número 2b      Febrer 2014
Montseny XXI
La revista del Montseny el segle XXI

ISSN: 2339-8280     Dipòsit legal: B.3286-2014
La moixera de guilla (Sorbus aucuparia L.) al Montseny

Maravillas Boccio
Josep M. Panareda
Resum

La moixera de guilla (Sorbus aucuparia) és un arbre mitjà propi dels boscos subalpins que té al Montseny un àrea extrema meridional. Al massís del Montseny és escassa i es troba en una situació límit. En la majoria dels 22 quadrats d'1x1 km de la xarxa UTM on s'ha localitzat hi ha un nombre baix d'individus. A causa d'aquesta presència escassa no ha tingut cap aprofitament particular. En el paisatge dels vessants superiors del Montseny té una significació ecològica remarcable, sobretot per la seva localització en esqueis i pedregars i per la bellesa tardoral amb les fulles rogenques i els fruits d'un vermell viu, que romanen penjants durant part de l'hivern. Cal tenir present que els fruits, molt vistosos, són tòxics.

Paraules clau: aprofitament forestal, corologia, flora, moixera de guilla, rosàcies.
La família de la moixera de guilla: rosàcies

La moixera de guilla pertany a la família de les rosàcies, una de les més conegudes pel nombre total d'espècies i sobretot per la importància en el nostre paisatge i l'alimentació. Agrupa més d'un centenar de gèneres i entre 3.000-3.500 espècies presents arreu de la superfície terrestre; són més freqüents a les regions temperades i subtropicals de l'hemisferi nord. Sense considerar les rosàcies cultivades en conreus i jardins, a Catalunya hi ha més d'una vintena de gèneres i més d'un centenar d'espècies, nombres variables segons els criteris dels especialistes.

De fet no hi ha gaire diversitat d'espècies, però són i han estat molt importants en l'economia i en el paisatge. Els arbres i arbusts del gènere Prunus (albercoquer, ametller, aranyoner, cirerer, guinder, presseguer i prunera) i Pyrus (pomera i perera) pertanyen a les rosàcies, a més de les exòtiques com el codonyer (Cydonia oblonga), el nesprer (Mespilus germanica) i el nesprer del Japó (Eriobotrya japonica). La maduixera (Fragaria vesca), que és una herba perenne, i l'esbarzer (Rubus sp.), una liana punxosa, també són rosàcies.

D'altra banda les rosàcies han estat emprades com ornamentals, moltes de les quals són plantes exòtiques a casa nostra. En destaca el conjunt dels rosers, que pertanyen al gènere Rosa, que ha donat nom a la família. Els rosers dels nostres jardins són cultivars, dels quals n'hi ha molts centenars. Però hi ha rosers espontanis i propis del nostre paisatge, sovint coneguts com rosers bords, per diferenciar-los dels cultivars o que han estat empeltats. Gèneres emprats també com ornamentals són Cotoneaster, Pyracantha i Spiraea, entre altres.

Algunes rosàcies també han tingut i tenen importància remeiera, com l'arç blanc (Crataegus monogyna), la reina dels prats (Filipendula ulmaria) i diverses espècies del gènere Prunus, entre altres.
El gènere de la moixera de guilla: Sorbus

A Catalunya s'han diferenciat 5 espècies de Sorbus; tots són arbres caducifolis excepte la moixera nana (Sorbus chamaemespilus), un arbust caducifoli de fins a 1,5 metres d'alçària propi dels boscos de pi negre i matollars subalpins. Els Sorbus són coneguts popularment com moixeres. Quan es parla de moixera a seques, sense cap afegit, normalment es fa referència a Sorbus aria, sens dubte la més freqüent a Catalunya, i també al Montseny. Al Montseny n'hi ha tres més: la moixera de pastor (Sorbus torminalis), la moixera de guilla (Sorbus aucuparia) i el server o servera (Sorbus domestica). Cal fer atenció al fet que l'únic Sorbus que no té "moixera" com a nom popular és una planta cultivada, la servera; no se sap del cert si es tracta ben bé d'una planta autòctona o exòtica; l'únic segur és que ara es reprodueix espontàniament a partir de la germinació de les llavors.
Figura 1.- Il•lustració d'una branca de moixera de guilla amb fulles i fruits (làmina original de Maravillas Boccio).
Els Sorbus es poden identificar bé mitjançant les fulles i els fruits, que són prou diferenciables com perquè qualsevol persona en tingui suficient per a reconèixer-les. Cal tenir present que és recomanable agafar fulles de la part mitjana d'arbres ben desenvolupats. Les fulles de plàntules i de peus petits poden fer-nos equivocar, ja que no sempre són com les típiques que s'expliquen en els llibres (figura 1).

