Montseny XXI
La revista del Montseny el segle XXI

ISSN: 2339-8280     Dipòsit legal: B.3286-2014
número 6a      Juny 2014
El refugi biològic del sot de les Cordes (Matagalls. Montseny)

Josep M. Panareda
Josep Masnou
Maravillas Boccio
Resum

El massís del Montseny alberga una gran diversitat de refugis biològics a causa de la seva altitud, topografia, litologia, punts d'aigua i microclimes. S'exposa un dels exemples més significatius, el sot de les Cordes, situat al sector septentrional del Matagalls. La seva orientació clarament nord, l'engorjada i la presència d'aigua corrent permanent condicionen un microambient excepcionalment humit, el que determina l'establiment d'unes comunitats vegetals amb espècies pròpies dels indrets més ombrívols dels Pirineus i raríssimes al Montseny.

Paraules clau: canvi climàtic, espècie relicta, esquei, megafòrbia, Streptopus amplexifolius.
La varietat de litologies, de relleus, de climes i d'influències biogeogràfiques condiciona que hagi una gran diversitat d'ambients i de paisatges al Montseny. La seva gran amplitud com a massís i l'altitud destacada fan que aquesta diversitat sigui més gran que a les terres veïnes. Tot plegat ha provocat que el Montseny hagi jugat un paper destacat com a refugi d'organismes de tota mena al llarg del temps a causa dels canvis climàtics.

En fases fredes les espècies adaptades a condicions més temperades es refugiaren als indrets més assolellats, o desaparegueren del massís reculant cap a terres més càlides. En canvi, en èpoques més càlides les espècies que no suporten les temperatures altes o una sequera massa intensa es refugiaren cap als nivells superiors i més arrecerats del massís. Si l'escalfament es prolongava moltes desapareixen per manca d'ambient adequat.

Les oscil•lacions climàtiques han estat constants. No cal considerar un període de milions d'anys per copsar la influència dels canvis climàtics i les transformacions que condicionaren en la vegetació. Només prenent els dos darrers mil•lennis es disposa de canvis climàtics prou significatius i amb conseqüències prou evidents.  És ben conegut que durant l'època romana el clima al territori mediterrani era semblant a l'actual i que després en succeïren fases més fredes. També se sap que durant l'Edat Mitjana es registrà una fase amb temperatures més suaus i que després el clima es tornà a refredà, donant lloc a l'anomenada Petita Edat del Gel. Aquesta darrera fase freda correspon al període durant el qual es construïren el pous de neu del Montseny, que per nosaltres ja són totalment història, a causa d'una nova fase d'escalfament, que és on ara som. Queda fora d'aquest escrit l'anàlisi detallada del canvi climàtic recent. Amb el que s'ha indicat n'hi ha prou per entendre l'evidència d'aquesta realitat.

L'objectiu d'aquest escrit és posar en relleu el Montseny com refugi de plantes durant aquest període d'escalfament i indicar quins són els indrets on aquesta funció és manifesta més. Després d'una exposició general del Montseny com a refugi biològic, s'exposa un dels racons més destacats, el sot de les Cordes (figura 1).

El text d'aquest article és una nova versió ampliada d'un escrit publicat recentment en paper en la revista Monografies del Montseny (Panareda, Masnou i Boccio, 2014).
Figura 1.-Panoràmica del sector més pregon del sot de les Cordes, on s'ha establert una de les comunitats vegetals d'herbes altes, conegudes amb el nom de megafòrbies, d'especial interès pel Montseny. Els vessants són constituïts per uns esglaonaments de cingles i esqueis parcialment colonitzats per una fageda molt esclarissada amb alguns peus de moixera, blada, freixe i roure de fulla grossa. La taca negra del sector central inferior correspon al rocam permanentment humit a causa de l'aigua que regalima i dels esquitxos provocats pels petits salts d'aigua. Al centre de la taca fosca s'insinua una línia vertical més clara, que corresponent al filet d'un salt d'aigua.
(fotografia de Josep M. Panareda, 5 de juny del 2005)
Els refugis biològics al Montseny

D'una manera genèrica es pot afirmar que les àrees de refugi es localitzen als vessants superiors del Montseny, sobretot als obacs. Però una anàlisi més detallada permet detectar altres racons, alguns situats a la part baixa del massís.

Els factors que condicionen aquesta funció de refugi són diversos. La temperatura n'és un dels principals i per aquesta raó els indrets més frescals dels nivells culminants de massís són les àrees primeres a considerar. Però també cal tenir present els factors edàfics, hídrics, faunístics i antròpics. En tot cas s'han de tenir en compte sempre les característiques ecològiques, fitocenològiques i fenològiques de cada planta. També cal pensar en les limitacions del coneixement que disposem del comportament i de la distribució de les plantes.

