Montseny XXI
La revista del Montseny el segle XXI

ISSN: 2339-8280     Dipòsit legal: B.3286-2014
número 7a      Setembre 2014
Els canvis en el paisatge de la serra del Catllaràs (Berguedà)

Josep M. Panareda
Maravillas Boccio
Resum

El Catllaràs és un serra situada al Prepirineu, al nord-est de la comarca del Berguedà, on el paisatge vegetal és constituït sobretot per pinedes de pi roig que han tingut històricament un aprofitament forestal destacat. Les fagedes i les rouredes de roure martinenc han sofert una reducció notable al ser arrabassades per a conreus i pastures o substituïdes per pinedes. Les fagedes i rouredes s'estan recuperant a causa de l'abandó de les activitats tradicionals. Al Catllaràs també hi ha hagut extracció de carbó (lignit), que fou emprat a la fàbrica de ciment del Clot del Moro. Actualment dominen els usos turístics al Catllaràs, a causa de la seva riquesa i varietat de paisatges, de flora i fauna.

Paraules clau: Cypripedium calceolus, fageda, Leontopodium alpinum, mineria de carbó, pineda de pi roig.
 
 
 
Fa gairebé mig segle que un de nosaltres feu una travessa pel Catllaràs. El carrilet deixà un grup de nois a Fígols, que s'enfilaren cap a la Nou amb la idea d'arribar abans del capvespre a Falgars per a dormir. Però es van entretenir i se'ls va fer fosc abans d'hora, malgrat que era pels volts de sant Joan i el dia era llarg. Era negra nit quan van decidir quedar-se a dormir allà on eren i l'endemà ja trobarien el Santuari de Falgars. Malgrat el fort pendent del terreny van dormir com marmotes sota uns pins, travats amb fermes mates de boix. L'endemà, després de 10 minuts de caminada, descobriren que Falgars era ben a prop.

Aquest és el record més present d'aquesta primera sortida al Catllaràs. Després han estat dues visites d'un dia recorrent els entorns de Falgars i l'estada d'una setmana a sant Romà de la Clusa, acompanyant un amic que feia una tesina sobre les plantes de la Clusa fins a la Roca del Catllaràs.

Aquest estiu (2014) hem fet dues estades d'una setmana de camp per a recórrer i descobrir racons del Catllaràs: la primera setmana de juny des d'un hostal de la Pobla de Lillet i la primera setmana de juliol des de l'hostatgeria del Santuari de Falgars. El pretext ha estat la preparació i el guiatge d'una sortida botànica a un grup de l'ADENC de Sabadell.
Figura 1.-Mosaic de prats i pinedes mixtes de pi roig i pi negre al Pla de la Clusa a 1700 metres d'altitud. El que sembla una boira és el polsim de pol•len dels pins a causa d'un cop de vent.
(fotografia de Josep M. Panareda, 8 de juny del 2014)
Les descobertes han estat d'allò més gratificants tant des de la perspectiva científica com mental. Ha estat un plaer descobrir la diversitat de plantes, animals, roques i paisatges, des de la flor de neu i la sabateta de la mare de déu fins els cérvols pasturant pels prats de les clarianes, i des de les molleres plegades de cotoneres i orquídies fins a les roques verticals blanques i nues, colonitzades per mates esparses d'orella d'ós i corona de rei. A més a més, la vista se te'n va molt enllà, cap al Pedraforca, que no deixes mai de veure'l si els núvols no ho impedeixen, Cadí i Puigllançada, i per l'altre cantó el Montseny i Montserrat. I a cada moment de l'any s'observen fenòmens propis de l'estació; al començament de juny, per exemple, cada cop de vent crea un núvol de pol•len que s'endinsa pel bosc com un fantasma que pren força sobtadament amb volums i formes canviants que desapareixen quan el vent minva; però torna sempre diferent amb un altre cop de vent. Tota aquesta natura ha estat molt transformada per les activitats històriques amb conreus, pastures i aprofitaments forestals i miners. I de moment deixem els bolets per una altra ocasió (figura 1).
Ara us presentem un resum del resultats de les nostres observacions i de les sensacions que hem viscut, de manera especial en com el paisatge s'està transformant a causa dels canvis en els usos i aprofitaments. Ens atrevim definir el paisatge del Catllaràs amb tres adjectius: esquerp, frondós i espectacular. És esquerp pel relleu ple de rocams enlairats amb cingles i espadats sobtats. És frondós pels boscos densos i alts que dominen arreu. I és espectacular per la majestuositat de totes les seves formes. Us convidem a passejar-hi qualsevol moment de l'any, sobretot des de mitjan primavera fins la tardor (Bisbal, 2006; Rosiñol, 1988; Vinyeta, 1992).
Un relleu molt abrupte

