Montseny XXI
La revista del Montseny el segle XXI

ISSN: 2339-8280     Dipňsit legal: B.3286-2014
número 4b      Abril 2014
La blada (Acer opalus Mill.) al Montseny

Maravillas Boccio
Josep M. Panareda
Resum

La blada (Acer opalus) és un arbre mitjŕ propi de l'estatge montŕ que té al Montseny una distribució notable a partir dels 750 metres d'altitud. S'ha localitzat en 200 quadrats d'1x1 km de la xarxa UTM, dels quals només en tres és considerada com freqüent. Té una significació ecolňgica remarcable en el paisatge dels vessants mitjans i superiors del Montseny, sobretot per la seva localització, als pedregars i clarianes de les rouredes i especialment de la fageda, on sol jugar el paper d'arbre pioner. La seva fusta dura i compacta ha permčs l'aprofitament per a ebenisteria i torneria a causa de ser molt resistent al frec. Ha estat molt emprada en jardineria, sobretot pels tons carabassats i rogencs que prenen les fulles la tardor.

Paraules clau: aprofitament forestal, arŕcies, blada, corologia, flora.
© Dumalis
La família de la blada: aceràcies

La blada ha estat inclosa tradicionalment a la família de les aceràcies, una família petita constituïda per arbres i arbusts, la majoria caducifolis. Tenen les fulles simples o compostes, oposades, peciolades i amb el limbe enter o dentat i sovint amb lòbuls més o menys profunds. Els fruits són constituïts per un parell de fruits secs acabats o vorejats per ales. Comprèn només dos gèneres, Acer i Dipteronia, i unes 120 espècies, nombre variable segons els autors. Del gènere Dipteronia només hi ha dues espècies, naturals de la Xina, que tenen un fruit amb dos aquenis o petites nous, enganxats per la base i vorejats per una ala.

En estudis recents les aràcies han estat englobades dins la família de les sapindàcies, que comprèn quatre subfamílies, una de les quals inclou les aràcies. Malgrat tot, hi ha autors que creuen les aràcies amb prou caràcters diferenciadors com per seguir considerant-la com una família independent.
El gènere de la blada: Acer

Els arbres del gènere Acer es reconeixen pel seu fruit, que és aplanat, sec i acabat amb una mena d'ala membranosa, el que facilita la seva dispersió. Conté una sola llavor, que no s'obra al madurar. Aquest tipus de fruit és conegut amb el nom de sàmara. De fet el fruit és doble, compost de dues sàmares oposades i soldades, formant un angle més o menys obert, el que permet diferenciar les diferents espècies; per això sovint es parla de disàmara, terme que vol dir dues sàmares.

Hi ha altres arbres que tenen també fruit en sàmara, com els freixes. Per això cal tenir present la forma de les fulles per no equivocar-se en la seva identificació. Tots els Acer espontanis a Catalunya tenen la fulla simple, dividida en diversos lòbuls que els fan inconfusibles entre ells; els freixes, en canvi, tenen la fulla composta de diversos folíols, el que fa molt difícil equivocar-se. Dels arbres del gènere Acer només té la fulla composta el negundo; ja explicarem més endavant en què fixar-nos per no errar. A més a més, els freixes tenen les sàmares simples.
Figura 1.-Il•lustració d'una branca de blada típica amb les fulles i fruits (sàmares).
(làmina original de Maravillas Boccio)
L'auró blanc (Acer campestre) és un arbre també poc alt, que pot assolir els 20 metres d'alçària, amb les fulles dividides de manera palmada en 5 lòbuls més o menys profunds, obtusos i dentats; els dos externs són més petits i a vegades manquen. Els fruits són sàmares dobles amb ales disposades completament obertes, en línia recta, formant un angle de 180o. Viu en general als boscos caducifolis submediterranis, damunt de sòls rics, a l’estatge montà i descendeix a la terra baixa plujosa, entre 100 i 1500 metres, en especial a la meitat septentrional de Catalunya. És molt localitzat a la meitat meridional. És poc freqüent al Montseny, excepte al sector nord-occidental.
Figura 2 .-Blada típica jove amb les fulles rogenques i carabassades en plena tardor.
(fotografia de Josep M. Panareda, el 3 de novembre de 2012)
Els arbres del gènere Acer són corrents als boscos d'Amèrica del Nord i prenen colors molts espectaculars durant els mesos de tardor, groguencs, carabassats o vermellosos. Per aquesta raó la seva forma ha estat incorporada de manera molt vistosa en el centre de la bandera del Canadà: en color vermell en el centre d'un quadrat blanc; la fulla representada té un aspecte estilitzat i 11 puntes.

Els Acer presents a Catalunya són arbres caducifolis que viuen en ambients més o menys humits o frescals. A grans trets pot dir-se que són arbres de la muntanya mitjana eurosiberiana i que descendeixen a la terra baixa o en ambients montans mediterranis aprofitant els indrets més humits, com obagues i fondals. Cinc són arbres autòctons: l'auró negre, l'auró blanc, la blada, l'erable i el fals plàtans. El negundo ha estat introduït i molt plantat en jardins, places i carrers.