Una raresa no significa sempre que es tracti d'una espècie relicta, ni que la seva subsistència estigui en perill. Pot tractar-se d'una planta que pot subsistir bé amb poblacions reduïdes, com succeeix en algunes rupícoles, higròfiles o hidròfiles; el que necessiten és l'ambient adequat i que aquest s'estengui en un espai mínim i no sigui alterat o destruït. Aquestes àrees reduïdes tampoc s'han d'interpretar sempre com a refugis.

Alhora una nova troballa d'una planta boreoalpina o atlàntica tampoc ha de representar sempre que es tracti d'una herència del passat. Pot haver arribat fa poc de manera espontània, mitjançant un ocell o el vent, i pel lloc favorable on ha caigut la llavor ha pogut germinar i la planta fructificar amb èxit. També pot haver arribat a conseqüència d'una introducció, voluntària o no, a partir de la disseminació de llavors de plantes de jardí o de plantacions per raons romàntiques, científiques, lúdiques o de gestió. La planta es mantindrà fins que una pertorbació o la pròpia dinàmica de la població dificulti la seva permanència. Pot ser el cas d'un estiu extremadament sec, un aiguat  o una esllavissada que ho arrasin tot, un incendi, un depredador que l'extermini o un canvi d'ús o de vegetació.

Un lloc enclotat i fosc no és tampoc necessàriament un refugi, ja que s'han de considerar les condicions ambientals de manera global, al llarg de l'any i de molts anys, possibles depredadors o usos.
 
Figura 2.-Detall de la megafòrbia del Sot de les Cordes amb l'all victorial (Allium victorialis)  i el segell verticil•lat (Polygonatum verticillatum), aquest darrer molt rar al Montseny.
(fotografia de Josep M. Panareda, 5 de juny del 2005)
1.-El nivell culminant

El nivell culminant del massís del Montseny és tot ell un autèntic refugi de plantes d'afinitat boreoalpina. La comunitat més estesa és el matollar de ginebró. L'escassa dimensió del territori on pot desenvolupar-se li confereix un tret biogeogràfic notable.
Oriol de Bolòs hi estableix una subassociació exclusiva del Montseny: Genisto-Arctostaphyletum subass. stachyetosum officinalis (Bolòs, 1983: 151-153); en llenguatge popular és un  matollar de ginebró amb betònica. La raó és que al Montseny manquen moltes de les plantes característiques de l'associació que s'estableix als Pirineus. Es troben al Montseny la cornera (Cotoneaster integerrima), el nabiu (Vaccinium myrtillus), la boixerola (Arctostaphylos uva-ursi), Saxifraga geranioides ssp. genesiana, la cirerola (Ribes alpinum), el bàlec (Genista balansae) i diverses plantes herbàcies presents als prats propers. Alhora el matollar de ginebró del Montseny allotja un estol notable de plantes herbàcies pròpies dels boscos caducifolis montans, com la milfulles (Achillea millefolia), l'herba fetgera (Anemone hepatica), Cerastium arvense, Potentilla montana, la betònica (Stachys officinalis), el crespinell rupestre (Sedum rupestre) i la viola silvestre (Viola sylvestris), entre altres (Panareda, Masnou i Boccio, 2010a,b i c).

És als sectors més baguenys on aquest matollar es troba amb més plantes d'afinitat subalpina. Als solells domina més aviat la landa de bruguerola amb ginebró i pocs elements subalpins més.
Al costat d'aquests matollars hi ha prats d'afinitat subalpina, també molt empobrits en espècies significatives si es comparen amb els dels Pirineus. Destaca el prat d'ussona (Festuca gautieri) i lúzula d'espiga (Luzula spicata) que es desenvolupa sobretot al fons de les canals obagues; els acompanya Cerastium arvense, la pota de gat (Antennaria dioica) i Hieracium lactucella. Damunt d'indrets més planers i il•luminats, però amb sòl profund, s'estableix el prat amb festuca rogenca (Festuca rubra ssp. commutata) amb pota de gat, en el qual es troben diverses plantes d'afinitat subalpina, com Alchemilla flabellata, la llunària (Botrychium lunaria), Bupleurum ranunculoides, Carex leporina, Cerastium arvense, Erigeron alpinus, Festuca ovina i Hieracium lactucella.

Als còrrecs més obacs i humits, als espais ben arrecerats entre rocams i al peus ombrívols de cingles i esqueis es constitueixen megafòrbies, herbassars densos constituïts per herbes altes, caracteritzades per la presència de l'all victorial (Allium victorialis) i la falguera mascle (Dryopteris filix-mas), a més del cerfull bord (Anthriscus sylvestris), la falguera femella (Athyrium filix-femina), l'anyol (Conopodium majus ssp. majus), la corona de rei (Doronicum pardalianches), la genciana groga (Gentiana lutea), el lami maculat (Lamium maculatum), el marcòlic (Lilium martagon), Luzula sylvatica, el fajol alpí (Polygonum alpinum), Prenanthes purpurea, la gerdera (Rubus idaeus), la valeriana (Valeriana officinalis) i Valeriana montana ssp. tripteris, entre altres. Precisament aquesta comunitat és la més significativa al sot de les Cordes, que especificarem més endavant (figura 2).


