Montseny XXI
La revista del Montseny el segle XXI

ISSN: 2339-8280     Dipòsit legal: B.3286-2014
número 6b      Juny 2014
L'alzina (Quercus ilex L.) al Montseny

Maravillas Boccio
Josep M. Panareda
Resum

L'alzina (Quercus ilex) és un arbre corpulent i perennifoli adaptat al clima mediterrani amb estius no excessivament secs. És l'arbre més significatiu del paisatge mediterrani català, molt estès al Montseny i terres properes. Ha tingut nombrosos usos malgrat la duresa de la seva fusta. Destaca l'aprofitament tradicional per a l'elaboració de carros i peces per eines que han de suportar impactes durs. És una llenya molt apreciada i dóna un carbó de molt poder calorífic. El paisatge actual té una clara relació amb els sistemes d'aprofitament emprats històricament.

Paraules clau: aprofitament forestal, fagàcies, corologia, flora, alzina.
 
 
 
La família de l'alzina: fagàcies

Les fagàcies constitueixen una família de plantes de la classe de les dicotiledònies que inclou nombrosos arbres i uns pocs arbustos que tenen un paper molt destacat en el paisatge dels boscos temperats. Les fulles són persistents o caduques, simples, habitualment alternes, enteres o més o menys dentades o lobulades i amb estípules que cauen aviat. Les flors són molt petites i unisexuals amb flors masculines i femenines separades però damunt el mateix peu; les masculines s'agrupen en aments o glomèruls. Els fruits són secs, coberts d'una pell dura i amb una sola llavor; no s'obren al madurar; formen grups d'1 a 3, embolcallats totalment o només a la base per una coberta endurida i sovint punxosa.
Figura 1. Alzina grossa a la Calma del Montseny. Les seves dimensions són degudes a la seva situació, en un espai obert, el que permet un desenvolupament lliure del brancatge.
(fotografia de Josep M. Panareda, el 3 de maig de 2009)
Les fagàcies contenen un nombre reduït de gèneres (8) amb nombroses espècies (1.100, nombre variable segons els autors). A Catalunya són espontanis els gèneres Castanea (castanyer), Fagus (faig) i Quercus (roures, alzina, surera i garric). Els altres gèneres són Castanopsis, Chrysolepis, Lithocarpus, Nothofagus i Trigonobalanus. Darrerament molts autors consideren que el gènere Nothofagus constitueix una família independent, les notofagàcies, que inclou només aquest gènere.

La seva àrea de distribució natural s'estén per les regions temperades i subtropicals de l'hemisferi nord, excepte el gènere Nothofagus, espontani només a l'hemisferi sud.

Els arbres de la família de les fagàcies tenen una gran importància forestal. Els seus aprofitaments només són comparables als que tenen les coníferes. Els fruits dels Quercus (glans) i Castanea (castanya) han estat i són molt emprats per a l'alimentació humana i animal.
Les escorces són riques en tanins, que han estat aprofitats per a adobar les pells i com astringents. També són plantats a places i jardins, sobretot pels tons groguencs de les fulles durant la tardor en els arbres caducifolis
El gènere de l'alzina: Quercus

Els arbres i arbusts del gènere Quercus es diferencien sobretot pel seu fruit, la gla o aglà, de secció arrodonida i amb un embolcall a la base en forma de didal i vorejat d'esquames més o menys espinoses, anomenat cúpula. Les flors masculines són en inflorescències llargues i penjants. S'han establert unes 600 espècies de Quercus, que creixen espontàniament sobretot a les regions temperades i tropicals de l'hemisferi nord (figures 1 i 2)).