L'auró negre (Acer monspessulanum) és un arbre poc alt, de 5-10 metres d'alçària, amb les fulles dividides de manera palmada en 3 lòbuls enters i obtusos. Els fruits formen una doble sàmara amb les ales convergents, gairebé paral•leles i que s’estrenyen a la base, abans d’unir-se, amb l’aparença d’un angle agut. Viu als boscos caducifolis submediterranis, poc humits, damunt de sòls rics, especialment a l’estatge montà, però descendeix a la terra baixa, entre 70-1500 m. En general és un arbre escàs en el conjunt de Catalunya. És rar al Montseny.
La blada (Acer opalus) és un arbre també poc alt, de 8-15 metres d'alçària, amb les fulles dividides de manera palmada en 5 lòbuls més o menys profunds i separats, amb el marge irregularment dentat o serrat. Els fruits són sàmares dobles amb les ales que formen un angle agut. Viu als boscos caducifolis més o menys humits, damunt de sòls rics, especialment a l’estatge montà i a la muntanya mediterrània. És força freqüent al Montseny, a partir dels 750 metres, en les comunitats de contacte amb la fageda i a les clarianes de l'estatge de la fageda fins a les carenes superiors.

El fals plàtans (Acer pseudoplatanus) pot ser un arbre alt, fins als 30 metres d'alçària, amb les fulles grosses i dividides en 5 lòbuls dentats, aguts, separats per entrants tancats i profunds; les dents són grosses i desiguals. El fruit és una sàmara doble que forma un angle més o menys agut, gairebé 90o, amb les ales membranoses que s'eixamplen cap a l'extrem. Viu als boscos caducifolis humits de l’estatge montà. Al Montseny hi ha actualment un nombre notable de peus de fals plàtan a la vall de Santa Fe i al seu entorn, molt probablement tots ells plantats o derivats de plantacions.
L’erable (Acer platanoides) és una arbre força alt, que pot assolir els 30 metres d'alçària, amb les fulles palmades i dividides en lòbuls separats per entrants oberts i arrodonits i amb dents molt agudes. El fruit és una doble sàmara disposada en angle molt obert, gairebé en línia recta. L'erable viu en còrrecs dels boscos caducifolis humits, a la part més humida de l’estatge montà; en general és rar o molt rar a Catalunya. Al Montseny es considera espontani als còrrecs del Matagalls, dins l'estatge de la fageda, però molts dels peus actuals han estat plantats, o derivats de plantacions.

El negundo (Acer negundo) és una arbre mitjà, i rarament passa dels 10 metres d'alçària, amb les fulles compostes, amb un nombre senar de folíols, de 3 a 7, que tenen unes poques dents grans i separades irregularment. El fruit també és format per una disàmara, amb l'aqueni allargassat i les ales que s'estrenyen en el contacte amb l'aqueni; s'uneixen en un angle agut. És originari d’Amèrica del Nord i ha estat plantat als carrers i jardins, i sovint es troba naturalitzat als fondals.
Figura 3. Branca de blada típica florida, just abans d'aparèixer les fulles.
(fotografia de Josep M. Panareda, el 24 d'abril de 2010)
La morfologia de la blada

Tal com s'ha indicat, la blada és un arbre poc alt, de 8-15 metres d'alçària, que en condicions poc propícies no assoleix aquestes mides i no rarament pren un aspecte d'arbret. El brancatge és dens i la capçada ampla. L’escorça és inicialment grisenca o rogenca i llisa, i esdevé posteriorment crivellada amb plaques grosses i en forma d'esquama i de color bru fosc o groguenc (figura 1).

Les fulles són simples, més o menys endurides, caduques, peciolades, oposades i dividides de manera palmada en 5 lòbuls més o menys profunds i separats, amb el marge irregularment dentat o serrat. Són verdes i una mica lluentes a l'anvers i d'un to més pàl•lid i mat al revers. En les fulles tendres el revers és pilós, però en les adultes només hi ha pèls als nervis i a les seves axil•les. Durant la tardor les fulles prenen coloracions groguenques, ataronjades o vermelloses abans de desprendre's de l'arbre (figura 2).

Les flors són verdes groguenques i s’agrupen en inflorescències pèndules; tenen 5 sèpals, 5 pètals lliures i 8 estams fixats en el marge intern del disc. Floreix pel març i abril, poc abans de què surtin les fulles o en el seu inici (figura 3).

Els fruits són inflats i en doble sàmara amb les ales que formen un angle agut. Els fruits maduren la tardor (figura 4).
Figura 4.-Sàmeres de blada.
(fotografia de Josep M. Panareda, el 9 de juliol de 2009)
Figura 5.-Mapa de la distribució de la blada típica al Montseny. Cada cercle correspon a un 1 km2 on s'ha localitzat almenys una moixera espontània. Els cercles amb un verd més clar corresponen a quadrats situats fora de l'àrea del parc natural.
(dades originals de Josep M. Panareda i Maravillas Boccio i elaboració cartogràfica de Maravillas Boccio)
L'ecologia i distribució de la blada
A Catalunya hi ha dos tipus de blada, la típica (subsp. opalus) es reconeix per tenir les fulles adultes força grosses, amb els lòbuls poc profunds, amb poques dents i amb costats una mica convergents i sense pèls o només als nervis. L'altra és coneguda com la blada petita o blada de Granada (subsp. granatense); té les fulles adultes més petites, amb els lòbuls més profunds, amb més dents i amb les vores gairebé paral•leles i piloses en tot el revers.