2.-La microtopografia

Fins ara s'ha comentat el Montseny com a refugi en relació directa amb el clima, concretament amb el clima extrem localitzat als cims més enlairats, on s'estan recloent diverses espècies adaptades a climes subalpins i atlàntiques. Amb l'escalfament tèrmic moltes d'aquestes espècies han anat desapareixent a cotes baixes i es refugiaren cada vegada a cotes més elevades. Però quan assoleixen el seu límit, és a dir, ja no tenen més territori per ascendir, sucumbeixen i desapareixen de manera natural, tal com ha succeït al llarg dels darrers mil•lennis. Si el clima fred remetés, no gaire previsible a mig termini, les que han subsistit, ni que sigui en algun racó amb poblacions escasses, podrien estendre's de nou vessant avall. D'ací la importància dels indrets refugi, que tenen unes característiques ambientals molt localitzades.

Un dels indrets refugi més estesos correspon als fondals i sectors enclotats, sobretot els situats als obacs. L'ambient atmosfèric humit permet que algunes espècies sobrevisquin a cotes inferiors a les que li correspondrien en condicions climàtiques normals. Això explica, per exemple, l'existència de plantes dels boscos caducifolis humits en fondals de les parts baixes del Montseny i de les planes del Vallès i la Selva. És el cas del buixol (Anemone nemorosa), el marcòlic (Lilium martagon), el segell de salomó (Polygonatum officinale), l'el•lèbor verd (Helleborus viridis), el pa de cucut (Oxalis acetosella) o l'heura de terra (Glechoma hederacea), entre altres, com el mateix faig.

El microclima humit creat per les condiciones topogràfiques permet la permanència d'aquestes espècies. Però sovint es tracta de sots al fons dels quals circula aigua, fet que potencia les possibilitats de subsistència d'aquestes plantes. És el que s'observa en molts boscos de ribera, que allotgen plantes pròpies de cotes més elevades.


3.-Els punts d'aigua

La presència de l'aigua com a factor de refugi va més enllà de la seva funció en el bosc de ribera. Un fet poc estudiat és el paper de les fonts o surgències que creen un microambient en el lloc de sortida, tant directament per la presència de l'aigua, com pel factor suavitzador de la temperatura. Durant l'estació freda l'aigua que aflora té una temperatura superior a la de l'entorn, de manera que algunes plantes, sobretot juncàcies, ciperàcies i gramínies, poden romandre-hi malgrat les baixes temperatures dominants.

A part cal considerar d'altres plantes aquàtiques i els helòfits, que tenen una menor dependència al clima. La seva subsistència té més relació amb l'existència de punts d'aigua ja que hi troben les condicions ecològiques necessàries. En aquest cas, un dels factors de canvi és la intervenció humana.


4.-Els rocams

Els rocams constitueixen uns ambients molt particulars i allotgen espècies amb una presència baixa en el conjunt del territori (Panareda, Masnou i Boccio, 2010d). La seva raresa, l'especificitat ecològica i el fet que alguns tàxons es considerin endèmics d'una àrea reduïda exigeixen una atenció especial en relació amb les estratègies de subsistència.

Cal diferenciar els tres ambients clàssics amb les seves plantes característiques: plantes que arrelen a les escletxes del rocam, les que creixen als relleixos aprofitant la poca terra que retenen i les que viuen als pedruscalls i pedregars mòbils.

La comunitat de plantes que arrelen a les escletxes de les roques compactes de l'alt Montseny està presidida per l'herba de Sant Segimon (Saxifraga vayredana), endèmica del Montseny i d'alguns indrets de les Guilleries. L'acompanyen d'altres espècies rares al Montseny, com Minuartia laricifolia ssp. diomedis, Jasione crispa, Valeriana montana ssp. tripteris, Alchemilla saxatilis i Cystopteris fragilis; més abundant és Sedum brevifolium. Totes aquestes plantes es troben emplaçades a les cotes superiors del massís.
 
Figura 3.-Matollar de ginebró amb prats a la part alta de la vall del torrent del Sot de les Cordes, a 1570 m d'altitud. La prohibició de cremar les mates de ginebró ha fet que aquest arbust s'estengués còmodament en aquest indret, que de manera natural seria colonitzat per un bosc dominat pel faig. Hom observa com una moixera treu el cap enmig de la mata densa i punxosa de ginebró. La moixera troba protecció enmig del ginebró envers les inclemències meteorològiques i de ser menjada pels ramats. Als fons hi ha faigs petits que també han pogut desenvolupar-se gràcies als ginebrons. Amb la disminució del pasturatge el bosc anirà progressivament colonitzant aquest espai.
(fotografia de Josep M. Panareda, 14 de juny del 2013)
En alguns replans rocosos i aprofitant la mica de terra que pot haver es desenvolupa una comunitat dominada pels crespinells que superen la manca d'aigua amb l'estructura morfològica crassa, com el crespinell blanc (Sedum album) i Sedum brevifolium.

