tordera)

(original de Josep M. Panareda, dibuixat per Maravillas Boccio).
Aquestes diferències climàtiques, edàfiques i topogràfiques queden reflectides en la distribució de la vegetació. I a tot plegat cal afegir-hi l'activitat humana al llarg del segles. En els indrets planers els sòls són més profunds i fèrtils, el que permet una vegetació més esponerosa, però alhora són els que han sofert més rompudes per a l'establiment d'artigues, conreus i pastures. Semblantment els vessants solells han estat preferits per a la construcció de masies i conreus, deixant els obacs per a bosc. El resultat de l'activitat humana és sovint la inversió d'alguns paisatges: més degradació i menys bosc en els replans si es compara amb els vessants inclinats forestals, i més desforestació en els solells i més bosc en els obacs. Només cal fixar-se en la vegetació de la Calma: el paisatge vegetal de l'altiplà és constituït sobretot per pastures, falguerars i matollars i, en canvi, el dels vessants abruptes circumdants és totalment forestal. Semblantment es pot observar aquesta inversió de paisatges vegetals entre els solells i els obacs del Turó l'Home i del Maragalls; en els solells hi dominen els paisatges desforestats i en els obacs els forestals.

A grans trets, cal separar un baix Montseny cobert predominantment per una vegetació sempre verda i esclerofil•la (vegetació mediterrània) d'un alt Montseny on predominen els arbres que perden el fullatge a l'hivern (vegetació eurosiberiana, pròpia de les terres de clima humit i fred d'Europa i Àsia). Dins del baix Montseny es distingeixen dos estatges, el de l'alzinar amb marfull o inferior i el de l'alzinar muntanyenc. L'alt Montseny comprèn els estatges de les rouredes i de les fagedes i el nivell culminant del matollar de ginebró. En el perfil adjunt s'ha representat de manera esquemàtica la distribució dels estatges de vegetació. És una primera aproximació que ofereix una visió global, simplificada i entenedora dels trets més destacats de l'organització de la vegetació en el Montseny. En articles propers s'oferiran perfils més detallats, on es veuran distribucions particulars, condicionades pels factors ja indicats, com l'exposició, el substrat, els sòls o l'activitat humana (figura 1).
L'estatge de l'alzinar inferior

L'alzinar inferior, també conegut com l'alzinar amb marfull, és el bosc més característic dels vessants inferiors del Montseny i dels turons del Vallès i la Selva. S'estableix espontàniament fins els 400-800 metres d'altitud, variable segons els clima i els sòls; és inexistent en el cantó que dóna a la plana de Vic. És propi del clima mediterrani subhumit i temperat, amb estius força secs. És un bosc dominat normalment per l'alzina, amb nombroses plantes llenyoses (arbusts i lianes) i amb poques herbes (figura 2).

Ara trobem alzinars extensos on l'alzina (Quercus ilex subsp. ilex) és sovint l'únic arbre. Això és degut al sistema d'aprofitament. Cal destacar-ne el carboneig; s'hi afavoria l'alzina, que dóna un carbó de més qualitat que els roures i altres arbres espontanis. Segurament l'alzinar natural seria un bosc mixt, on al costat de l'alzina trobaríem exemplars alts d'arboç (Arbutus unedo), marfull (Viburnum tinus), aladerns (Rhamnus alaternus, Phillyrea latifolia), càdec (Juniperus oxycedrus), llentiscle (Pistacia lentiscus) o boix (Buxus sempervirens), a més de diversos arbres caducifolis, com el server (Sorbus domestica), diverses moixeres (Sorbus torminalis) i roures (Quercus pubescens, Quercus canariensis). També hi haurien lianes com el lligabosc mediterrani (Lonicera implexa), l'aritjol (Smilax aspera), l'heura (Hedera helix) i la rogeta (Rubia peregrina).

Tampoc no hi hauria aquest bosc dens i baix amb tants arbusts i lianes que dificulten travessar-lo. La massa impenetrable per la densitat i les punxes constituiria només una franja marginal, que dificultaria penetrar dins el bosc, però un cop dins, no seria gaire difícil passejar-s'hi. A més, hi hauria arbres de totes les mides i edats, amb clapes amb arbres caiguts, clarianes i troncs en descomposició arreu. Hi ha racons del Montseny on es pot observar boscos semblants, perquè no han estat explotats durant les darreres dècades.