La blada viu en els boscos caducifolis més o menys humits, damunt de sòls rics, especialment a l’estatge montà i a la muntanya mediterrània. La subsp. opalus és fa a la meitat nord de Catalunya. La subsp. granatense, al contrari, es distribueix cap a la meitat sud, i només en els indrets més ombrívols i montans. A la franja de contacte de les àrees de les dues subespècies hi ha individus amb caràcters intermedis, com succeeix a la muntanya de Montserrat, on sovint és difícil saber a quin grup pertanyen.

Al Montseny només hi ha la blada típica, i hi és l'Acer més abundant. És força freqüent a partir dels 750 metres en les comunitats de contacte amb la fageda i a les clarianes de l'estatge de la fageda fins a les carenes superiors. S'ha localitzat en 200 dels quadrats de la xarxa UTM 1x1 km; només en tres es pot considerar una presència de freqüent pel conjunt del quadrat (figura 5). Les poblacions més destacades s'han localitzat als nivells inferiors de l'estatge de la fageda, en especial des de la vall de Coll Pregon fins a tot l'entorn de Sant Marçal; és abundant a l'àrea desforestada del sector miner de Sant Marçal. En aquesta franja hi ha indrets on és especialment abundant, i s'hi constitueixen petits boscos on la blada és clarament abundant. Es tracta més aviat d'una comunitat de trànsit cap a la fageda. En molts llocs es constata la germinació i el creixement de faigs que progressivament colonitzen l'espai ocupat per les blades. L'aprofitament forestal afavoreix la germinació i el desenvolupament de la blada.
A d'altres indrets del Montseny també es pot observar la blada com a espècie arbòria pionera de la fageda. A les landes i matollars superiors i en alguns esqueis hi ha peus grossos aïllats que destaquen en el paisatge pel gruix i la forma tortuosa del tronc, per l'envelliment general de l'arbre, per les branques trencades pel vent i pel efectes evidents del llamps (figura 6).

Cap a cotes inferiors es localitza de manera dispersa i aïllada, a vegades formant petits grups de pocs individus. Es troba enmig i a les clarianes de les rouredes de roure de fulla grossa i de roure martinenc. Descendeix fins a cotes relativament baixes enmig de les rouredes de roure martinenc, de l'alzinar muntanyenc i de l'alzinar amb roure martinenc, on és rar. És present als turons de la plana de Vic en cotes inferiors als 600 metres. A l'entorn d'Arbúcies no és rar trobar blades a 350 metres, i excepcionalment encara per sota d'aquesta cota. Hem detectat peus aïllats a la ribera de la Tordera per sota del 300 metres.
Els aprofitaments de la blada

La blada és una arbre plantat com ornamental. La fusta és de bona qualitat, dura, compacta, resistent al frec i de color rosat o rogenc, molt apreciada per a tornejar i en ebenisteria. És l'únic arbre del gènere Acer que ha tingut un aprofitament forestal específic al Montseny. Se sap que de la finca La Vila de Viladrau cada any es tallaven blades per omplir un parell de camions. Els troncs eren treballats per en Boix de Sant Quirze de Besora. En feia formes de sabata que anaven a parar a Elx, i també llançadores dels telers. A Sant Hilari (les Guilleries) els torners utilitzaven la fusta de blada, entre moltes altres, per a fer objectes de regal.

Però segurament l'ús més significatiu de les fusta de la blada era per a la confecció de guarniments per al bestiar, com els jous, les costelles dels collars, el casc del bastet i els arcons del bast. La blada era la fusta preferida per als jous. També solia ser de blada la part de fusta de l'arada plana, el garrot de lligar garbes i diversos instruments musicals.
Figura 6.-Blada típica vella i sense fulles a la darreria de l'hivern a una clariana de fageda.
(fotografia de Josep M. Panareda, el 16 de març de 2005)
Bibliografia

Bolòs, O. de i Vigo, J. (1990): Flora dels Països Catalans, II. Barcelona, editorial Barcino. 921 pàgs.

López González, G. (2001): Los árboles y arbustos de la Península Ibérica e Islas Baleares. Madrid, Ediciones Mundi-Prensa. 2 vols. 1727 pàgs.

López Lillo, A; Sánchez de Lorenzo, J.M. (2001, 2ª ed.): Árboles en España. Manual de identificación. Madrid, Ediciones Mundi-Prensa. 654 pàgs.

Ruiz de la Torre, J. (1979): Árboles y arbustos de la España peninsular. Madrid, Escuela Técnica Superior de Ingenieros de Montes. 512 pàgs.

Panareda, J.M.; Masnou, J. i Boccio, M. (2012): "Els aurons i les blades del Montseny". Monografies del Montseny, 27: 163-175.