Montseny XXI
La revista del Montseny el segle XXI

ISSN: 2339-8280     Dipòsit legal: B.3286-2014
número 4a      Abril 2014
El carboneig, un ofici tradicional al Montseny que ha deixat una forta empremta en el paisatge

Josep M. Panareda
Josep Masnou
Maravillas Boccio
Resum

El carboneig ha estat una activitat forestal de gran importància econòmica i paisatgística, que a la dècada de 1950 s’acabà gairebé de cop a conseqüència de la introducció de productes energètics fòssils. Hi ha, doncs, persones que de joves foren carboners i que encara ens ho poden explicar, i fins i tot carbonejar com ho feren aleshores per tenir carbó per a casa seva o per ensenyar-ho als més joves que ells. L'escrit resumeix com es carbonejava tradicionalment al Montseny, tot explicant de manera simple cada operació i cada fase, des de la preparació de la llenya fins l'extracció del carbó de la carbonera que ha estat fumejant durant setmanes, dia i nit sota la vigilància dels carboners, no fos cas que tot acabés en cendra.

Paraules clau: aprofitament forestal, carbó vegetal, fusta, paisatge forestal, recurs energètic.
© Dumalis
El paisatge actual del Montseny, i també d’altres indrets forestals, té molt a veure amb el carboneig. La gran extensió dels alzinars actuals i la seva estructura són en relació amb el carboneig, i no solament amb les condicions climàtiques i edàfiques.

El carboneig desaparegué del Montseny durant la dècada de 1950, quan s’introduïren els combustibles fòssils, que permeteren un nou sistema de vida, en especial per a les mestresses de casa. Fins aleshores totes les cases tenien foc a terra que funcionava amb llenya, o fogons amb carbó. La cuina era negra, sovint plena de fum, plena de carbó o llenya, i costava molt encendre el foc. Amb el petroli ja es canvià el sistema de cuinar, però solia fer pudor. Ben aviat es disposà de manera generalitzada del butà i del gas natural, i la comoditat i netedat augmentaren molt, fent més còmoda la vida dels ciutadans.

Fins aleshores el carbó vegetal era una de les fonts energètiques bàsiques per a les cuines i brasers. El sistema tradicional de carboneig és un procés d'elaboració lent i ha estat una activitat molt feixuga per als qui hi treballaven. Per què, doncs, no es feia servir directament la llenya?

Transportar el carbó era molt més lleuger que la llenya; el transport des del bosc al lloc de consum sovint és llarg, i l'estalvi en viatges i càrregues és considerable. I per un mateix pes de carbó i de llenya, el carbó té un poder calorífic molt superior. Malgrat tot al final els guanys no són gaire eficients si es té present que amb la carbonització es perd un 80% del pes i una part important de les calories.

Però hi ha altres avantatges, com que el carbó s'encén fàcilment i no fa fum. A més a més, la fusta es podreix i es corca, però el carbó és manté en bones condicions durant molts anys. És fàcil trobar trossos de carbó sencers en antigues places carboneres, on fa més de mig segle que no s'hi carboneja, malgrat els efectes dels elements climàtics, dels fongs i dels insectes.

Aquest text és un breu resum del llibre que els autors hem escrit sobre les diferents fases del carboneig tradicional al Montseny, a partir d'una pila realitzada el gener-febrer del 2005. Les fotografies incloses foren realitzades durant aquest esdeveniment (Panareda et al., 2010).



La preparació de la llenya

Una vegada un propietari decideix fer carbó als seus boscos i ja hi ha una colla llesta per a la feina cal decidir on es faran les piles i on es construirà la barraca per a viure els carboners. El millor és a prop d’una font on agafar l’aigua. L’aigua és necessària per a beure i rentar-se els carboners i preparar el menjar, però també per al control de la carbonera i apagar els trossos de carbó amb caliu, que no estan apagats del tot quan es treuen de la pila.
Figura 1.-La primera feina dels carboners era tallar i capolar la llenya i els troncs. Aquesta tasca era realitzada sovint per una colla diferent, els picadors.
(Fotografia de Josep M. Panareda, el 16 de gener del 2005)
Un cop tot triat cal preparar la llenya. S’han de tallar o serrar els arbres i aterrar-los. Quan els arbres són abatuts cal capolar-los, és a dir, tallar en trossos petits els troncs o la llenya que hi ha per terra. Normalment es capolen trossos d’uns quatre pams. El trossos més gruixuts són els buscalls, que fan més d’un pam de diàmetre. Els mitjanets són els vergells i els primets fan la branqueta. I quan tot està ben capolat, caa traginar els troncs fins a la pila. Si la llenya s’ha tallat vessants amunt, doncs a capbussons cap a la plaça, si no, a carregar-s’ho a l’esquena. Ara amb un tractoret o una altra eina mecànica no seria tant dur, però déu n’hi do (figura 1).