A Catalunya hi ha tres espècies amb fulles persistents i endurides: Q. coccifera (garric), Q. ilex (alzina o carrasca) i Q. suber (surera o suro). Altres sis tenen les fulles caduques, els roures: Q. canariensis (roure africà), Q. faginea (roure de fulla petita o roure valencià), Q. petraea (roure de fulla grossa), Q. pubescens (roure martinenc), Q. pyrenaica (roure reboll) i Q. robur (roure pènol). Els Quercus, molt especialment els roures, s'hibriden, de manera que sovint es troben exemplars que tenen característiques morfològiques intermèdies, ben visibles en la diversitat de les formes de les fulles.
Figura 2. Visió panoràmica des del castell de Montsoriu cap al turó de Morou, el turó de l'Home i les Agudes. S'observa la gran extensió dels alzinars als estatges inferior i mitjà del Montseny, i de les fagedes als vessants superiors.
(fotografia de Josep M. Panareda, el 24 d'octubre de 2009)
La morfologia de l'alzina

L'alzina és un arbre dret, corpulent i perennifoli. L'escorça és grisa i llisa en els exemplars joves, però aviat es clivella poc profundament en peces petites, allargassades verticalment i de color bru bosc. La capçada és molt ramificada, ampla, arrodonida i densa; pren forma arbustiva en condicions extremes. L’arrel principal és potent, penetrant amb arrels secundàries ben desenvolupades, algunes superficials i estoloníferes que donen nous peus; les arrels creixen durant tota la vida de l'arbre; l'arrel es desenvolupa més que la tija, el que dificulta trasplantar la planta.
Figura 3. Il•lustració d'una branca d'alzina.
(làmina original de Maravillas Boccio)
Les fulles són simples, alternes i persistents 3-4 anys. Es formen durant la primavera i a vegades l'estiu després d'episodis de pluja. Cauen sense groguejar. Tenen estípules aviat caduques. El pecíol és curt de 3-10 mm. El limbe és gruixut i coriaci, i pren forma i mides molt variables, fins i tot en un mateix arbre, amb presència o no de dents més o menys destacades i acabades amb espines toves. El revers és sempre més o menys tomentós (figura 3).

És un arbre monoic; les flors masculines s’agrupen en aments densos i allargassats, penjants en els branquillons joves; les femenines són solitàries o en grups reduïts. Floreix d'abril a juny (figures 4 i 5).
Figura 5. Detall d'una branca d'alzina amb la flor femenina.
(fotografia de Josep M. Panareda, l'1 de maig de 2014)
Figura 4. Branca de carrasca amb nombroses aments penjants carregats de flors masculines. Observis també el to grisenc de les fulles.
(fotografia de Josep M. Panareda, el 5 de maig de 2000)
El fruit és una gla allargassada que s’insereix per la base en una cúpula amb esquames toves. Madura del setembre al novembre del mateix any (figura 6).

L'alzina es reprodueix bé amb la germinació de les glans i brota amb facilitat després d'una tallada, almenys fins els 200 anys. També rebrota després d'una sequera intensa o de ventades fortes. Això es pogué constatar després de la sequera de l'estiu de 1994. Moltes alzines quedaren amb les fulles ben seques i a la darreria d'aquest estiu molts alzinars presentaren un aspecte marronós; les fulles seques començaren a caure a terra fins deixar els arbres totalment defoliats. Calgué esperar l'estiu següent per a comprovar com una part important de les alzines havien rebrotat, moltes de la soca, però altres, les menys afectades, del tronc i de les branques. Fou un fet excepcional pel grau d'afectació, però aquest fenomen es pot observar sovint a algunes carenes després d'estius secs.
S’han diferenciat dues subespècies d'alzines. La subsp. ilex és un arbre de fins a 27 metres d'alçària amb les fulles d'un verd intens, allargassades, amb 7-14 parells de nervis laterals i pecíol de fins a 10 mm i amb la gla amarga. La subsp. ballota, sovint coneguda com carrasca, és més baixa, entre 5-15 metres d'alçària, i té les fulles més curtes, ovades, tota ella més grisenca, amb 5-8 parells de nervis laterals i pecíol de fins a 6 mm i amb gla dolça.
Figura 6. Conjunt de glans ja ben madures, sostingudes dins la cúpula grisa.
(fotografia de Josep M. Panareda, el 29 de desembre de 1997)
L'ecologia i distribució de l'alzina

Viu en clima mediterrani temperat i damunt tot tipus de substrat.