L'estructura bàsica del paisatge és condicionada pel rocam i el relleu. Hi dominen nivells de calcàries dures que alternen amb nivells de margues, que són més toves. Aquestes roques se sedimentaren durant el Cretaci, i posteriorment, durant l'orogènesi alpina la darreria de l'Eocè, van patir fortes pressions que provocaren trencaments i aixecaments de fragments de rocams durs. El resultat és un trencaclosques amb grans blocs de roca calcària enlairats i molt destacats enmig d'indrets més baixos, que ha estat més erosionats. La Roca de la Lluna, la Roca del Joc, la Roca del Cortal, la Roca del Coll de la Ceba o la Roca del Catllaràs, entre moltes altes, són exemples ben clars de l'espectacularitat d'aquest relleu.

Un excursionista normal resta esbalaït davant d'aquests rocams. Qui li agradi la contemplació de les meravelles naturals haurà de fer un esforç per sortir d'aquests paratges que t'enganxen totalment. I qui l'interessi la geologia i la formació de les roques i del relleu no pararà d'observar i anotar. Els qui hàgiu pujat al mirador de la Roca de la Lluna sabreu el per què ho diem (figura 2).


L'explotació del carbó

No costa gaire endevinar que a més de les calcàries i margues, hi ha nivells de carbó, que foren intensament explotats durant les primeres dècades del segle XX, entre el 1906 i 1931. Hi ha boques de mina, pous de ventilació i diverses construccions relacionades amb l'activitat minera, com habitatges, carregadors, túnels, xemeneies i pilars que sostenien el telefèric. Destaca la mina del Teixó, però n'hi havia moltes altres. En Pere Boixader esmenta 14 mines de carbó als vessants de la Pobla de Lillet de la serra del Catllaràs, de les quals 7 ja no en queda més que un terrer (Boixader, 2000). Si voleu fer-vos una idea més clara de com era el paisatge miner del Catllaràs consulteu l'extens llibre d'en Ramon Soler i Riba i en Josep Oriola i Casòliva, que inclou un bon reguitzell d'imatges del que resta d'aquesta activitat camuflada sota els pins i els faigs (Soler i Oriola, 1993) (figura 3).
Figura 2.-Rocam enlairat prop del Coll de la Ceba al bell mig del Catllaràs. Als espadats més inclinats només poden establir-se plantes rupícoles com l'orella d'ós o la corona de rei; als relleixos de la roca creixen alguns boixos i pins.
(fotografia de Josep M. Panareda, 8 de juny del 2014)
Figura 3.-Boca de la mina del Moreno. A uns pocs metres, sota el camí, hi ha les restes d'un carregador i un telefèric per a transportar el carbó.
(fotografia de Josep M. Panareda, 6 de juny del 2014)
Figura 4.-Complex de l'antiga fàbrica de ciment del Clot del Moro, on s'ha instal•lat el Museu del Ciment. Gairebé tot el carbó extret de les mines del Catllaràs era per al funcionament d'aquesta fàbrica. Al fons es ben visible l'empremta deixada a la pedrera d'on s'extreia la pedra per al ciment.
(fotografia de Josep M. Panareda, 12 de juny del 2014)
El carbó extret de les diverses mines es transportava a l'indret conegut com el Cable, situat a la cota 1315 metres, no gaire lluny del Xalet del Catllaràs, residència dels tècnics de les mines; l'edifici original del Xalet fou dissenyat per Antoni Gaudí. Amb un telefèric es transportava el carbó des del Cable fins a l'Empalme a la cota 830 metres. L'Empalme era on es descarregaven les vagonetes del telefèric i omplien els vagons del trenet, el Tren del Ciment, que transportava el carbó fins a la fàbrica de ciment del Clot del Moro, situada a uns 3 km al nord de la Pobla de Lillet, però ja en el terme municipal de Castellar de n'Hug.

