Montseny XXI
La revista del Montseny el segle XXI

ISSN: 2339-8280     Dipòsit legal: B.3286-2014
número 3b      Març 2014
La moixera (Sorbus aria (L.) Crantz) al Montseny

Maravillas Boccio
Josep M. Panareda
Resum

La moixera (Sorbus aria) és un arbre mitjà propi de l'estatge montà que té al Montseny una distribució notable a partir dels 700 metres d'altitud. S'ha localitzat en 239 quadrats d'1x1 km de la xarxa UTM, a l'11 dels quals és considerada com freqüent. En el paisatge dels vessants mitjans i superiors del Montseny té una significació ecològica remarcable, sobretot per la seva localització a esqueis, pedregars i clarianes de les rouredes i especialment de la fageda. La seva fusta dura, blanca i homogènia ha permès l'aprofitament per a ebenisteria i torneria a causa de ser molt resistent al frec. Dóna bona llenya i un excel·lent carbó.

Paraules clau: aprofitament forestal, corologia, flora, moixera, rosàcies.
© Dumalis
La família de la moixera: rosàcies

La moixera pertany a la família de les rosàcies, una de les més conegudes pel nombre total d'espècies i sobretot per la importància en el nostre paisatge i l'alimentació. Agrupa més d'un centenar de gèneres i entre 3.000-3.500 espècies presents arreu de la superfície terrestre; són més freqüents a les regions temperades i subtropicals de l'hemisferi nord. Sense considerar les rosàcies cultivades en conreus i jardins, a Catalunya hi ha més d'una vintena de gèneres i més d'un centenar d'espècies, nombres variables segons els criteris dels especialistes.

De fet no hi ha gaire diversitat d'espècies, però són i han estat molt importants en l'economia i en el paisatge. Els arbres i arbusts dels gèneres Prunus (albercoquer, ametller, aranyoner, cirerer, guinder, presseguer i prunera) i Pyrus (pomera i perera) pertanyen a les rosàcies, a més de les exòtiques com el codonyer (Cydonia oblonga), el nesprer (Mespilus germanica) i el nesprer del Japó (Eriobotrya japonica). La maduixera (Fragaria vesca), que és una herba perenne, i l'esbarzer (Rubus sp.), una liana punxosa, són també rosàcies.

D'altra banda les rosàcies han estat emprades com ornamentals, moltes de les quals són plantes exòtiques a casa nostra. En destaca el conjunt dels rosers, que pertanyen al gènere Rosa, que ha donat nom a la família. Els rosers dels nostres jardins són cultivars, dels quals n'hi ha molts centenars. Però hi ha rosers espontanis i propis del nostre paisatge, sovint coneguts com rosers bords, per diferenciar-los dels cultivars o que han estat empeltats. Gèneres emprats també com ornamentals són Cotoneaster, Pyracantha i Spiraea, entre altres.

Algunes rosàcies també han tingut i tenen importància remeiera, com l'arç blanc (Crataegus monogyna), la reina dels prats (Filipendula ulmaria) i diverses espècies del gènere Prunus, entre altres.
El gènere de la moixera: Sorbus

A Catalunya s'han diferenciat 5 espècies de Sorbus; tots són arbres caducifolis excepte la moixera nana (Sorbus chamaemespilus), un arbust caducifoli de fins a 1,5 metres d'alçària propi dels boscos de pi negre i matollars subalpins. Els Sorbus són coneguts popularment com moixeres. Quan es parla de moixera a seques, sense cap afegit, normalment es fa referència a Sorbus aria, sens dubte la més freqüent a Catalunya, i també al Montseny. Al Montseny n'hi ha tres més: la moixera de pastor (Sorbus torminalis), la moixera de guilla (Sorbus aucuparia) i el server o servera (Sorbus domestica). Cal fer atenció al fet que l'únic Sorbus que no té "moixera" com a nom popular és una planta cultivada, la servera; no se sap del cert si es tracta ben bé d'una planta autòctona o exòtica; l'únic segur és que ara es reprodueix espontàniament a partir de la germinació de les llavors disseminades pels ocells.

Els Sorbus es poden identificar bé mitjançant les fulles i els fruits, que són prou diferenciables com perquè qualsevol persona en tingui suficient per a reconèixer-les. És recomanable agafar fulles de la part mitjana d'arbres ben desenvolupats. Les fulles de plàntules i de peus petits poden fer-nos equivocar, ja que no sempre són com les típiques que s'expliquen en els llibres (figura 1).