Les branquetes finals, les més primes, s’apilen i formen l’embalum. Es posa uns quants troncs al damunt i es premsen. Després ja veurem què se’n fa d’aquest piló de branques premsades.
Els troncs més gruixuts, rectes i sense nusos es guardaven per vendre per fusta per fer mànec. Això es feia sobretot als boscos situats més a prop de desembosc o de càrrega.

Tota la feina de tallar i capolar és el que s'anomena picar, i qui la feia, picadors. Els picadors tallaven els arbres marcats o aquells que creien adequats segons les ordres rebudes del propietari o el negociant. També en tallaven els malmesos.

Per fer tota aquesta feinada i fer anar la destral cal molta força de braços i de cintura. Es feia servir la destral grossa per a entallar els arbres i capolar els troncs; la destral petita o xica era per a treure la branca. Per als troncs grossos sovint s'emprava també la serra de dos braços. En casos extrems de soques o troncs molt gruixuts fins s'havien d'esberlar a barrinades. Ara es fa servir la serra mecànica, però també cal fer força perquè la serra no se’ns en vagi.

Abans de dur tota la llenya a la plaça carbonera cal endreçar-la. La plaça sol ser un replà prop d’un camí o corriol que permeti l’arribada dels matxos d’abast. Si el vessant és inclinat caldrà aplanar-ho i fer una mica de paret, com una feixa de conreu petita, sovint sostinguda amb una paret seca. Moltes vegades s’aprofita una plaça carbonera antiga. La terra negrosa de cuites anteriors és recollida en un racó de la plaça, que després farà un bon servei. Aquesta terra és coneguda amb el nom de fagell.
La construcció de la pila

Un cop la plaça està llesta i plena de buscalls i vergells, al costat del munt de fagell, cal emprendre la construcció de la pila. Es comença per l’ull i la xemeneia. Els buscalls ben endreçats deixen un espai vertical, és l’ull; al costat es deixa un altre conducte per on la pila podrà respirar, és la xemeneia. De mica en mica i ordenadament es va ampliant i aixecant la pila, primer els troncs més gruixuts, i després els més prims: els buscalls, els vergells i la branqueta (figura 2).

Una vegada tots els troncs estan ben col•locats, la pila té un aspecte d’un gran munt de troncs ordenats. Ara cal tapar la pila de manera que el foc només pugui respirar per la xemeneia, per l’ull i pels forats que els carboners facin per a controlar la combustió parcial dels troncs i esdevenir carbó. Per la resta de les parets de la pila no pot passar-hi aire.

Per assolir-ho cal tapar la pila amb el fagell, la terra negra que és apilada al costat. Però si posem el fagell sobre els troncs directament, la terra s’empassarà cap dins la pila. Per evitar-ho cal posar prèviament una capa de branques fines i fulles.

Ara cal tornar al bosc a buscar l’embalum. Aquestes branques premsades serveixen per tapar la pila i evitar que el fagell s’empassi cap a dins. Tapar la pila amb aquestes branquetes premsades se’n diu embalumar. Es comença embalumar per la part de baix i fins dalt, deixant l’ull descobert.

