Montseny XXI
La revista del Montseny el segle XXI

ISSN: 2339-8280     Dipòsit legal: B.3286-2014
número 5b      Maig 2014
El vern (Alnus glutinosa (L.) Gaertn.) al Montseny

Maravillas Boccio
Josep M. Panareda
Resum

El vern (Alnus glutinosa) és un arbre esvelt propi dels boscos de ribera de les zones temperades i penetra a la regió mediterrània refugiant-se en els cursos d'aigua permanent. Al Montseny s'ha localitzat en 383 quadrats d'1x1 km de la xarxa UTM, dels quals en 10 és considerat freqüent. Té una significació ecològica remarcable en el paisatge de ribera de tot el massís del Montseny. La seva fusta és lleugera, poc dura i de gra fi, emprada per a contraplacats i fabricació de petites eines. Té una gran importància ecològica i paisatgística.

Paraules clau: aprofitament forestal, betulàcies, corologia, flora, vern.
© Dumalis
La família del vern: betulàcies

Les betulàcies constitueixen una família de plantes de la classe de les dicotiledònies que inclou un grup petit d'arbres i alguns arbusts. Tenen les fulles caduques, simples, esparses, amb estípules que cauen aviat i nervadura normalment recta. Les flors són petites, d'un sol sexe però normalment presents en un mateix arbre (planta monoica), fecundades pel vent, i solitàries o agrupades sovint en aments. Els aments masculins solen aparèixer a la darreria de l'estiu, però les flors no s'obren fins a l'hivern o a la primavera; aleshores els aments s'allarguen i es tornen flonjos i penjants.

El fruit és sec i normalment petit. No s'obra espontàniament. Madura a la darreria de l'estiu i principi de tardor. Sovint és proveït d'ala que facilita la dispersió pel vent.

La seva àrea de distribució natural s'estén per les regions temperades i fredes de l'hemisferi nord on solen tenir un paper destacat en el paisatge forestal; també són presents a la serralada dels Andes. Existeixen nombrosos cultivars que són plantats en parcs i jardins o en repoblacions forestals. Alguns arbres donen una fusta excel•lent, d'altres se n'aprofita l'escorça o el fruit i molts es planten com ornamentals.
Les betulàcies contenen un nombre reduït de gèneres (6) i d'espècies (170, nombre variable segons els autors). A Catalunya són espontanis el gèneres Alnus (vern), Betula (bedoll) i Corylus (avellaner). Els altres gèneres són Carpinus, Ostrya i Ostryopsis (figura 1).
Figura 1. Verneda amb els aments masculins ben desenvolupats, que confereixen una tonalitat bru rogenca a les capçades dels verns.
(fotografia de Josep M. Panareda, l'1 de març de 2007)
El gènere del vern: Alnus

Els arbres i arbusts del gènere Alnus tenen les fructificacions llenyoses en forma de pinya petita, que no es desprenen de la branca quan maduren. Els aments masculins són estrets, cilíndrics i allargassats. Les arrels petites presenten nòduls bruns on s'allotja un bacteri que  en simbiosi amb l'arbre fixa el nitrogen atmosfèric (figura 2).

A Catalunya només hi ha un Alnus natural, Alnus glutinosa, conegut amb el nom de vern. Però altres espècies de verns han estat introduïdes i plantades sobretot com a arbres ornamentals.
El més estès dels introduïts és Alnus cordata, conegut com el vern italià o de Còrsega, pel seu origen geogràfic. Es reconeix per les fulles en forma de cor a la base, normalment agudes i amb els marges serrats, no sinuats. Té els peduncles dels fruits més gruixuts (2-3 mm de diàmetre) que els del vern del país (Alnus glutinosa), que sol tenir només 0,5-1 mm de diàmetre. Ha estat plantat i es comporta com subespontani en algunes riberes i sots.

Alnus incana, conegut com el vern pilós o vern gris, és un arbre o arbust d'escorça grisa, amb les fulles agudes, serrades la meitat extrema i normalment molt peludes al revers, en especial en la nervadura. Té les fructificacions gairebé sèssils. Ha estat ocasionalment plantat com planta ornamental.
Figura 2. Interior d'una verneda a la riera de Picamena.
(fotografia de Josep M. Panareda)
La morfologia del vern

El vern és un arbre esvelt amb tronc recte i la capçada ampla, que primer és piramidal, però esdevé arrodonida i irregular en els arbres grans; assoleix una alçària entre 10-25 metres. L’escorça és d’un bru fosc a bru rogenc, més llisa i grisenca o rogenca en els peus joves i crivellada i més fosca en els madurs. Els borrons són allargassats al capdamunt d'un peduncle i contenen 2-3 parells d'escames. Els branquillons tendres són enganxosos. Té un sistema radical poc desenvolupat, ja que viu en indrets amb nivell freàtic sempre alt; és superficial, però fort i molt ramificat (figura 3).
Les fulles són irregularment arrodonides, amb l'àpex escotat o obtús, i d’un verd fosc, un xic lluent a l’anvers i més pàl•lid al revers, on sol tenir flocs de pèls petits a les bifurcacions dels nervis. El marge és sinuós, doblement dentat i amb nombroses petites dents. Les fulles són enganxoses quan són tendres. Conté 5-8 parells de nervis secundaris. El pecíol és ben desenvolupat. Les fulles omanen verdes a l'arbre fins el moment de la caiguda, que s'esdevé cap el novembre.
Figura 3. Il•lustració d'una branca de vern.
(làmina original de Maravillas Boccio)
Figura 4. Detall d'una branca de vern amb els aments masculins ben desenvolupats i les fructificacions seques i obertes de l'any anterior encara dalt de l'arbre.
(fotografia de Josep M. Panareda, el 13 de març de 2004)
Les flors masculines i femenines estan separades, però al mateix peu. Les masculines s’agrupen en aments cilíndrics i penjants, de 3-7 cm de llargària i 2-6 mm d'amplada cm; n'hi ha tres per cada bràctea. Les femenines són en aments globosos, més petits i allargassats o ovoides, que s’agrupen en ramells de 3-6, i al madurar esdevenen una fructificació llenyosa, com una petita pinya, primer de color verd i compacta i posteriorment d'un bru fosc i oberta amb escames separades i persistents, de 10-30 mm de llargària i 2-5 mm de diàmetre (figura 4).