Aquest petit tren tenia un ample de via de 60 cm i enllaçava a Guardiola de Berga amb el carrilet procedent de Manresa i Barcelona que tenia un ample mètric. El tram entre Guardiola de Berga i la Pobla de Lillet fou inaugurat el 1914, i fins al Clot del Moro el 1924. El Tren del Ciment fou suprimit el 1963, i la fàbrica de Ciment tacà el 1975. Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya ha reconstruït el tram ferroviari entre l'antic Empalme i la fàbrica de Ciment, de 3,5 km. Des del 2005 funciona com a tren turístic.

El carbó extret de les mines del Catllaràs és lignit, de mitjana qualitat, però apte per a usos industrials. Era destinat majoritàriament a la fàbrica de ciment del Clot del Moro. Les restes actuals de la fàbrica mostren que es tractava d'un conjunt arquitectònic espectacular i excepcional. Una part d'aquest espai industrial ha estat transformat en Museu del Ciment. S'hi pot accedir en cotxe des de la carretera que mena de la Pobla de Lillet a Castellar de n'Hug o en el tren turístic que surt de l'antiga estació de l'Empalme, on es carregava el carbó, poc abans d'arribar a la Pobla de Lillet procedent de Berga (figura 4).
El paisatge vegetal

El paisatge vegetal actual del Catllaràs és constituït essencialment per boscos, sobretot de pi roig. Els prats ocupen una superfície relativament petita, excepte a les collades rases i als plans i vessants poc inclinats del vessant sud, que fins fa unes poques dècades eren conreats o pasturats, com el pla de l'Orri i el pla de la Clusa. Segles enrere els espais desforestats eren més nombrosos i més grans (Aymerich, 2000; Bolòs, 1953; Carreras, 1994).

El paisatge natural no era pas com ara el veiem, i no és pas fàcil saber com seria sense la intervenció humana secular. Els boscos antics foren aprofitats o arrabassats per transformar-los en terres de pastures o conreus. Sovint han estat substituïts per altres més interessants per al seu aprofitament, com és el cas dels pins (Viladrich, 2003).
Figura 5.-Pineda de pi negre al Pla de la Clusa.
(fotografia de Josep M. Panareda, 8 de juny del 2014)
Amb l'abandó dels darrers temps s'observen processos de regeneració espontània que ens donen unes primeres pautes per intuir com podria ser un paisatge vegetal en el futur sense o amb poca intervenció humana. Resta molt per tenir els elements necessaris per a elaborar un model precís del paisatge vegetal potencial. Caldrà esperar i observar com va evolucionant la vegetació. Cal tenir present no solament l'arbre dominant que s'hi estableix en un primer moment, sinó el conjunt de les plantes presents i com s'organitzen i es distribueixen en els diferents estrats amb els canvis naturals de les condicions dels sòls i del clima.  En el procés de regeneració hi ha una successió d'etapes, el final de les quals no hi ha pas un paisatge estàtic i permanent, sinó que es modificarà i evolucionarà constantment a causa dels canvis ambientals i de la pròpia dinàmica de les poblacions vegetals.



El bosc de pi roig

Ara domina la pineda de pi roig gairebé arreu. No hi ha cap dubte que aquest pi ha estat afavorit de manera directa o indirecta per l'activitat humana. És un bosc intervingut, però per la seva situació i per l'estructura és un dels boscos més rics en espècies.