Més interessants són les comunitats damunt de roques desfetes i mòbils. Són els pedregars, tan estesos als vessants superiors del Montseny. Com a més significativa biogeogràficament destaca Saxifraga geranioides ssp. genesiana, subespècie endèmica del Montseny i les Guilleries; alguns autors la consideren espècie independent. Hi ha poblacions esparses als pedregars més ombrívols del turó de l'Home-les Agudes i del Matagalls amb un nombre total baix d'individus. L'acompanyen la gerdera (Rubus idaeus), Coincya cheiranthos i Biscutella laevigata ssp. flexuosa, entre altres.

Una de les rareses rupícoles és l'anomena corona de reina (Saxifraga paniculata), que al Montseny només ha estat localitzada a l'indret de les mines de Sant Marçal, als sots de la Calç i de Rigròs. Es troba en àrees de fort pendent i en exposició obaga entre els 1.100 i 1.300 metres. Creix a les fissures de roca granítica i damunt del sauló poc consolidat (Rodríguez i Masnou, 2005)


5.-L'activitat humana

Encara podríem comentar més elements naturals que condicionen una presència escassa de grups de plantes i que es troben en espais reduïts, que es consideren refugis. Aquests aspectes seran comentats en treballs posteriors. Ara ens fixarem en un dels aspectes que més condicionen la subsistència de nombroses plantes, independentment dels canvis climàtics i d'altres factors naturals: la presència i les activitats humanes al llarg del temps. En realitat hi ha una interrelació forta entre les condicions naturals i les antròpiques.

D'antuvi cal tenir present que cada societat ha dut a terme sistemes particulars d'aprofitament i explotació dels recursos naturals en cada moment històric, en funció de les seves necessitats, interessos, maneres de pensar, tradicions i tècniques disponibles. Cada sistema d'aprofitament ha donat lloc a un tipus de paisatge, afavorint unes espècies i dificultant-ne la persistència en altres.

El resultat és el paisatge actual amb una flora concreta i amb uns processos en la dinàmica de les poblacions vegetals. Interpretar el per què una planta és present o absent al Montseny no és sempre fàcil, a causa de què no coneixem la història natural i humana en detall. Tampoc és fàcil esbrinar quin serà el futur de les plantes i la vegetació actuals.

El que sí sabem, almenys en part, són les condicions naturals actuals i quina influència tenen les activitats humanes actuals i les que es dugueren a terme les darreres dècades i segles. Ara vivim una fase d'escalfament global de la Terra i alhora uns canvis grans en els sistemes d'aprofitament. Es passa d'uns aprofitaments tradicionals amb una agricultura i ramaderia extensives a un gran abandó d'aquestes activitats. Els impactes humans més grans es concentren actualment als espais urbans i industrials, o a llocs amb infraestructures noves.

Hi ha un procés de regeneració forestal: el bosc cada vegada és més extens, més dens i alt i ocupa superfícies més contínues. Amb l'abandó dominen els prats i matollars en unes primeres fases, durant les quals es registra una gran explosió florística, a causa de què les formacions herbàcies i arbustives solen ser riques en espècies. En fases posteriors moltes d'aquestes plantes desapareixen sota el domini del bosc, i d'altres queden recloses en espais reduïts, tal com seria de manera més natural.
 
Figura 4.- Mapa del Montseny amb la localització del sot de les Cordes, indret situat al vessant septentrional del Matagalls.
(mapa elaborat per Maravillas Boccio)
Aquest darrer aspecte distorsiona sovint la interpretació del paper de moltes plantes. Es parteix del que s'observa ara. A la Calma i als solells del turó de l'Home i del Matagalls, per exemple, dominen els espais oberts amb landes i pastures, a part d'esqueis i pedregars. Les orquídies i altres plantes vistoses es fan abundosament. Si el prat és colonitzat per un falguerar dens o per una bardissa la majoria d'aquestes plantes desapareixen d'aquests indrets, sobretot si al final el bosc ho envaeix.

Les avetedes han estat històricament molt aprofitades, i les actuals han estat afavorides forestalment. No hi ha cap dubte que de manera natural dominaria un bosc mixt d'avets i faigs a aquests indrets i a altres amb condicions ambientals semblants.
Les extenses poblacions de narcisos al Morou, a les Agudes o a la Calma, per exemple, ocupen un espai que de manera natural corresponen a bosc. El bosc els anirà envaint progressivament fins que els narcisos quedin arraconats a alguns relleixos enmig dels esqueis i sempre constituint poblacions amb un nombre baix d'individus. Però no cal preocupar-se de la seva supervivència al Montseny, ja que tenen el seu ambient, que de manera natural es mantindrà sempre.
El ginebró històricament ha estat cremat i tallat per afavorir la pastura, sigui per facilitar que la neu prengués i s'acumulés per a recollir-la i emmagatzemar-la en pous, o sigui per disposar d'herba tendre pels ramats. Amb el Pla Especial del Parc Natural es prohibí la crema de matollars, de manera que el ginebró recolonitzà tot l'espai disponible del nivell culminant. Altres arbustos, com la bruguerola i la cirerola es comportaren de manera semblant, de manera que competiren entre ells. Alhora la forta disminució dels aprofitaments forestals del faig feu que aquest s'estengués per les clarianes i vessants amunt. També ho feren la moixera, la moixera de guilla, el grèvol, l'avet, el teix, el roure de fulla grossa i el freixe (figura 3).