L'alzinar pot ser considerar l’arbre més abundant i significatiu dels boscos mediterranis. Allà on els estius són llargs i molt secs l'alzinar és substituït per una formació arbustiva anomenada màquia i també per espinars en situacions més extremes i damunt sòls esquelètics i salats. En canvi, a les regions amb estius moderats i sobretot damunt de sòls argilosos els alzinars esdevenen boscos mixtos d'alzines amb nombrosos arbres caducifolis, com roures, moixeres, blades i aurons.

L'alzina viu molts anys i en espais oberts pot assolir grans dimensions en alçària i amplada, amb capçades molt destacades. Són nombroses les alzines considerades arbres monumentals; i no és rar observar com les branques corcades d'aquests arbres s'esqueixin a causa d'una forta ventada.

La subsp. ilex és pròpia de les terres mediterrànies marítimes no gaire seques. La subsp. ballota és de les terres mediterrànies continentals i de les marítimes seques; és endèmica de la Península Ibèrica i Nord d'Àfrica.

Aquestes diferències morfològiques són clares en individus típics, però als territoris de contacte les diferències no són tan evidents. Les hibridacions són molt comunes.
Figura 7. Mapa de la distribució de l'alzina al Montseny. Cada cercle correspon a un quadrat d'1 x1 km on s'ha localitzat almenys una alzina espontània. Els cercles amb un verd més clar corresponen a quadrats situats fora de l'àrea del parc natural.
(dades originals de Josep M. Panareda i Maravillas Boccio i elaboració cartogràfica de Maravillas Boccio)
A Catalunya l'alzina és fa arreu excepte a les terres més plujosos i fresques dels Pirineus i d'altres muntanyes de les serralades prelitorals i litorals. La subsp. ilex es dominant a la meitat oriental de Catalunya i la subsp. ballota a la meitat occidental i meridional. A grans trets, el curs del Llobregat marca el límit entre les àrees principals de distribució de les dues subespècies.

Les alzines del Montseny pertanyen a la subsp. ilex, malgrat que hi ha individus amb caràcters propers a la subsp. ballota. Aquests es localitzen sobretot a la part occidental del massís, en especial a les carenes i vessants assolellats i amb sòls prims (figura 7).

El mapa evidencia prou l'abundància de l'alzina a gairebé tot el Montseny. Són nombrosos els quadrats de la xarxa UTM d'1x1 km on és abundant. Sovint hi és realment dominant a tota la seva superfície. I són escassos els quadrats on l'alzina és localitzada. Aquests corresponen a quadrats on domina l'espai cultivat o construït, o als cims culminants on el clima no li és gaire avinent (figura 8).
Figura 8. Panoràmica de l'obaga del Matagalls on dominen les fagedes mixtes amb avets, vista des de la Goitadora (1425 m). A primer terme destaca una alzina baixa i molt ramificada, testimoni de les condicions poc aptes per a l'alzina, i també per al faig.
(fotografia de Josep M. Panareda, el 3 de maig de 2013)
Figura 9. Reproducció del sistema fabricació de rodes de carro al Montseny
(font: Josep M. Riu Volart, 1945, pàg., 59; el dibuix és de J. Valle Arribas)
Figura 10. Soca amb sis peus ben desenvolupats d'alzina, testimoni d'un sistema d'aprofitament basat en la reproducció mitjançant la brotada.
(fotografia de Josep M. Panareda, el 5 de juliol de 2004)
Els aprofitaments de l'alzina

Les alzines han estat molt emprades per a fusta. La fusta és compacta, dura, pesada i de color marró; és difícil de treballa-hi i es torça i s'esquerda quan s'asseca. Per això no ha estat massa emprada ni en fusteria ni en ebenisteria. Però la seva duresa la fa molt útil per a peces que han d'aguantar molta resistència. Alhora ha estat emprada per a peces que s'han de col•locar a indrets humits o en mig de l'aigua