El paisatge vegetal natural de l'estatge de l'alzinar inferior no seria pas homogeni, sinó constituït per comunitats diverses i distribuïdes de manera desigual. En els indrets més assolellats, secs i amb sòls més prims dominaria un bosc d'alzines amb molts arbusts i lianes. Però en obacs, fondals i vessants poc inclinats i en general damunt de sòls profunds s'establiria un bosc mixt amb nombrosos arbres caducifolis. Allà on convergeixen diversos factors favorables, com ser alhora un replà de fondalada i amb sòls profunds, els caducifolis poden ser dominants. No és rar localitzar rouredes en indrets amb aquestes condicions, en especial en les planes del Vallès i la Selva i en general en el sector sud-est del Montseny i damunt de material granític o argilós.
Figura 2.- Extensos alzinars en els vessants de la vall alta de la Tordera. Aquests boscos densos d'alzina han estat afavorits pel carboneig, aprofitament molt actiu fins la dècada de 1950 (fotografia de Josep M. Panareda).
Bona part de l'estatge de l'alzinar inferior és ocupat actualment per poblacions, urbanitzacions, construccions aïllades, conreus, brolles d'estepes i brucs o màquies d'arboç, aladerns i llentiscle. Moltes d'aquestes brolles i màquies són poblades de pinedes de pi pinyer (Pinus pinea) i pi blanc (Pinus halepensis); les darreres dècades s'han repoblat molt els conreus abandonats amb pinastre (Pinus pinaster) i pi insigne (Pinus radiata).

Dins l'estatge de l'alzinar inferior es troba una franja de sureda, bosc dominat per la surera o suro (Quercus suber), que en forma de banda quasi contínua, sobretot entre els 400 i 600 metres d'altitud, s'estén des de la Tordera fins al coll de Revell, passant per sobre de Mosqueroles, Campins, Gualba, Riells del Montseny i Arbúcies. Hi ha suredes aïllades en altres indrets, més enllà de Viladrau i en algun punt del Congost i Vallfornès. També forma bosquets o boscos mixtos amb l'alzina en cotes inferiors i superiors a les indicades. Aquesta distribució s'explica per les exigències ecològiques de la surera: terres silícies (granit, esquist), assolellades i ben drenades i clima temperat.

La sureda tal com la veiem actualment ha estat establerta i mantinguda forestalment per a l'obtenció del suro, que és l'escorça de la surera, que és pelada l'estiu. La sureda és un bosc aclarit i amb un sotabosc pobre a causa de les estassades periòdiques. Hi ha suredes pures, però l'alzina sol ser-hi present. Hi són freqüents el pi pinyer, l'arboç i els aladerns, a més de nombrosos arbusts de la brolla, com les estepes (Cistus salviifolius, Cistus monspeliensis), els brucs (Erica arborea, Erica scoparia), la gatosa (Ulex parviflorus), l'argelaga negra (Calicotome spinosa), el matapoll (Daphne gnidium) i el cap d'ase (Lavandula stoechas) (figura 3).
L'estatge de l'alzinar muntanyenc

A mesura que augmenta l'altitud, amb la temperatura més baixa i les precipitacions més elevades, l'alzinar s'enriqueix en espècies dels boscos caducifolis i s'empobreix de plantes dels alzinars inferiors. A partir dels 400-800 metres i fins els 1.000-1.200 metres, variable segons la inclinació i l'exposició dels vessants, el clima i el substrat, es constitueix l'alzinar muntanyenc. Forma una franja contínua que envolta gairebé tot el massís, tret d'alguna obaga que mira a la plana de Vic, domini de la roureda de roure martinenc. Les espècies sensibles al fred, com el marfull, el llentiscle, l'aritjol, el lligabosc mediterrani, l'aladern i l'arboç hi són rarament o estan absents.