Tot plegat porta a una regeneració global del paisatge vegetal d'arreu del territori, però que als sectors culminants ha tingut unes característiques particulars, ja que les condiciones climàtiques es fan més rigoroses per l'altitud i per l'efecte de carena. Des del punt biogeogràfic cal destacar que hi ha espècies que tenen una distribució escassa al Montseny. Ja s'ha comentat que el conjunt de l'àrea culminant és un refugi biològic. Les característiques d'aquest refugi són derivades del clima rigorós però també dels sistemes d'aprofitament que han transformat molt el paisatge.

Cal advertir que no és possible saber del cert com serà el paisatge culminant si continua la tendència actual d'aprofitament escàs o molt extensiu, i en alguns indrets nul. El que sí sabem és que el paisatge culminant serà un bosc mixt on el faig tindrà, almenys en alguns sectors, un predomini al costat d'altres arbres i arbustos, que en conjunt presentaria un aspecte ben diferent a les fagedes actuals situades a cotes inferiors. Hi dominarien arbres baixos, tortuosos i mig trencats per la neu, el vent i els llamps, entre els quals s'establirien el ginebró, la bruguerola i altres arbusts baixos.

Els còrrecs amb prats d'ussona i megafòrbies han tingut un major desenvolupament els darrers anys, sobretot per la disminució del pasturatge.

És en aquest context com s'estableixen les àrees refugi, a vegades de dimensions reduïdes, on hi ha plantes considerades escasses i d'un cert valor biogeogràfic, i d'altres que fins ara eren més o menys freqüents, però que amb la regeneració de la vegetació han reduït les seves poblacions fins que han quedat recloses progressivament a llocs molt concrets.

Cal plantejar si és convenient intervenir en aquesta dinàmica de regeneració per afavorir el desenvolupament  i l'extensió actual d'espècies que veuen reduïdes les seves poblacions. O simplement es creu que cal deixar que la natura faci la seva feina sense aquesta intervenció.
Acer opalus ssp. opalus
Alchemilla alpina
Allium victorialis
Amelanchier ovalis
Anemone hepatica
Anemone nemorosa
Anthoxanthum odoratum
Anthriscus sylvestris
Aquilegia vulgaris
Athyrium filis-femina
Brachypodium sylvaticum
Calluna vulgaris
Chrysosplenium oppositifolia
Circaea lutetiana
Coincya cheiranthos
Conopodium majus
ssp. majus
Coronilla emerus
ssp. emerus
Cystopteris fragilis
Doronicum pardalianches
Dryopteris filix-mas
ssp. filix-mas
Epilobium montanum
Erysimum grandiflorum
Fagus sylvatica
Festuca gautieri
Fraxinus excelsior
Galanthus nivalis
Genista balansae
Genista pilosa
Gentiana lutea
Geranium robertianum
ssp. robertianum
Geum urbanum
Helleborus foetidus
Juniperus communis
ssp. alpina
Lamium maculatum
Laserpitium latifolium
Lilium martagon
Luzula nivea
Luzula sylvatica
Lycopodium selago
Mercurialis perennis
Milium effusum
Narcissus poeticus
Ornithogalum pyrenaicum
Oxalis acetosella
Pedicularis comosa
Poa nemoralis
Polygonatum officinale
Polygonatum verticillatum
Polygonum alpinum
Prenanthes purpurea
Primula veris columnae
Pteridium aquilinum
Ranunculus acris
ssp. despectus
Ranunculus ficaria
ssp. ficaria
Rosa villosa
Rubus idaeus
Rumex acetosa
Saxifraga geranioides
ssp. genesiana
Silene dioica
Solidago virgaurea
Sorbus aria
Sorbus aucuparia
Stachys sylvatica
Streptopus amplexifolius
Succisa pratensis
Teucrium scorodonia
Tulipa sylvestris
Urtica dioica
Vaccinium myrtillus
Valeriana montana
ssp. tripteris
Valeriana officinalis
TAULA 1
El Sot de les Cordes

El descobriment de l'existència d'un indret d'alt nivell biològic al sot de les Cordes l'estiu de 2004 ens posà davant d'un racó excepcional des del punt de vista biològic. Posteriors prospeccions ens confirmaren el seu valor extraordinari, tant pel seu conjunt, com per la presència d'algunes plantes raríssimes al Montseny, com Polygonatum verticillatum, Lycopodium selago i Streptopus amplexifolius, aquesta darrera desconeguda al massís fins aquell moment (figures 1 i 4).