Un cop embalumada la pila cal enterrar-la, és a dir, tapar-la amb fagell. Per fer-ho s’utilitza l’enterradora, que és com un safata gairebé plana, normalment feta de vímets. S’omple l’enterradora de fagell i es col•loca sobre l’embalum tot formant una capa uniforme per on no ha de passar l’aire. I s’enterra la pila fins dalt, també deixant lliure l’ull (figura 3).
Figura 2.-Pila de llenya enllestida. A la part externa de la pila hi ha els troncs més prims, la branqueta. A la dreta s'observa part del munt de branques premsades de l'embalum, i a l'esquerre la pila de fagell.
(Fotografia de Josep M. Panareda, el 12 de febrer del 2005)
Figura 3.-Darrera fase d'enterrar la pila, després d'haver-la embalumada o tapada totalment d'embalums.
(Fotografia de Josep M. Panareda, el 12 de febrer del 2005)
La cuita

Ara cal encendre la pila. S’encén un foc al costat de la pila, cremant branques, fins que formi força caliu. Mentre això passa, els carboners van preparant els estris per a la cuita. Preparen el dónafums, que és un punxó que servirà per obrir forats respiradors, i la burxa, que és un pal llarg que ha de permetre bitllar la pila, és a dir, remoure el foc per tal de controlar-lo per l’ull. Es per fer baixar els bitllots fins arribar al foc.

Quan hi ha prou caliu s’agafa una pala i es tira el foc per l’ull. Alhora es tira per l’ull uns bitllots, que són trossos de llenya curts, com bitlles, que s’encenen de seguida a l’entrar en contacte amb el caliu que s’ha llençat dins l’ull. Caliu i bitllots faran un bon foc, que es calarà als buscalls i vergells que voregen la part de baix de l’ull. Cal esperar que això succeeixi. Aleshores ja tindrem la pila encesa. Els primers dies calia bitllar la pila dues vegades, però després, una vegada l'ull de la pila era ple de bitllots, ja no calia fer-ho tant sovint.
Un cop encesa la pila, cal tapar l’ull i anar obrint forats respiradors amb el donafums per a controlar i dirigir la cuita. Cal anar vigilant la cuita contínuament, de dia i de nit, atiant la carbonera, obrint i tapant els forats, de manera que la cuita sigui homogènia i total. Poc a poc la pila va baixant, com si s’envellís, i perd alçària. Segons la quantitat de llenya, el seu gruix i si és més o menys verda, la cuita dura més o menys temps. Si és grossa pot durar dues o tres setmanes (figura 4).
Figura 4.- Fumaroles que surten dels respiradors, que s'obrien o es tancaven segons la marxa de la cuita mitjançant uns pals anomenats donafums.
(Fotografia de Josep M. Panareda, el 20 de febrer del 2005)
Quan es creu que la cuita està acabada, cal esfogassar-la, és a dir, es deixa sense respirar. Mentre la pila s’esfogassa, cal netejar l’entorn de la pila per a rescaldar-la. Rescaldar és baixar el fagell per tornar-lo a posar amb la terra ben fina i acabar d’apagar el foc. Amb aquesta operació s’aconsegueix que la terra que cobreixi la pila sigui el més impermeable possible a l’aire, de manera que no n’entri gens dins la pila i el foc s’apagui totalment. Al rescaldar es fa molta pols i es crea un ambient molt molest per als carboners. Baixant, raspallant i llençant de nou la terra sobre la pila, apareixen trossos de carbó, els rescaldums, que s’apilen al costat (figura 5).
Figura 5.- Al rescaldar la terra fina es retornada, llançant-la de manera que, en caure damunt la pila, formi una capa de terra molt fina. És un dels moments en què l'entorn de la pila queda més ple de pols. És una de les tasques més feixugues per als carboners, ja que, a més d'embrutar-se molt, respiren pols.
(Fotografia de Josep M. Panareda, el 26 de febrer del 2005)
L’extracció del carbó

Un cop rescaldada la pila, es deixa uns dies perquè el foc s’apagui totalment, que no quedi ni mica de caliu ni brasa. Quan es creu que tot està apagat es treu el carbó, que s’escampa per tota la plaça carbonera. És una operació que es fa de nit o de matinada per tal de detectar punts de caliu. Cal de seguida apagar-los amb aigua, que ja es té preparada en un cubell, galleda, o amb el mateix canti. Si els carboners es descuiden, una mica de caliu pot estendre’s per tot el carbó i convertir-lo tot en un munt de cendra. Per això el carbó tret s’estén amb poc gruix.