L'estrat arbori està constituït per l'alzina, sovint l'únic arbre a causa de la magresa de terra i per l'acció selectiva dels carboners, però a vegades va acompanyat de caducifolis com el roure martinenc, el castanyer (Castanea sativa), el trèmol (Populus tremula), la moixera (Sorbus aria), l'om (Ulmus minor), el server (Sorbus domestica), la blada (Acer opalus) i l'avellaner (Corylus avellana). A l'estrat arbustiu hi ha el ginestell (Sarothamnus scoparius), el lloreret (Daphne laureola), el ginebre (Juniperus communis subsp. communis), l'arç blanc (Crataegus monogyna) i l'aranyoner (Prunus spinosa). Hi creixen també
Figura 3.-Sureda acaba de pelar prop d'Arbúcies (fotografia de Josep M. Panareda).
lianes, com diversos esbarzers (Rubus ulmifolis), l'heura, la rogeta i el lligabosc atlàntic (Lonicera periclymenum). Si el pendent no és
molt abrupte l'estrat herbaci sol ser ric en espècies, com la maduixera (Fragaria vesca), la prunel•la de flor grossa (Prunella grandiflora), l'escorodònia (Teucrium scorodonia), la lúzula de Forster (Luzula forsteri), la verònica oficinal (Veronica officinalis), el té bosc (Cruciata glabra), la descàmpsia flexuosa (Deschampsia flexuosa), la viola boscana (Viola sylvestris), la falzia negra (Asplenium adiantum-nigrum), el curraià de fulla llarga (Cephalanthera longifolia), la falguera aquilina (Pteridium aquilinum) i el fenàs de bosc (Brachypodium sylvaticum).

En algunes obagues, sobretot cap a Santa Susanna, Sant Marçal, Riells del Montseny, Gualba, Arbúcies i Viladrau, s'han plantat castanyers. Les plantacions de castanyers han estat i són aprofitades per a fusta i perxes (perxades i bagues) i per a fruit, la castanya (castanyeredes).
Els estatges de les rouredes

Ho indiquem en plural, ja que existeixen diferents tipus de rouredes amb una distribució i estructura específiques. De vell antuvi cal tenir present que en el Montseny hi ha dues espècies principals de roure, el roure martinenc (Quercus pubescens) i el roure de fulla grossa (Quercus petraea). Tanmateix aquests roures poden constituir comunitats diferents. A més, a l'extrem sud-est del massís, cap a la Selva i el Montnegre hi ha poblacions de roure africà (Quercus canariensis).

De manera general es pot afirmar que les rouredes actuals ocupen espais reduïts i discontinus en el Montseny. I fa unes poques dècades encara ocupaven superfícies menors. La raó és que foren arrabassades per transformar les terres que ocupaven en conreus i pastures. Si el relleu era planer, el clima relativament temperat i humit permetia collites satisfactòries. Amb l'abandó de les activitats tradicionals les rouredes es recuperen de manera espontània, colonitzant les terres que li són aptes.

En l'esquema general de la vegetació les rouredes es fan sobretot en la franja de contacte entre els alzinars i les fagedes. Al Montseny sol ser una franja estreta i discontínua a causa del relleu i de la topografia, que en una distància curta condicionen que es passi del territori de l'alzinar, és a dir, amb estius prou secs com per dificultar l'establiment de rouredes, al territori de la fageda, és a dir, prou humit com per què la fageda guanyi en front la roureda. En aquest canvi climàtic sobtat en un espai curt juga un paper destacat la boira derivada de l'ascensió de la marinada (vegeu Montseny XXI, 1a). Hi ha roureda allà on la presència de boira és prou freqüent com per crear un ambient favorable a la roureda envers l'alzinar. Tanmateix, la freqüència de la boira no és prou suficient com per afavorir la fageda en front la roureda. Això, com s'ha indicat es dóna en una franja estreta dels vessants.
Ja s'ha assenyalat la dissimetria en el clima i la vegetació en el Montseny. Les rouredes també s'estableixen espontàniament en vessants inferiors a causa del clima humit o d'uns sòls amb una gran capacitat de retenció d'aigua. Això succeeix cap a la plana de Vic a causa del clima més fred i humit i sobretot pel substrat argilós, i cap al sector est i sud-est, amb unes precipitacions més elevades i uns sòls desenvolupats damunt del sauló.