De tant en tant es poden trobar exemplars híbrids de moixera i que presenten caràcters intermedis entre els progenitors; solen localitzar-se en indrets on viuen els ascendents. Un dels híbrids més freqüents, i que apareix als Pirineus, és l'híbrid entre la moixera de guilla (Sorbus aucuparia) i la moixera (Sorbus aria) i que els científics anomenen Sorbus hybrida; de moment no l'hem vist al Montseny. Es reconeix per tenir les fulles simples amb lòbuls ben definits; però els lòbuls inferiors són molt marcats i gairebé lliures, i progressivament menys marcats cap a la punta. És com si la part inferior de la fulla aparegués com composta i la superior com lobulada (Panareda i Boccio, 2014).
Figura 1.-Il•lustració d'una branca de moixera amb fulles i fruits (làmina original de Maravillas Boccio).
La morfologia de la moixera

La moixera és un arbre caducifoli de mida mitjana i normalment no supera els 20 metres d'alçària; en condicions ecològiques i forestals òptimes pot assolir els 25 metres. Té la capçada més aviat ampla i força ramificada. L'escorça és grisenca i llisa, però és crivella amb els anys. En ambients poc propicis pot tenir permanentment aspecte d'un arbret o d'arbust molt ramificat.

Les gemmes són grosses, tomentoses en un primer moment per esdevenir després sense pèls i una mica enganxoses, cobertes d'escames amples d'un bru verdós i rivetades amb pèls sedosos blancs. 

Les fulles són simples, de 5-12 cm de llargària, alternes i amb pecíol curt, d'1-2,5 cm. El limbe és el•líptic amb la part basal arrodonida i amb marge enter i la resta força irregular i doblement serrat. La nervadura és pinnada amb 8-14 parells de nervis secundaris, gairebé paral•lels i molt marcats al revers. Al sortir són argentades; quan són ben desenvolupes tenen l'anvers una mica arrugat i d'un verd fosc i el revers blanquinós. La moixera és fàcilment identificable per les fulles, sobretot per la tonalitat argentada i pel groc daurat que crida l’atenció durant la tardor.
Les flors són blanques, de 10-15 cm de diàmetre, agrupades en corimbes terminals i poc ramificats i amb el calze i el pedicel coberts d'un borró blanc durant la florida. Té 5 pètals blancs, oberts, arrodonits i amb ungla pilosa. Els estams són nombrosos i més curts que els pètals. L'ovari té forma de copa. Conté dos estils lliures i una mica pilosos a la base. Floreix d'abril i a juny (figura 2).

El fruit és carnós i globulós, de 6-15 mm de diàmetre i coronat pel calze. Primer és acarbassat i al madurar esdevé vermell i brillant. La polpa és farinosa, dolça i una mica àcida. Madura entre setembre i octubre. La llavor és llisa (figura 3).
Figura 2.-Branca de moixera amb flors i fulles (fotografia de Josep M. Panareda, l'11 de juny del 1980).
Figura 3.-Branca de moixera amb fruits gairebé madurs (fotografia de Josep M. Panareda, el 24 d'agost de 2007).
L'ecologia i distribució de la moixera

Viu als boscos montans i aguanta bé als vessants rocosos, on sol ser força abundant, als Pirineus i a les muntanyes prelitorals; s’estén cap al sud, fins al sud de la península Ibèrica i nord d’Àfrica.