De tant en tant es poden trobar exemplars híbrids de moixera i que presenten caràcters intermedis entre els progenitors; solen localitzar-se en indrets on viuen els ascendents. Un dels híbrids més freqüents, i que apareix en els Pirineus, és l'híbrid entre la moixera de guilla (Sorbus aucuparia) i la moixera (Sorbus aria) i que els científics anomenen Sorbus hybrida; de moment no l'hem vist en el Montseny. Es reconeix per tenir les fulles simples amb lòbuls ben definits; però els lòbuls inferiors són molt marcats i gairebé lliures, i progressivament menys marcats cap a la punta. És com si la part inferior de la fulla aparegués com composta i els superiors com lobulada.
La morfologia de la moixera de guilla

La moixera de guilla és un arbre de mida mitjana, rarament supera els 10 metres d'alçària; en condicions ecològiques i forestals òptimes pot assolir els 15 metres, o una mica més. L'escorça és llisa i grisa, i més o menys clivellada en els arbres vells; les branques joves són piloses i grisenques. La capçada és ovada amb les branques obertes i ascendents.

Les gemmes són tomentoses i d’un color violeta negrós, no enganxoses o molt poc. Aquests detalls són la clau per diferenciar-la del server durant l'hivern, ja que sense fulles i fruits tenen una aparença molt semblant. El server té les gemmes glabres, és a dir, sense pèls, enganxoses i d'un color verd clar.
Les fulles són alternes, caduques i compostes de 5-8 parells de folíols sèssils, més un de solitari a la punta. Els folíols són oposats, allargassats i amb marge serrat, amb dents fines a la meitat superior i asimètriques a l’inferior; tenen el revers pilós quan són tendres, però aviat esdevé glauc.

Les flors són blanques, de poc menys d'1 cm de diàmetre, molt oloroses i agrupades en ramells densos. Contenen 5 sèpals, 5 pètals blancs ben oberts i normalment 20 estams i 3-4 estils. Floreix de maig a juliol (figura 2).
Figura 2.-Fulles de moixera de guilla amb una inflorescència terminal en corimbe, és a dir, els pedicels que suporten les flors neixen de punts diferents de l'eix però les flors queden a un nivell semblant (fotografia de Josep M. Panareda).
El fruit és gairebé globulós, d’un vermell coral•lí viu, que fa ramells penjants molt vistosos. És carnós, aspre, àcid i astringent. Madura entre setembre i octubre i roman força temps dalt de l'arbre, fins més que les fulles. Malgrat el molt bon aspecte i el colorit llampant no és gens recomanable menjar el fruit cru, a causa de la seva toxicitat. La llavor és llisa, brillant, allargassada fins a 5 mm i de color acarbassat. Les llavors són disseminades pels tudons i merles, que es veuen sovint damunt les branques de la moixera de guilla (figura 3).
Figura 3.-Penjoll de fruits madurs de moixera de guilla amb el seu colorit ben característic d'un vermell brillant coral•lí (fotografia de Josep M. Panareda).
L'ecologia i distribució de la moixera de guilla

La moixera de guilla viu en els boscos subalpins, encara que també creix en els boscos montans més humits i frescals, en especial sobre sòls àcids, als Pirineus i fins al Montseny. Normalment es troba en boscos mixtos, però sovint es localitza en rocams. És més aviat escàs.

És l’únic arbre espontani i natural del Montseny que es pot considerar estrictament subalpí. És escàs i sempre es troba aïllat o constituint grups amb pocs individus. Es localitza sobretot en pedregueres i esqueis, entre els 1.050-1.670 metres d’altitud. És relativament més freqüent en els vessants obacs superiors de les Agudes-turó de l’Home. L’individu localitzat en cota més baixa ha estat observat a l’obaga del Morou, a 1.050 metres; té una alçada mitjana i està arrelat enmig d’un esquei granític. No es fa en fageda densa o hi viu en dificultat, ja que necessita llum.
El mapa adjunt mostra aquesta escassa presència al Montseny. S'ha localitzat en només 22 quadrats d'1x1 km de la xarxa UTM. I cal assenyalar que en alguns quadrats només s'han observat uns pocs peus (figura 4).