No és gens fàcil esbrinar del tot on s'establiria espontàniament i on constituiria pinedes denses. Pel clima el pi roig pot créixer gairebé arreu del Catllaràs, però cal considerar la competència amb altres arbres, com el faig, el roure i altres caducifolis. Sorgirien peus de pi roig arreu de manera espontània, però als indrets més ombrívols i damunt de sòls més profunds el faig es faria dominant, i a les cotes més baixes seria el roure.
Figura 6.-Bosc mixt de faig i pi roig amb boix a la Costa de les Fonts al vessant oriental del Serrat Negre. Aquests boscos contenen altres arbres com la moixera i el gatsaule, ben visibles a la imatge per seus tons més clars.
(fotografia de Josep M. Panareda, 8 de juny del 2014)
Això és fa palès amb l'augment de faigs que sorgeixen sota les pinedes arreu, fins i tot als indrets més enlairats, com el Pla de la Clusa que supera els 1700 metres d'altitud. Allà on el pendent és més inclinat, el faig viu amb més dificultat, excepte a les clotades ombrívoles. Li costa més establir-se als vessants solells, sobretot damunt de vessants rocosos.

La pineda de pi roig es mantindrà molt probablement als vessants més enlairats, en especial a partir dels 1300 metres d'altitud, on seria un bosc ben adaptat al clima. Serà més abundant als indrets més assolellats i amb sòls més prims i rocosos.

De tota manera la pineda de pi roig tindria un aspecte força diferent a l'actual si no hi hagués hagut cap intervenció humana. Seria un bosc heterogeni i mixt on el pi roig dominaria només en alguns indrets, acompanyat de diversos arbres caducifolis, com el faig, el roure, la blada, la moixera, la moixera de guilla i el gatsaule, entre altres. Els processos geomorfològics dels vessants, l'acció de la fauna i la dinàmica de les plantes de la mateixa pineda són els factors que condicionaran l'evolució d'aquestes pinedes naturals, a part de les possibles intervencions humanes.

Esdevindrà finalment una fageda o roureda denses a mesura que els pins siguin tallats o morin de vells?
El més probable és que als replans i vessants ombrívols s'estableixi una fageda dominada per faigs amb la presència variable de pi roig i de diversos caducifolis, com la blada, el freixe de fulla grossa, la moixera, la moixera de guilla i el gatsaule, entre altres; també pot créixer-hi el pi negre, en especial als obacs de les cotes més elevades. Semblantment es pot dir de la roureda a les cotes inferiors, on el faig no té fàcil per establir-se per la manca d'humitat suficient.

La regeneració i l'evolució dels boscos dependrà dels diferents factors ambientals actuals i de com aquests evolucionin, com els relacionats amb el canvi climàtic i amb la presència i abundància de les poblacions faunístiques, i també de les intervencions per part dels homes, com es duen a terme les tales d'arbres, si és que se'n fan. Qualsevol tipus de gestió condicionarà un tipus de paisatge, sigui orientada cap a la protecció de certes espècies o hàbitats, sigui cap a un aprofitament forestal concret.


La pi negre

El pi negre forma bosc en un espai relativament petit a les obagues més enlairades. Dóna un to subalpí al Catllaràs amb la seva flora i fauna associades. És difícil valorar la naturalitat d'aquesta presència com també la seva extensió i estructura, però aquesta pineda té actualment un valor biogeogràfic destacat. No hi ha dubte que ha estat molt modificada pels aprofitaments seculars. La seva persistència està assegurada amb les condicions ambientals i humanes actuals.

Als indrets més típics el pi negre és totalment dominant, sovint amb algun peu de pi roig. Moltes vegades és un bosc mixt dels dos pins. També hi ha faigs i altres caducifolis, sobretot les moixeres i el gatsaule. Tamateix hi ha peus aïllats de pi negre enmig de moltes pinedes de pi roig; fins n'hem localitzat a la cota 1100 metres (figura 5).