És força abundant als vessants superiors del Montseny, en especial en pedregars, esqueis i cingles, fins ben bé el cim. En alguns indrets esclarissats de l’estatge de la fageda pot ser localment freqüent, com a l’entorn del pla de Morrals, entre Fontmartina i Puig Sesolles. Excepte en aquestes situacions amb formacions esclarissades, la moixera no constitueix mai una estructura de bosc. És present a les clarianes de les rouredes i també dels alzinars, on sempre és aïllada i localitzada als indrets més frescals i humits, entre els 380-1.670 metres d’altitud; és significativament present a partir dels 650 metres (figura 4).
Figura 4.-Mata de ginebró enmig de la qual sorgeix una moixera, que es troba protegida pel ginebró que li ofereix nutrients, humitat, abrigall envers les inclemències meteorològiques i defensa en front els herbívors i el trepig dels animals i humans (fotografia de Josep M. Panareda, el 14 de juny del 2013).
El mapa adjunt mostra aquesta àmplia presència a l'estatge montà del Montseny. S'ha localitzat en 239 quadrats d'1x1 km de la xarxa UTM, dels quals en 11 és considerat com freqüent. En alguns quadrats marginals de la seva àrea de distribució la moixera té una presència escassa, i en alguns casos només s'han trobat exemplars joves. Es planteja la qüestió de la pervivència d'aquests quan esdevinguin arbres grossos. De fet es constata una gran disseminació de llavors per part dels ocells que mengen el seu fruit. Les llavors escampades arreu són nombroses i sembla que germinen prou bé en situacions de bosc i de mitja ombra, però no sempre es veu assegurat un creixement en condicions climàtiques clarament mediterrànies. Molts peus joves desenvolupats dins d'alzinars sucumbiran en fases primerenques durant un estiu sec. Algunes de les localitzacions allunyades de l'àrea principal corresponen a peus joves aïllats (figura 5).
Figura 5.-Mapa de la distribució de la moixera al Montseny. Cada cercle correspon a 1 km2 on s'ha localitzat almenys una moixera espontània (dades originals de Josep M. Panareda i Maravillas Boccio i elaboració cartogràfica de Maravillas Boccio).
El conjunt de les poblacions de moixera del Montseny ha sofert globalment un augment durant les darreres dècades a causa de l'abandó de les activitats forestals i pastorals tradicionals. S'estableix prou bé als vessants on predomina un bosc obert. Sembla que la moixera redueix la seva població només als indrets amb sòls profunds on la fageda colonitza amb facilitat i rapidesa. Se'n surt bé damunt de sòls prims i pedregosos, però no suporta l'ombra intensa del faig.

La moixera colonitza bé, fins i tot millor que el faig, els vessants culminants del Montseny fins ara desforestats. És relativament freqüent trobar peus joves de moixera que sorgeixen de mates de ginebró, semblantment com succeeix amb el faig, el grèvol i altres arbres i arbusts. Però les condicions climàtiques no hi permeten una colonització ràpida del bosc, de manera que als indrets propers a les carenes dominen els arbres aïllats afectats pel vent, el fred i la neu, a part de l'impacte del trepig dels animals i del pasturatge (figura 6).
Figura 6.-Fotografies de la mateixa moixera prop del turó de l'Home a l'estiu amb les fulles ja endurides i fosques i els fruits encara verds (11 d'agost del 2007) i a la primavera quan els borrons comencen a despuntar (3 de maig del 2008). Noteu la branca esqueixada a causa del pes de la neu i de la força del vent, fenomen corrent al nivell culminant del Montseny. La moixera és al mig del matollar de ginebró que ha permès un bon creixement inicial, però les condicions climàtiques impedeixen un millor desenvolupament. Aquesta moixera esdevindrà un arbre baix, tortuós i ple de branques esqueixades i trencades (fotografies de Josep M. Panareda).
Els aprofitaments de la moixera

La fusta de la moixera és blanca, pesada, dura i resistent al frec, pel que ha estat emprada en ebenisteria i torneria per a obtenir-ne peces que han de suportar un fregament continuat, com puntes de molí, fusos i rodets. També se'n fan mànecs. Però el  seu aprofitament principal ha estat per a llenya i carbó, sobretot a causa de la seva escassetat i dispersió, que no permet una aplicació forestal especialitzada regular.

La moixera creix lentament, però brota bé de la soca.

Ha estat plantada com a arbre ornamental als jardins, places i parcs, en especial als pobles de muntanya, on el clima l'hi és més favorable. S'empren tant les races espontànies com alguns cultivars. Ha estat plantada i afavorida en relleus amb fort pendent pel seu sistema radical potent, ja que actua com a planta fixadora i protectora de marges i vessants. 

Els fruits han estat emprats com expectorants i per a obtenir vinagre mitjançant fermentació. Aquests usos no els coneixem del Montseny.





Bibliografia

Bolòs, O. de i Vigo, J. (1990): Flora dels Països Catalans, II. Barcelona, editorial Barcino. 921 pàgs.

Castroviejo, S. (ed.) (1998): Flora Ibérica, VI Rosacae. Madrid, Real Jardín Botánico. 592 pàgs.

Panareda, J. M.; Masnou, J. i Boccio, M. (2011): "Les moixeres al Montseny". Monografies del Montseny, 26: 181-189.

Panareda, J. M. i Boccio, M. (2014): "La moixera de guilla (Sorbus aucuparia L.) al Montseny". Montseny XXI, 2b.

Ruiz de la Torre, J. (1979): Árboles y arbustos de la España peninsular. Madrid, Escuela Técnica Superior de Ingenieros de Montes. 512 pàgs.