Tingué molta importància l'aprofitament dels troncs alts i rectes de les alzines de llavors que creixien als vessants i plans més frescals i damunt de sòls més profunds de les parts baixes del Montseny i muntanyes properes. Eren utilitzats sobretot per a raigs i corbes de les rodes de carro, com ha explicat detalladament Josep M. Riu Vulart (1945).
Les corbes o cadascuna de les peces de la circumferència de la roda són de fet un arc de circumferència que és sostingut per dos raigs o radis, que alhora són fixats al botó de la roda. Una roda de 8 corbes, molt comuna al Montseny, té 16 raigs (figura 9). Per assolir que les corbes fossin més resistents s'elaboraven aprofitant la curvatura dels troncs, fet no gaire complicat a causa de què de manera natural molts troncs d'alzina tenen aquesta forma. En canvi, sí que han de ser ben rectes els troncs emprats per als raigs.

Les rodes havien de ser fetes inexcusablement amb fusta d'alzina a causa dels forts impactes que han de rebre, excepte el botó o centre de la roda que era de freixe, om o falsa acàcia. Altres parts dels carros, com els braços, els capçalets o les baranes també solien ser fetes amb fusta d'alzina, però podien ser substituïdes per altres tipus de fusta.

Aquestes fustes d'alzina de qualitat també s'empraven per a l'elaboració de mànecs d'eines i de llançadores dels telers de teixir.

La llenya d'alzina és la més preferida a les llars de foc. Dóna un carbó de bona qualitat i de gran poder calorífic, que en el seu moment fou el més preuat del mercat.
L’escorça d'alzina ha tingut una gran importància en el procés d’adobar les pells. Les fulles i les glans han tingut diverses aplicacions remeieres, sobretot per les seves propietats astringents aplicades per a curar diarrees i la disenteria.

Les glans, especialment les de la carrasca, han estat i són emprades per a l’alimentació animal, sobretot els porcs. En època de fam també han estat utilitzades per a l’alimentació humana, torrades i barrejades amb el blat i altres granes per a l’elaboració del pa.

Els aprofitaments fins fa poc molt intensos de l'alzina han fet que els alzinars actuals tinguin un aspecte ben diferent del que tindrien de manera natural. Moltes soques tenen nombrosos peus, derivats dels rebrots sorgits després d'una tallada (figura 10).

Las "dehesas" castellanes són paisatges forestals molt aclarits; deixen uns pocs peus que esdevenen grossos, per a un aprofitament mixt agrícola, pastoral i forestal, adaptat al clima mediterrani amb estius secs. Cal dir que els arbres no assolirien les dimensions actuals si la cobertura fos d'un bosc dens i continu. No es disposaria de nutrients i d'aigua suficients per a tants arbres grossos.
Bibliografia

Bolòs, O. de i Vigo, J. (1990): Flora dels Països Catalans, II. Barcelona, editorial Barcino. 921 pàgs.

López González, G. (2001): Los árboles y arbustos de la Península Ibérica e Islas Baleares. Madrid, Ediciones Mundi-Prensa. 2 vols. 1.727 pàgs.

López Lillo, A; Sánchez de Lorenzo, J.M. (2001, 2ª ed.): Árboles en España. Manual de identificación. Madrid, Ediciones Mundi-Prensa. 654 pàgs.

Montoya Oliver, J.M. (1993 2ª ed.): Encinas y encinares. Madrid, Ediciones Mundi-Prensa. 133 pàgs.

Riu Volart, J.M. (1945): Los encinares del Montseny o los rayos y pinas de encina catalana. Barcelona, Cámara Oficial Agrícola de Barcelona, Publicaciones divulgativas, 3, 63 pàgs.

Ruiz de la Torre, J. (1979): Árboles y arbustos de la España peninsular. Madrid, Escuela Técnica Superior de Ingenieros de Montes. 512 pàgs.
© Dumalis