La fageda

Si la pineda de pi roig és el bosc dominant actualment, la fageda ho seria de manera potencial d'ací a un temps en especial al cantó septentrional. Actualment és l'arbre dominant sota i enmig del pi roig. El contrast de color és ben palès la darreria de la primavera, quan les fulles del faig acaben de sorgí, translúcides i de color verd groguenc. Al cap de pocs dies es tornen d'un verd fosc, amb menys contrast amb el fullatge del pi.
Figura 7.-Peus d'alzina o carrasca al solell prop de Sant Julià de Cerdanyola.
(fotografia de Josep M. Panareda, 7 de juny del 2014)
Tal com s'ha indicat, no hi ha gaire extensió de fageda densa i ben desenvolupada. Però cada dia n'hi ha més, i augmenta de manera important, sobretot als replans damunt de sòls profunds i als racons més ombrívols. Als entorns del coll de Falgars n'hi ha uns bons exemples. I cap a les clotades i canals ombrívoles es localitzen taques de fagedes amb arbres ben alts i grossos (figura 6).

El faig sol ser-hi l'arbre dominant, sovint l'únic, però el més sovint és acompanyat, a part del pi roig ja esmentat, de diversos caducifolis, com la blada, la moixera, la moixera de guilla, el freixe de fulla grossa, el gatsaule, el saüquer i el roure martinenc. Damunt de substrat dur sol ser-hi present, a vegades abundant, el boix. Damunt de substrat tou o amb sòls profunds hi ha nombroses herbes, com l'el•lèbor verd, localment abundant.
És força clar que el faig és l'arbre potencialment dominant als indrets més humits i una mica frescals. Però allà on l'ambient atmosfèric és una mica més sec i els sòls prims prospera amb dificultat. Hi creixen peus aïllats, però sense establir-s'hi una fageda típica. A les parts més enlairades formarà boscos mixtos amb el pi roig i el pi negre. Als vessants inferiors serà present a les pinedes de pi roig, essent més freqüent a les clotades ombrejades. El faig assoleix les riberes del Llobregat, on es refugia a les vernedes i a les clotades ben ombrejades properes. Als sectors rocosos dels indrets humits es constitueixen boscos mixtos amb diverses espècies de caducifolis, on el faig hi té una presència diversa segons l'ambient.


Les rouredes de roure martinenc

Per sota els 1300 metres d'altitud el bosc potencial seria una roureda de roure martinenc. Amb l'altitud les rouredes només poden subsistir als solells i indrets assolellats, a causa de la competència del faig que viu millor als obacs o clotades ombrívoles.
Figura 8.-Sargar a la ribera del Rec de les Sois. La imatge és presa després d'una pluja intensa, el que explica el cabal excepcionalment abundós del torrent i la terbolesa de les seves aigües.
(fotografia de Josep M. Panareda, 7 de juliol del 2014)
Ara hi ha unes poques rouredes ben desenvolupades, com succeeix al vessant esquerre del Regatell o al solell de la serra de Falgars, conegut com la Solana de Falgars. És un bosc dominat pel roure martinenc, sovint amb un estrat dens de boix, en especial damunt de substrat dur. Altres rouredes extenses es localitzen al cantó sud del Catllaràs, en general més assolellat.

Aquestes rouredes han estat secularment molt malmeses a causa d'ocupar terres amb un clima més temperat i per tant més aptes per als conreus i la instal•lació de masies i nuclis de població. Amb l'abandó de les activitats tradicionals les rouredes es van recuperant. Als vessants rocosos i dedicats a pasturatge són les que millor s'han regenerat, ja que es trobaven en una fase més propera al bosc. En canvi, el indrets amb terres més fèrtils han estat més transformats i sovint han estat abandonats més tard, fins alguns encara són cultivats o pasturats. En aquests darrers casos la regeneració de la vegetació sol passar per una fase d'herbei dens, que progressivament és colonitzat per arbusts i esbarzers, el que dóna lloc a una bardissa densa, que evoluciona cap a un bosc mixt de roures, amb avellaners, corners i freixes als indrets més ombrívols i amb sòls profunds.
L'alzinar