Aquesta diversitat d'ambients condiciona que s'estableixin diferents tipus de roureda.

La roureda de roure martinenc amb boix seria el bosc espontani del fons de la plana de Vic i dels indrets més ombrívols i humits dels vessants calcaris del Congost. És pròpia de les terres amb substrat calcari i amb clima fred i humit, però amb estius relativament secs, entre 500-1.000 metres. Actualment és un bosc fragmentat i discontinu enmig de conreus i poblacions. Hi domina el roure martinenc, acompanyat sovint d'altres arbres caducifolis, com el server i l'auró blanc (Acer campestre). El pi roig (Pinus sylvestris) sol ser-hi freqüent, i a vegades abundant. Els arbustos són abundants en el sotabosc, en especial el boix, i també l'arç blanc, el tortellatge (Viburnum lantana), l'avellaner, el ginebre i el corner (Cornus sanguinea). La degradació d'aquesta roureda mena a boixedes, bardisses, joncedes i a diversos tipus de pradells (figura 4).
Figura 4.-Interior d'una roureda de roure martinenc a la plana de Vic (fotografia de Josep M. Panareda).
La roureda de roure martinenc amb falguera aquilina és semblant a l'anterior, però amb presència de plantes pròpies de terres silícies i absència d'espècies típiques de terres calcàries. És una roureda escassa i més localitzada en el Montseny, que es fa damunt de roques silícies entre els 600-1.100 metres, en especial en la meitat septentrional del massís. La seva degradació mena a landes de ginestell i falguera aquilina i de bruguerola (Calluna vulgaris), i a pastures i pradells diversos.

La roureda de roure africà és localitzada en l'extrem sud-est del massís i cap a la Selva, on les precipitacions són relativament elevades i el substrat permet sòls saulonencs; es fa sempre damunt de sòls àcids. De fet és una roureda de terra baixa que ocupa indrets obacs i fondals amb sòls profunds i humits. És un bosc mixt on hi ha també el roure martinenc i a vegades el roure de fulla grossa, a més d'altres caducifolis, com la moixera de pastor i el server. El sotabosc és ric en arbusts i herbes. Actualment és un bosc que ocupa superfícies reduïdes. Al seu lloc hi ha un bosc mixt amb alzines, plantacions de castanyer, bardisses, matollars i conreus.
La roureda de roure de fulla grossa amb blada és un bosc mixt caducifoli que es fa en els vessants montans silicis, a partir dels 900 i fins als 1.500 metres. És un bosc de transició entre les rouredes de roure martinenc i els boscos humits de caràcter atlàntic, i també entre els alzinars i els boscos caducifolis. De fet coexisteixen els dos roures, el martinenc i el de fulla grossa, el primer més abundant cap a les terres més baixes i seques, on també hi ha alguna alzina, i el segon vessant amunt on la humitat i la frescor són cada vegada més elevades. Hi són presents altres caducifolis, com el tell de fulla grossa (Tilia platyphyllos), el freixe de fulla grossa (Fraxinus excelsior), el faig (Fagus sylvatica), el trèmol, la blada i la moixera. Els estrats arbustius i herbacis també són rics i densos. Actualment és un bosc fragmentat, i al seu lloc hi ha bardisses, landes i altres matollars. També hi ha plantacions de castanyers.

La roureda de roure de fulla grossa més típica es localitza en els vessants montans del massís, sobretot en el cantó sud-est, entre l'estatge de l'alzinar muntanyenc i l'estatge de la fageda, entre els 700 i 1.200 metres, sobre substrat silici i amb un clima gairebé atlàntic a causa de la presència freqüent de boira a l'estiu. Hi domina el roure de fulla grossa, però no són rars altres arbres com el tell de fulla grossa, la moixera, la blada, la moixera, el trèmol, el freixe de fulla grossa i fins algun faig. De fet, aquesta roureda passa gairebé de sobte a fageda quan la freqüència de la boira de la marinada és suficient per a la subsistència del faig. També ha estat un bosc molt malmès i reduït per a pastures i artigues. Al seu lloc hi ha landes, matollars de ginebre, landes de ginestell i bruguerola i plantacions de castanyers i pi roig (figura 5).
Figura 5.-Interior d'una roureda de roure de fulla grossa ben desenvolupada prop de Sant Marçal (fotografia de Josep M. Panareda).
L'estatge de la fageda