Malgrat la seva raresa no existeix un risc imminent d'extinció. L'abandó de les activitats pastorals i agrícoles més aviat ha afavorit un lleuger augment de peus i sobretot ha permès un millor desenvolupament dels exemplars existents. És difícil preveure quina serà en el futur la dinàmica d'aquestes poblacions. Pensem que, almenys en un termini mitjà, no hi ha cap risc. La seva supervivència en el Montseny no perilla si es mantenen les condicions climàtiques i d’aprofitament forestal actuals.
Figura 4.-Mapa de la distribució de la moixera de guilla al Montseny. Cada cercle correspon a 1 km2 on s'ha localitzat almenys una moixera de guilla espontània (dades originals de Josep M. Panareda i Maravillas Boccio i elaboració cartogràfica de Maravillas Boccio).
Malgrat tot, és convenient que en qualsevol intervenció forestal o d’arranjament de pistes i camins es prenguin totes les precaucions necessàries per a evitar l’eliminació d’individus aïllats. Tanmateix caldria recomanar l’eliminació d’algun faig en els indrets on la moixera de guilla perilla de sucumbir sota l’ombra de la fageda. Caldria insistir que no s'hauria de tallar cap peu.

És difícil saber quins poden ser els efectes de l'escalfament global en la moixera de guilla, al tractar-se d'una planta subalpina i localitzada en els nivells superiors del massís. En cas d'un augment significatiu de la temperatura i sobretot d'una disminució de la humitat, en especial l'estiu, sí que perillaria la seva permanència natural en el massís (figura 5).
Els aprofitaments de la moixera de guilla

La fusta de la moixera de guilla és blanca o una mica bruna o rogenca, compacta, dura i resistent, amb uns aprofitaments semblants als de les altres moixeres. Ha estat emprada per a fabricar peces i estris que han de patir un frec constant, com fusos, puntes de molí i rodets, també per a mànecs d'eines i en general per a peces petites tornejades. Tanmateix al Montseny ha estat poc aprofitada a causa de la seva escassetat en el massís.
Figura 5.-Moixera de guilla isolada carregada de fruits madurs enmig d'un pedregar al capdamunt de l'Aveteda de Passavets (fotografia de Josep M. Panareda).
Tal com s'ha indicat, malgrat el molt bon aspecte i el colorit llampant no és gens recomanable menjar el fruit cru, a causa de la seva toxicitat. Els fruits són lleugerament tòxics i cal abstenir-se de menjar-los de tota manera. S'ha emprat per fer melmelades i compotes, que amb la cuita han perdut la toxicitat. Fins en alguns indrets llunyans els fruits de la moixera de guilla s'utilitzen per preparar begudes alcohòliques mitjançant fermentació, com en el vodka. Ocasionalment els fruits també han estat emprats com a remeis, com a purgants, diürètics o antiescorbútics, però aquests usos no són gens recomanables.

Ha estat plantat com a arbre ornamental, en jardins, places i carrers, en especial en els pobles de muntanya, on el clima els hi és més favorable. En temps de florida és espectacular per l'abundància de flors, i encara ho és més a la darreria de l'estiu i la tardor pel contrast entre el fullatge i els fruits, que poden romandre penjants dalt de l'arbre part de l'hivern.

És una espècie protegida per la seva raresa, però també pel paper que juga en l'alimentació del ocells durant la tardor i l'hivern.
Bibliografia

Bolòs, O. de i Vigo, J. (1990): Flora dels Països Catalans, II. Barcelona, editorial Barcino. 921 pàgs.

Castroviejo, S. (ed.) (1998): Flora Ibérica, VI Rosacae. Madrid, Real Jardín Botánico. 592 pàgs.

Panareda, J. M.; Masnou, J. i Boccio, M. (2011): "Les moixeres al Montseny". Monografies del Montseny, 26: 181-189.

Ruiz de la Torre, J. (1979): Árboles y arbustos de la España peninsular. Madrid, Escuela Técnica Superior de Ingenieros de Montes. 512 pàgs.
© Dumalis