D'alzinars n'hi ha ben pocs al Catllaràs, més aviat són peus aïllats o petits grups alzines molt localitzats. On n'hi ha és als vessants més secs i rocosos dels solells més cap al sud i l'oest. Al nord del nucli de Sant Julià de Cerdanyola hi ha un solell desforestat on les alzines van colonitzant el terreny. On hi ha alzinars ben desenvolupats és al solell dels Cingles de Malanyeu, i una mica més al sud, prop de la Nou de Berguedà, als Cingles del Reu i a l'entorn de l'ermita de Sant Salvador de la Vedella.

L'arbre dominant és l'alzina o carrasca (Quercus ilex subsp. ballota), sovint amb boix. Sol constituir un bosc força esclarissat i pobre en espècies, amb clapes de boix i pastures seques (figura 7).

Boscos de ribera i fondals

La presència d'aigua corrent i la humitat edàfica elevada dels fondals determinen unes condicions ambientals que permeten l'establiment de comunitats vegetals ben diferents.

La més significativa és la verneda, present a la ribera del Llobregat. La verneda és un bosc galeria que ressegueix la ribera estricta dels rius amb aigua corrent permanent. Hi domina el vern, normalment formant un rengle de peus a ambdues bandes del curs d'aigua. Es pot observar fàcilment als entorns de la Pobla de Lillet, malgrat que ha estat malmesa històricament pel seu aprofitament i per l'ús agrícola del territori proper.

A l'Arija i als torrents del Junyent i de les Sois es forma el sargar, on hi destaca la sarga (Salix elaeagnos), un arbret molt ramificat des de la base que fa mates grosses a les ribes i a les lleres (figura 8).

Als fondals de l'interior del Catllaràs sols establir-se l'avellanosa o un bosc mixt amb arbrets i arbres caducifolis. L'avellaner sol ser-hi abundant, en especial durant les primeres fases de regeneració. L'acompanyen el corner, l'arç blanc, el saüquer i diversos arbres caducifolis, sobretot el gatsaule i el freixe de fulla grossa. Sovint també s'hi refugia el faig. N'hi ha bons exemples al llarg del Regatell, del torrent del Junyent i del riu de Cerdanyola.
Les molleres

Les molleres són terrenys amarats permanentment d'aigua, on s'estableix una flora característica. Les més importants es localitzen a la part central del sector septentrional del Catllaràs, en especial entre Roca del Coll de la Ceba i Roques de l'Arderiu, en una franja propera a la pista. Destaca el Prat Xispedor per la seva extensió. Hi abunden diferents espècies de càrexs, joncs, cotoneres i orquídies; hi és present també la viola d'aigua (Pinguicula vulgaris). Són ambients molts especials que ocupen una superfície escassa, però de gran interès biogeogràfic (figura 9).
Figura 9.-Prat Xispedor en una clariana de la pineda de pi roig amb faigs. Aquestes clarianes no poden ser colonitzades pel bosc a causa dels sòls permanentment xops o inundats.
(fotografia de Josep M. Panareda, 7 de juny del 2014)
Les roques

Les roques ofereixen un paisatge espectacular i molt contrastat. Damunt de les superfícies rocoses s'estableixen plantes especialitzades, ja que han de viure en condicions extremes a causa de la manca de sòl i per la necessitat d'arrelar aprofitant les esquerdes. Per aquestes raons sovint es tracta de plantes rares, i no solament al Catllaràs, sinó arreu. Per això tenen un valor paisatgístic i biogeogràfic especial. No comentarem pas les rareses malgrat la seva importància, sinó dues plantes relativament força freqüents damunt les roques, i totalment absents a la resta d'ambients: l'orella d'ós i la corona de rei.