Els fruits són petits amb dues ales estretes. Cauen al terra quan s'obren les fructificacions llenyoses, les quals romanen un altre any dalt de l'arbre.


L'ecologia i distribució del vern

El vern és l’arbre del bosc de ribera per excel•lència i necessita tenir el nivell freàtic sempre molt alt. Hi ha l’expressió de què el vern necessita tenir sempre els peus a l’aigua. Requereix llum per desenvolupar-se, és de creixement ràpid i rebrota amb facilitat.
Figura 5. Paisatge lineal de la verneda hivernal sense fulles en mig de l'alzinar amb fulles persistents tot l'any.
(fotografia de Josep M. Panareda, el 7 d'abril de 2009)
És molt estès a les riberes del centre d'Europa i destaca en el paisatge de les terres mediterrànies més humides, ja que constitueix un bosc galeria que ressegueix els corrents d'aigua. El paisatge de les vernedes amb un fullatge tendre i verd contrasta amb el dels vessants del voltant amb una vegetació de fulla persistent i endurida de les alzines, sureres i pins. El bosc de ribera sense fulles encara contrasta més amb la vegetació mediterrània durant els mesos d'hivern. A la darreria de l'hivern i començament de la primavera, abans de treure les fulles, les vernedes prenen uns tons rogencs molt característics a causa del desenvolupament dels aments (figura 5).
A Catalunya les vernedes són molt esteses a  la meitat septentrional a causa del clima més humit. A la meitat meridional són escasses i només es troben peus de vern a les riberes més humides i amb aigua corrent permanent.
Figura 6. Mapa de la distribució del vern al Montseny. Cada cercle correspon a un 1 km2 on s'ha localitzat almenys un vern espontani. Els cercles amb un verd més clar corresponen a quadrats situats fora de l'àrea del parc natural.
(dades originals de Josep M. Panareda i Maravillas Boccio i elaboració cartogràfica de Maravillas Boccio)
Al Montseny el vern és relativament abundant i constitueix vernedes ben desenvolupades, sobretot als corrents d'aigua permanent situats a l'interior del massís. Ha estat localitzat en 383 quadrats dels 567 quadrats d'1 x 1 km de la xarxa UTM. En 10 quadrats es considera que hi és freqüent. Cal assenyalar que malgrat els punts de presència constitueixin una àrea cartogràfica contínua, els verns només són presents de manera significativa als fondals amb aigua corrent permanent o damunt de sòls sempre molt humits, com són els entorns d'algunes fonts (figura 6).
Una major presència de verns en el sector oriental del massís és derivada d'un doble factor: el predomini de granodiorita, roca que dóna lloc sovint a una capa de sauló més o menys profunda, i la presència d'unes precipitacions més elevades. Tot plegat condiciona l'existència d'una xarxa més densa de rieres i torrents amb aigua permanent. A la plana del Vallès el vern és relativament escàs a causa dels aprofitaments històrics que han malmès les vernedes.


Els aprofitaments del vern

La fusta del vern és clara quan es talla el tronc, però aviat esdevé rogenca o carbassa. La fusta és lleugera, de gra fi, poc dura i es descompon fàcilment en contacte amb l’aire; en canvi, és duradora submergida en l’aigua. S’empra per a contraplacats i fabricació de petites eines. Ha tingut també nombroses aplicacions remeieres.
Figura 7. Detall de l'interior d'una verneda amb grups de verns junts que corresponen als brots seleccionats sorgits després d'una tallada. S'observen les restes de branques i troncs arrossegats per una crescuda i retinguts pels verns.
(fotografia de Josep M. Panareda, el 20 d'agost de 2008)
El vern té una gran importància ecològica i paisatgística a causa de què la seva presència és una garantia de la subsistència de flora i fauna pròpia d'indrets humits. El seu paper és especialment important als territoris de clima mediterrani (figura 7).
Bibliografia

Bolòs, O. de i Vigo, J. (1990): Flora dels Països Catalans, II. Barcelona, editorial Barcino. 921 pàgs.

López González, G. (2001): Los árboles y arbustos de la Península Ibérica e Islas Baleares. Madrid, Ediciones Mundi-Prensa. 2 vols. 1.727 pàgs.

López Lillo, A; Sánchez de Lorenzo, J.M. (2001, 2ª ed.): Árboles en España. Manual de identificación. Madrid, Ediciones Mundi-Prensa. 654 pàgs.

Ruiz de la Torre, J. (1979): Árboles y arbustos de la España peninsular. Madrid, Escuela Técnica Superior de Ingenieros de Montes. 512 pàgs.