Un estudi més meticulós ens feu descobrir tota una successió d'ambients i comunitats vegetals, des de matollars de ginebró i pastures culminants, fagedes esclarissades i matollars de bàlec damunt d'esqueis i pedregars fins a megafòrbies esponeroses. El més sorprenent fou la riquesa excepcional de plantes en un indret concret.

El que més ens interessà fou estudiar el per què de tanta diversitat d'ambients i comunitats i el per què de l'existència de l'excepcionalitat florística. Els trets essencials ja els detectàrem el mateix dia de la descoberta, però calia estudiar com evolucionava aquell paisatge al llarg de l'any.

Durant una visita a ple hivern descobrírem el sector de més interès biològic totalment cobert per una gran massa de glaç, d'on penjaven nombrosos caramells gruixuts i llargs (figura 5).

L'explicació a tot plegat és l'existència d'un corrent d'aigua permanent que en un moment donat es converteix en una sèrie de petits salts d'aigua. És com si uns filets d'aigua anessin saltironejant de pedra en pedra, i cada cop que cauen damunt d'una pedra escampen un reguitzell d'esquitxos que mullen les roques de l'entorn i les plantes que hi arrelen. El resultat és un ambient permanentment humit i moll amb aigua que regalima per tot arreu. L'aspersió és persistent tot l'any, excepte quan el fred congela tots aquests regalims i petits salts d'aigua, el que dóna lloc a la gran capa de glaç amb tots els caramells que l'adornen (figures 6 i 7).

Si el corrent d'aigua del sot de les Cordes es redueix molt durant algun moment d'estiu, l'aigua només regalima per les roques, tot deixant amarats els sòls de terra negra que sostenen les arrels dels vegetals. Això explica la presència i la permanència de Streptopus amplexifolius i d'altres plantes que necessiten una humitat permanentment elevada per viure (figura 8).

L'exposició clarament nord del sot i la forta inclinació del seu fons, sovint ben vertical i a vegades formant petites balmes, són factors determinants d'aquests ambients permanentment humits.
Figura 5.-Indret del sot de les Cordes de més valor biogeogràfic, totalment cobert de glaç l'hivern, on hi ha petits salts d'aigua que condicionen un ambient extremadament humit i permeten la presència de plantes com Lycopodium selago, Polygonatum verticillatum i Streptopus amplexifolius . Els regalims i els esquitxos d'aigua s'han convertit en gel, el qual es va acumulant donant lloc a un gran gruix d'on pengen nombrosos caramells llargs.
(fotografia de Josep M. Panareda, 16 de març de 2005)
Figura 6.-Un dels nombrosos salts d'aigua amb un petit gorg a la base del salt. A mà dreta de la imatge es destaquen les fulles primeres de l'all victorial.
(fotografia de Josep M. Panareda, 3 de maig de 2013)
Figura 7.- Filets de salts d'aigua i esquitxos derivats de la caiguda damunt la roca, que provoquen una forta ruixada constant. S'observen grups de Streptopus amplexifolius als relleixos dels esqueis permanentment xops.
(fotografia de Josep M. Panareda, 14 de juny de 2013)
Llista de plantes significatives localitzades a les megafòrbies del sot de les Cordes i al seu entorn.
(original de Josep M. Panareda)
Nosaltres només hem estudiat les plantes i el paisatge vegetal que configuren. Caldria estudiar si alhora s'hi allotja una fauna també excepcional pel Montseny, com també molses i algues.


El futur del sot de les Cordes

La permanència d'aquesta joia biològica està assegurada, si no s'estronca el curs d'aigua del torrent del Sot de les Cordes en tot el seu recorregut. De manera natural el cabal mínim està assegurat si les condicions no varien. Cal, doncs, que ningú  no provoqui cap pertorbació, i no solament a l'indret estricte de la megafòrbia, sinó al conjunt de la conca. Tampoc cal cap mesura de protecció especial, altrament només serviria per a modificar els paràmetres naturals, que ara es mantenen penjats d'un fil, però suficients. Qualsevol intervenció del tipus que fos, per petita que sigui, comportaria la destrucció d'aquest refugi. Cal deixar que la pròpia natura vagi creant la seva pròpia dinàmica.

La ortofotografia i el perfil longitudinal del torrent del Sot de les Cordes mostren la localització i les característiques topogràfiques del sot de les Cordes on hi ha el refugi biològic. Vegeu els comentaris dels peus de les figures 9 i 10.

La part alta de la conca és un paisatge planer, on el rierol principal té un recorregut de poc menys d'1 km. Recorda els paisatges ondulats amb turons suaus de la part centrat de la Calma. Se'n diferencien per l'altitud. Els del torrent del Sot de les Cordes assoleixen els vessants culminants del nord del Matagalls, prop dels 1.700 metres.