L'orella d'ós (Ramonda myconi) és una planta herbàcia constituïda per una roseta basal densa i arrelada a les esquerdes de les roques; la mata sovint és formada per vàries rosetes juntes. Les fulles tenen un pecíol cobert de pèls rossos i el limbe ovat, rugós, amb dents amples i amb pèls llargs i rossos al revers de les fulles; d'ací li ve el nom popular d'orella d'ós. Les flors són en grups d'1-6 al capdamunt d'un peduncle llarg. La corol•la és formada per 5 peces amples de color violeta i ornades per un centre groc, amb 5 estams ataronjats al voltant de l'estil que sobresurt. Floreix de maig a agost. Viu a les fissures de les roques i a les roques recobertes de molses exposades al nord, o ombrejades per la vegetació, de les muntanyes calcàries dels estatges montà i subalpí. És una espècie que només es fa als Pirineus i a les terres del sud d'aquesta serralada. Al Catllaràs és força freqüent a les parets calcàries més aviat ombrejades. Hi ha parets on és abundant (figura 10).

La corona de rei (Saxifraga longifolia) és una planta amb una roseta grossa i una sola tija. Viu diversos anys i mor després de la florida. Pot assolir els 80 cm d'alçària. Les fulles basals són llargues, estretes, rígides i densament agrupades (unes 100 fulles) en rosetes amples; tenen els marges irregulars blancs amb una fila de porus calcaris. La tija florífera és robusta i erecta, però penjant quan és florida; conté una inflorescència en panícula cilíndrica, molt ramificada i amb nombroses flors, que poden superar les 500. Els pètals són blancs, a vegades amb petits punts purpuris. Floreix de juny a l'agost. Viu a les esquerdes de les roques calcàries dels estatges alpí, subalpí i montà. Al Catllaràs és escassa, però no rara a les roques calcàries (figura 11)
Figura 10.-L'orella d'ós arrelada a una esquerda de roca calcària.
(fotografia de Josep M. Panareda, 6 de juny del 2014)
Figura 11.-La corona de rei arrelada a una esquerda de roca calcària. Es troba just en el moment de què la tija florífera ja està ben desenvolupada però les flors encara no s'han obert.
(fotografia de Josep M. Panareda, 10 de juny del 2014)
Dues plantes molt especials del Catllaràs

Totes les serres i massissos tenen les seves plantes singulars. El Catllaràs en té nombroses, com l'orella d'ós i la corona de rei ja comentades. Destaca l'abundància d'orquídies, tant en nombre d'espècies com d'exemplars, que s'observen bé des del maig fins l'agost; el juny és el mes en què se'n troben més. Només mirant les vores de la carretera asfaltada que mena al santuari de Falgars us sadollareu d'orquídies; el mateix us passarà en qualsevol prat i clariana del Catllaràs. Ara només ens fixarem en dues plantes singulars, els esclops o sabatetes i la flor de neu.

Els esclops o sabatetes de la mare de déu (Cypripedium calceolus) són també orquídies; són les que tenen les flors més grans i espectaculars de casa nostra. Són ben diferents de les altres orquídies autòctones. És una planta perenne, de 20-50 cm d'alçària, herbàcia, dreta, pubescent sobretot a la part superior i amb rizoma força curt i proveït de nombroses arrels adventícies; cada rizoma pot donar diverses tiges aèries. Les tiges tenen 3-4 fulles ovades, amplexicaules, agudes i amb els nervis molt marcats. Les flors són solitàries, rarament dues juntes, penjants al capdamunt de la tija i amb una bràctea foliàcia més llarga que la mateixa flor. Els sèpals i els pètals laterals són allargassats i d'un color bru rogenc fosc. El label és inflat, còncau, en forma d'esclop i de color groc lluminós. Floreix a la darreria de maig i juny.