Sempre hi ha trossos de llenya que no acaben d’esdevenir carbó del tot perquè no s’han cuit el suficient. Són els culots. Sovint després es fa una nova cuita per tal de carbonejar el culots d'una o vàries piles; també s’hi posen altres restes de troncs que han quedat, com alguns bitllots.
Una vegada extret tot el carbó i assegurats que no hi ha cap punt de brasa, el carbó és ensarriat. S’omplen les sàrries fins dalt. Les sàrries plenes són tapades amb branques de ginestell o d’altres plantes, i lligades. Una sàrria ha de pesar 67 quilos, 60 de carbó i 7 de la sàrria. El pes del carbó d’una sàrria és mitja càrrega. Dues sàrries plenes fan una càrrega, que és el que transporta un matxo d’abast (figura 6).

Després el carbó es transportat, venut, emmagatzemat i cremat en els fogons.
Figura 6.-Pesant una sàrria plena de carbó amb la romana.
(Fotografia de Josep M. Panareda, el 6 de març del 2005)
El paisatge del bosc carbonejat i del bosc actual

Per acabar, només unes notes sobre el paisatge carbonejat i com ha evolucionat fins el moment present. Els boscos que es carbonejaven, que eren la majoria, eren periòdicament aprofitats i estassats. Eren formacions arbòries poc denses i no gaire altes. Hi havia pocs arbres grossos, ja no tenien temps; abans de ser-ho eren aterrats i capolats en trossos, i cap a la pila. Aleshores s’aprofitava tot, fins les branques més primes i les mates de tots els arbustos. Se’n feien feixines, o feixos de llenya prima per a encendre; si no, anaven cap a la sitja per a fer carbonet.

Ara fa pràcticament mig segle que el carboneig i molts altres aprofitaments forestals anaren desapareixent amb l’entrada de combustibles fòssils. La forta disminució dels aprofitaments forestals ha fet que el bosc evolucionés cap a una massa verda més densa, alta i contínua. Aquest és el paisatge que contemplem als vessants de tot el Montseny i de les muntanyes de més enllà. La vida de les plantes continua, augmenta la llenya del bosc i cada vegada hi ha més arbres grossos. Passejant pel bosc trobem places carboneres i alguns restes de cabanes de carboner (figura 7).
Figura 7.-Plaça carbonera sota els faigs als vessants del Matagalls, testimoni d'una activitat forestal que tingué un gran desenvolupament durant la primera meitat del segle XX. Té l'aspecte d'una petita feixa sostinguda per una paret curta de pedra seca. Damunt es detecta el color negra intens, testimoni de la carbonització.
(Fotografia de Josep M. Panareda, el 7 de març de l'abril del 2009)
Resta una gran qüestió: què hem de fer amb els boscos? No donen i creixen sense parar. Hi ha molt per a pensar, molt per a parlar i moltíssim per a actuar. No cal badar, perquè el bosc no para, és un sistema viu que evoluciona constantment. Si badem, un brètol, un distret o un llamp pot calar foc, i ningú podrà parar-ho; s’extingirà en un replà o carena sense bosc.
Bibliografia

Cortadellas, X. i Costa, E. (1995): El temps del carbó. De les Gavarres al Montseny i a la Vall de Llémena. Associació d'Acció del Patrimoni, La Bisbal d'Empordà. 47 pàgs.

Gutiérrez Perearnau, C. (1996): El carboneig. L'exemple del Montseny. El Pedrís, 35, Altafulla, Barcelona. 186 pàgs.

Llobet, S. (1947): El medio y la vida en el Montseny. C.S.I.C.,Barcelona, 518 pàg. + mapa. Trad. catalana. El medi i la vida al Montseny. Estudi Geogràfic. (1990). Museu de Granollers - Agrupació Excursionista de Granollers, Granollers. 486 pàg. + periglacial al Montseny.

Panareda, J.M. (1991): El Montseny. Visió geogràfica. Eumo editorial, Vic. 175 pàgs.

Panareda, J.M. i Masnou, J. (2010): El carboneig. Quan el record encara és viu. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona. 97 pàgs.

Zamora, J.E. (1996): El carboneig al Montseny. Col.lecció Techne, 9, ed. Associació d'Enginyers Industrials de Catalunya, Barcelona, 94 pàgs.