Fins als 1.520 metres la topografia és força planera, el que ha condicionat la seva transformació secular en un paisatge de pastura. Els topònims testimonien aquest paisatge i els seus usos: els Ginebrars, Prat Llis, Prat Xic i Saleres Velles. De manera natural tots aquests vessants suaus estarien coberts per un bosc de faig. També hi haurien altres arbres, l'abundància dels quals és difícil d'esbrinar. Ara hi ha peus dispersos de faigs, teixos, moixeres i blades.
Figura 8.-Poblacions de Streptopus amplexifolius que creixen damunt de terra rica en matèria orgànica, permanentment xopa d'aigua i colonitzada per una catifa de molses al relleix d'un esquei al sot de les Cordes.
(fotografia de Josep M. Panareda, 5 de juny del 2005)
El paisatge actual d'aquestes planures culminants és un mosaic de matollar de ginebró i pastures diverses. Damunt de sòls més o menys profunds les pastures formen un estrat herbaci compacte i continu, que progressivament és colonitzat per mates de ginebró i bruguerola. Tradicionalment els pastors hi calaven foc per a mantenir les pastures. Al prohibir-se les cremes en el Pla Especial del Parc Natural del Montseny, els ginebrons han anat ocupant cada vegada més superfície, el que ha afavorit la regeneració del bosc, en especial a partir de peus de faig, moixera i d'altres arbres que poden créixer amb èxit gràcies a la protecció de les mates de ginebró. Actualment hi ha nombrosos peus de faig i de moixera escampats enmig del matollars i de les pastures. Biogeogràficament és notable la presència relativament freqüent de la cirerola i d'alguns peus esparsos de teix (figura 3).
La reducció de les pastures a causa de l'extensió del matollar del ginebró i del bosc ha fet replantejar la prohibició de les cremes. La minva de pastures comporta menys herba disponible per als ramats. El paisatge de prats i matollars allotja una gran riquesa florística i faunística, i si és envaït pel bosc aquesta elevada biodiversitat quedaria dràsticament reduïda i modificada. Ara ja es permeten les cremes en certes condicions. Fa ben poc hi s'efectuaren cremes controlades per part d'especialistes de gran nivell i amb mitjans tècnics avançats, és a dir, amb un cost molt elevat. Cal veure si aquestes cremes controlades es podran seguir de manera regular i més enllà d'una àrea pilot. Pot ser seria més interessant, barat i útil deixar que els especialistes tradicionals, és a dir, els pastors, fessin aquesta tasca, si és que encara són actius els que realment en sabien i ho duien a terme amb eficiència.

Cal considerar que la dinàmica hídrica de la part alta de la conca del sot de les Cordes és diferent amb un paisatge de prats i matollars que amb un hipotètic paisatge totalment forestal.
Figura 9.-Ortofotografia de l'entorn del sot de les Cordes. S'ha emmarcat en vermell l'àrea d'especial interès biològic del sot de les Cordes. La textura granulada del seu entorn representa la fageda molt esclarissada que s'hi estableix espontàniament a causa del predomini d'esqueis, cingles i pedregars. L'àrea més clara al sud del sot (part central inferior de la imatge) correspon al paisatge desforestat amb matollar de ginebró i pastures; la línia sinuosa del centre correspon al curs del torrent del Sot de les Cordes.
(font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)
Figura 10.-Perfil longitudinal del torrent del Sot de les Cordes, des del seu naixement prop del cim del Matagalls fins a l'aiguabarreig amb la Riera Major. Abans d'abocar les aigües a aquesta riera el torrent del Sot de les Cordes s'ajunta amb el torrent de Sant Segimon. Els topònims d'aquests torrents varien segons els trams i de les persones que els anomenen. De fet, normalment només es conegut amb el nom de torrent del Sot de les Cordes el tram més enlairat; prop de l'ermita de l'Erola sol ser anomenat riera de l'Erola.