El seu hàbitat és forestal, als boscos poc densos de faig i pi roig. Sovint es troba dins de mates de boix i ginebre, el que els protegeix dels herbívors (cérvols) que es mengen els fruits, de les furgades del senglar que els arrenquen i també de ser trobats pels humans que amb els seus rams i trepig els malmeten. És una espècie protegida (Aymerich, 2001) (figura 12)
Figura 12.-Flors dels esclops o sabateta de la mare de déu.
(fotografia de Josep M. Panareda, 7 de juny del 2014)
Figura 13.-Inflorescència doblement composta de la flor de neu.
(fotografia de Josep M. Panareda, 4 de juliol del 2014)
La flor de neu (Leontopodium alpinum) és una planta herbàcia perenne, dreta, simple, blanco-tomentosa, força foliosa i de tacte suau; fa menys de 30 cm d'alçària. Les fulles inferiors són estretes, velloses de blanc a les dues cares; les de la tija són més petites. Al capdamunt de la tija hi ha quelcom que sembla una flor, que és en realitat una inflorescència doblement composta de capítols que alhora contenen les flors. El segments llargs, tomentosos i blancs, com de franel•la, que es destaca externament, són 5-15 fulles florals desiguals en forma d'estrella que envolten els capítols. Al mig hi ha uns pocs capítols, d'1 a 10, que tenen només flors tubuloses. Les exteriors són femenines, de color verdós, i les interiors masculines, de color groguenc. El capítols tenen bràctees llanoses, brunes al marge i la punta. Floreix del juny a l'agost.

Viu als prats i indrets rocosos calcaris de l'estatge subalpí, fins el nivell inferior de l'alpí; excepcionalment baixa al montà. A Catalunya només es troba als Pirineus, on és molt rara. Al Catllaràs també és escassa i es localitza als prats oberts amb sòls prims o terrosos pel damunt dels 1450 metres d'altitud.

Malgrat la seva raresa és una planta molt coneguda a causa de ser considerada un símbol per als muntanyencs; és la famosa edelweis dels Alps. El desencís sovint és gran pels muntanyencs de casa nostra quan la troben, ja que és petita i en general no es considera pas bella, però sí molt original i atractiva. Els habitants dels Alps li atribueixen propietats medicinals, sobretot pels mals de ventre i les diarrees. La raresa a les nostres muntanyes ha fet que es tracti d'una planta protegida, i que per cap raó ha de ser tallada o arrencada (figura 13).





Bibliografia

Aymerich, P. (2000): Una flora singular. L'Erol: 67: 14-15.

Aymerich, P. (2001): Estatus de l'orquídia Cypripedium calceolus L. a Catalunya. Butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural, 69: 25-36.

Boixader, P. (2000): Itinerari per les principals mines del Catllaràs. L'Erol, 67: 19-20.

Bolòs, A. (1953): Datos botánicos sobre los montes de Falgars. Collectanea botanica, 3 (3): 325-344.

Carreras, J. et al. (1994): Mapa de vegetació de Catalunya 1:50.000. La Pobla de Lillet 255 (36-11). Barcelona, Generalitat de Catalunya. Memòria, 77 p. + Mapa 1:50.000.

Jaumot Bisbal, M. (2006): La vall de Lillet (del Riutort al Junyent). Itineraris des de la Sala i el Xalet del Catllaràs. Cossetània edicions. 128 p.

Soler i Riba,R.; Oriola i Casòliva, J.(1993): Relleu fotogràfic de les mines del Berguedà, Berga, els autors. 624 p.

Rosiñol Orriols, J. (1988): El passat de la nostra Vila La Pobla de Lillet. Recull històric, geogràfic i cultural. Barcelona, la Llar del Llibre. 169 p.

Viladrich, Ll. (2003): Un fustaire del Pla de l'Orri. L'Erol, 27: 22-24.

Vinyeta, R. (1992): El Catllaràs. Torelló, Foto-Sport. 63 p.



Nota: En la bibliografia s'esmenten tres articles de L'Erol: revista cultural del Berguedà, revista trimestral
fundada el 1982 per l'entitat Àmbit de Recerques del Berguedà i que es defineix com a cultural en el sentit més ampli. Publica articles d'història, geografia, natura, llengua i literatura, patrimoni, museus, etc., de la comarca del Berguedà. Tots els seus articles són consultables a l'adreça http://www.raco.cat/index.php/Erol.
© Dumalis