L'estatge de la fageda s'inicia allà on la boira de la marinada durant l'estiu té una freqüència suficient com per assegurar una humitat atmosfèrica que permeti la subsistència del bosc dominat pel faig. A grans trets se situa pel damunt dels 1.000 metres d'altitud i fins els cims i carenes superiors. Descendeix a cotes inferiors a les obagues i fondals, sobretot en el sector sud-est. En ple solell són escasses les fagedes per sota dels 1.200 metres, en especial al Matagalls i a la Calma. Actualment ocupa una mica més de la meitat de la superfície que li correspondria de manera natural.

La fageda dóna un aire atlàntic i centreeuropeu al paisatge del Montseny. És un bosc caducifoli amb tonalitats i fisonomies ben variades al llarg de l'any: sense fulles a l'hivern; amb un estol de plantes herbàcies amb flors de colors blaus, blancs i liles a la primavera; un bosc d'un verd intens i fosc a l'estiu; amb fulles grogues-rogenques que van caient, formant munts de fullaraca als recers i sots a la tardor.

En funció dels sòls, del substrat, de la topografia, del clima i del sistema d'aprofitament hi ha diferents menes de fageda, que es poden agrupar en tres grans tipus.
Figura 6.-Interior d'una fageda amb descàmpsia als vessants del turó de Morou
(fotografia de Josep M. Panareda).
La fageda amb descàmpsia es constitueix en els vessants més o menys inclinats on un sòl àcid i més aviat prim, sovint amb roques aflorants, no permet la presència de plantes herbàcies que necessiten força humitat i típiques de les fagedes. El pendent fa que els nutrients derivats de les fullaraca abundosa siguin arrossegats per l'aigua vessant avall, fent que els sòls restin empobrits. L'estrat arbori és alt i dens, constituït gairebé només pel faig. L'estrat arbustiu és molt pobre, com també l'herbaci. Només unes poques herbes, entre les quals destaca la descàmpsia  flexuosa, que és una gramínia. Si el bosc s'obre, sol aparèixer la bruguerola i el ginestell. La fageda amb descàmpsia ha estat molt malmesa a causa dels diferents aprofitaments (llenya, fusta, carboneig, neu, pastura, artigues) i al seu lloc actualment hi ha landes de bruguerola (figura 6).

La fageda amb buixol  (Anemone nemorosa) és la que es fa en els plans i fondals amb sòls profunds, rics i amb una gran capacitat de retenció d'aigua. La seva aparença al llarg de l'any és força semblant a la fageda amb descàmpsia, ja que el faig sol ser totalment dominant, constituint un estrat arbori alt i dens. Sota aquest estrat sol haver molt poques plantes, excepte durant la primavera, que es cobreix d'un estol d'herbes, com el buixol. El buixol sol ser-hi molt abundant; forma una densa xarxa de rizomes prims soterrats, que treuen nombrosos peus entre els mesos de març i maig. Altres herbes presents són la fiteuma d'espiga (Phyteuma spicatum), la moeríngia (Moehringia trinervia), la viola silvestre, la rèvola (Stellaria holostea), el càrex de bosc (Carex sylvatica) i diverses falgueres grosses (Dryopteris filix-mas, Polystichum setiferum). La fageda amb buixol ha estat molt malmesa a causa de la fertilitat dels sòls, però després de l'abandó es regenera ràpidament, de manera que actualment ha sofert una recuperació notable.
La fageda amb boix és un bosc de faig que es fa damunt roca calcària. Als vessants superiors del Montseny no hi ha roques calcàries, però sí substrats que contenen calç, com és el cas dels calcosquists de prop de Collformic (la Fageda Seca) i de l'entorn de la Calma. El conjunt de les plantes de la fageda amb boix del Montseny recorda més aviat les rouredes de roure martinenc; de fet aquest roure sol ser-hi present. El boix hi és molt abundant, fins i tot quan el faig és dominant. Hi són freqüents també la fetgera (Anemone hepatica), la maduixera, el lloreret, la didalera groga (Digitalis lutea) i la prímula vera (Primula veris). La destrucció d'aquesta fageda mena cap a una boixeda densa.