1 Relleu suau i ondulat amb matollar de ginebró i prats amb fragments de fageda i arbres aïllats.
2 Vessants rocosos i abruptes amb gorgs i salts d'aigua on s'han establert megafòrbies discontínues; als vessants hi ha fagedes molts esclarissades i matollars de ginebró i bàlec.
3 Semblant a 2, però amb megafòrbies més escadusseres als fondals i fagedes esclarissades als vessants.
4 Bosc de ribera amb vernedes i freixenedes als fondals enmig de fageda densa.
5 Bosc de ribera amb vernedes i freixenedes als fondals enmig de fageda densa als vessants obacs i alzinars als solells.
6 Bosc de ribera amb vernedes i freixenedes als fondals enmig de rouredes i alzinars. A les planes inferiors hi ha conreus amb feixes amb herbassars que corresponen a terres cultivades fins fa poc.
TSS: aiguabarreig amb el torrent o riera de Sant Segimon.
RM: aiguabarreig amb la Riera Major.
Les fletxes blaves representen la direcció del curs d'aigua en el tram corresponent.
Alhora hi ha un canvi d'orientació. Fins aquest punt el rierol tenia una direcció de sud a nord, de manera que la vall quedava força oberta malgrat l'orientació general d'obaga. A partir d'aquest moment la direcció del torrent és clarament de sud-oest a nord-est, de manera que als vessants hi ha un fort contrast a causa de l'orientació. El vessant de la dreta del rierol mira cap al nord-oest, i és gairebé obac; hi ha nombrosos esqueis que esglaonen i diversifiquen el paisatge amb afloraments rocosos destacats que encerclen petites clotades i replans amb comunitats de gran valor biològic. En canvi, al marge esquerre el vessant és força inclinat però amb pendents més regulars, mira cap al sud-est i conté sòls prims i pedregosos i una vegetació molt esclarissada que suporta un clima sec amb canvis tèrmic forts, i ben càlid els dies assolellats.

Per sota de la cota 1.520 metres aproximadament els vessants són cada vegada més inclinats i amb sòls més prims, el curs de l'aigua es fa més ràpid i el conjunt de la vall s'estreny. Quan el rierol descendeix dels 1.500 metres la vall es tanca encara més amb vessants molt inclinats i plens d'esqueis. És el començament del sot de les Cordes en el sentit estricte (figura 11).
© Dumalis
A partir de la cota 1.460 metres el relleu és molt abrupte i amb la vall cada cop més pregona i feréstega, i orientada cap al nord. Arreu dominen els esqueis i cingles, entre els quals hi ha pedregars. El rierol descendeix fent salts d'aigua, sota els quals hi ha petites basses o gorgs més o menys profunds. Les megafòrbies es fan cada vegada més freqüents, malgrat siguin de petita dimensió i discontínues. Hi destaquen les poblacions gairebé monoespecífiques d'Allium victorialis en replans, al costat de petites megafòrbies mixtes que voregen els racons més ombrívols (figura 2 i taula 1).

El contrast dels vessants és ben evident. Al marge dret hi ha indrets obacs on el paisatge té l'aspecte d'una fageda esclarissada amb diferents espècies arbòries i amb petites parcel•les de prats i matollars de ginebró. En canvi, al vessant del marge esquerre domina un matollar molt esclarissat dominat pel bàlec (Genista balansae) enmig de prats secs i comunitats establertes damunt del mosaic de pedrusques.

Aquest paisatge de megafòrbies hi té el seu màxim exponent poc abans de la cota 1.385 metres, on petits salts d'aigua esquitxen els rocams enclotats i baguenys. És ben a prop per on passa el corriol que mena al coll d'Ordials (figures 5, 6, 7 i 8).

Seguint sot avall encara es troben grups de megafòrbies, però cada vegada són més reduïdes i amb espècies menys característiques.
Figura 11.-Paisatge de la part alta del sot de les Cordes, on el torrent comença engorjar-se i els vessants cada vegada són més inclinats i amb sòls prims. Hi domina un matollar de ginebró, més dens al vessant de la dreta, més obac, i més esclarissat i barrejat amb bàlec (amb flors grogues) al vessant de l'esquerra, més assolellat.
(fotografia de Josep M. Panareda, 14 de juny de 2013)
Bibliografia

Bolòs, O. de (1983): La vegetació del Montseny. Barcelona, Diputació de Barcelona. 170 p.

Panareda, J.M. i Boccio, M. (2010a): “Aproximació a la corologia de les plantes vasculars i al paisatge vegetal de la Tordera en el seu tram vallesà”. A VII Monografies del Montseny: 103-114. Barcelona, Diputació de Barcelona.

Panareda, J.M.; Masnou, J. i Boccio, M. (2010b): “Caracterització biogeogràfica dels arbustos d’afinitat subalpina al Montseny”. A VII Monografies del Montseny: 143-154. Barcelona, Diputació de Barcelona.

Panareda, J.M.; Masnou, J. i Boccio, M. (2010c): “Caracterització biogeogràfica dels arbres d’afinitat subalpina al Montseny”. A VII Monografies del Montseny: 155-165. Barcelona, Diputació de Barcelona.

Panareda, J.M.; Masnou, J. i Boccio, M. (2010d): "La distribució de les plantes rupícoles al Parc Natural del Montseny". Monografies del Montseny, 25: 329-343.  Barcelona, el Ciervo.

Panareda, J.M.; Masnou, J. i Boccio, M. (2014): "El sot de les Cordes, un refugi biològic al cor del Montseny". Monografies del Montseny, 29: 149-164, Viladrau, Amics del Montseny.

Rodríguez, D. i Masnou, J. (2005): "La corona de rei (Saxifraga paniculata) al Montseny". A VI Trobada d'Estudiosos del Montseny, 75-80. Barcelona: Diputació de Barcelona.