En els obacs més frescals dins l'estatge de la fageda i a partir de 1.300 metres d'altitud sol desenvolupar-se espontàniament l'avet (Abies alba), de manera que el bosc dominant en aquestes condicions seria un bosc mixt de faigs i avets. Però des del punt de vista forestal aquest bosc mixt és poc interessant. Per a obtenir troncs alts d'avets ben rectes i sense nusos cal extreure tots els faigs que hi creixin espontàniament. I així s'ha fet, de manera que actualment hi ha un bosc pur d'avets ben alts a l'obaga de Passavets, conegut amb el nom d'Aveteda; també n'hi ha a la baga de Coll Pregon, al Matagalls. És un bosc considerat de gran valor biològic i paisatgístic, però en realitat no és res més que el resultat d'una intervenció humana. Si no s'intervingués més esdevindria progressivament un bosc mixt de faigs i avets, i es perdria part de l'encant que té l'actual bosc artificial (figura 7).
Figura 7.-Dos avets esvelts enmig de la fageda prop de les Agudes (fotografia de Josep M. Panareda).
Nivell culminant amb matollar de ginebró

El nivell culminant amb matollar de ginebró (Juniperus communis subsp. alpina) correspon als cims i carenes més alts i castigats pel vent, a partir dels 1.600 metres d'altitud. És un nivell no forestal, on dominen els prats de festuques (Festuca sp.)i els matollars de ginebró amb bruguerola.

És redueix als sectors més enlairats amb característiques subalpines no prou ben definides. Segurament si es deixés d'intervenir (incendis, pastures, aprofitaments forestals, excursionisme) la fageda aniria envaint de mica en mica aquest paisatge supraforestal i el matollar de ginebró restaria reduït a petites taques en alguns esquis i cingles.
Els darrers anys ha estat observat com la fageda va ascendint vessant amunt, tot colonitzant espais que fins ara eren matollars de ginebró o de bruguerola. Si la tendència segueix podem suposar que, d'aquí a uns anys, gairebé tots els cims del Montseny seran boscos. L'única excepció serien els indrets més abruptes, com les Agudes o l'entorn del Matagalls. Cal indicar que la fageda que colonitzarà aquests cims no serà igual a la dels vessants i fondals més avall, a causa de l'acció del vent i del fred i pels sols prims i pedregosos. Serà un bosc baix, esclarissat, molt ramificat i amb la presència de nombroses espècies arbòries, com el grèvol (Ilex aquifolium), la moixera, la moixera de guilla (Sorbus aucuparia), el freixe de fulla grossa, el teix (Taxus baccata) i l'avet (figura 8).
Figura 8.-Matollar de ginebró. A primer terme hi ha una mata encoixinada de ginebró, enmig de la qual sorgeix una petita moixera que ha pogut germinar i sobreviure gràcies a la protecció del ginebró. A certa distància s'albiren peus de faigs, el que posa de manifest que aquest indret seria de manera natural ocupat per una fageda. Aquest paisatge és herència d'aprofitaments pastorals i de cremes periòdiques per a afavorir les pastures (fotografia de Josep M. Panareda).
Bibliografia

Bolòs, Oriol de (1983): La vegetació del Montseny. Barcelona, Diputació de Barcelona. 170 pàgs.

Llobet, Salvador (1947): El medio y la vida en el Montseny. Barcelona, C.S.I.C. 518 pàgs. + mapa. Trad. catalana. El medi i la vida al Montseny. Estudi Geogràfic. (1990). Granollers: Museu de Granollers - Agrupació Excursionista de Granollers. 486 pàgs. + periglacial al Montseny.

Panareda, Josep M. (1991): El Montseny. Visió geogràfica. Vic, Eumo editorial. 175 pàgs.
© Dumalis