Montseny XXI
La revista del Montseny el segle XXI

ISSN: 2339-8280     Dip˛sit legal: B.3286-2014
n˙mero 7b      Setembre 2014
El castanyer (Castanea sativa Mill.) al Montseny

Maravillas Boccio
Josep M. Panareda
Resum

El castanyer (Castanea sativa) Ús un arbre corpulent i caducifoli adaptat al clima mediterrani humit i atlÓntic. ╔s un arbre molt estŔs a causa de les nombroses plantacions per a l'aprofitament forestal per a cŔrcols, perxes i fusta, i per al seu fruit, la castanya. Es localitza en terres silÝcies, com al Montseny, les Guilleries i el Montnegre. Actualment Ús en recessiˇ a causa de diverses plagues que l'afecten greument i que ha provocat la mort de nombrosos peus, a part que deixa els troncs poc aptes per a un aprofitament rendible.

Paraules clau: aprofitament forestal, castanyer, corologia, fagÓcies, flora, perxada.
 
 
 
La família del castanyer: fagàcies

Les fagàcies constitueixen una família de plantes de la classe de les dicotiledònies que inclou nombrosos arbres i uns pocs arbustos que tenen un paper molt destacat en el paisatge dels boscos temperats. Les fulles són persistents o caduques, simples, habitualment alternes, enteres o més o menys dentades o lobulades i amb estípules que cauen aviat. Les flors són molt petites i unisexuals, és a dir, amb flors masculines i femenines separades però damunt el mateix peu; les masculines s'agrupen en aments o glomèruls. Els fruits són aquenis, secs, coberts d'una pell dura i amb una sola llavor; no s'obren al madurar; formen grups d'1 a 3, embolcallats totalment o només a la base per una coberta endurida i sovint punxosa.
Figura 1. Il•lustració del conjunt del castanyer, d'una branca amb fulles i inflorescències masculines i femenines, d'un pelló ben obert i d'una castanya.
(làmina original de Maravillas Boccio)
Les fagàcies contenen un nombre reduït de gèneres (8) amb nombroses espècies (1.100, nombre variable segons els autors). A Catalunya són espontanis els gèneres Castanea (castanyer), Fagus (faig) i Quercus (roures, alzina, surera i garric). Els altres gèneres són Castanopsis, Chrysolepis, Lithocarpus, Nothofagus i Trigonobalanus. Darrerament molts autors consideren que el gènere Nothofagus constitueix una família independent, les notofagàcies, que inclou només aquest gènere.

La seva àrea de distribució natural s'estén per les regions temperades i subtropicals de l'hemisferi nord, excepte el gènere Nothofagus, espontani només a l'hemisferi sud.

Els arbres de la família de les fagàcies tenen una gran importància forestal. Els seus aprofitaments només són comparables als que tenen les coníferes. Els fruits dels Quercus (glans) i Castanea (castanya) han estat i són molt emprats per a l'alimentació humana i animal.

Les escorces són riques en tanins, que han estat aprofitats per a adobar les pells i com astringents. També són plantats a places i jardins, sobretot pels tons groguencs de les fulles durant la tardor en els arbres caducifolis.
El gènere del castanyer: Castanea

La majoria de les espècies de Castanea són arbres caducifolis o marcescents de capçada ampla amb fulles grosses serrades i amb nombrosos nervis secundaris rectes que acaben en les dents. Les inflorescències masculines són aments llargs i erectes, a la base dels quals hi ha les femenines. Els fruits tenen les cares planes o convexes i en grups d'1-3 embolcallats completament d'una cúpula espinosa, que s'obra per 2-4 valves irregulars al madurar. S'han establert unes 12 espècies de Castanea, que creixen espontàniament a les regions temperades de l'hemisferi nord, a Euràsia i Amèrica del Nord.

A Catalunya ha estat molt plantat el castanyer (Castanea sativa). Esporàdicament hi ha altres espècies de Castanea plantades, molt sovint emprades com a portaempelts del castanyer comú, com el castanyer americà (Castanea dentata), el castanyer xinès (Castanea mollissima) i el castanyer japonès (Castanea crenata).

El castanyer japonès és el més emprat dels tres. És un arbret que rarament excedeix els 10 metres d'alçària i té les fulles crenato-serrades i amb dents petites i fines. Té poc interès forestal, malgrat que la seva fusta sigui forta, molt densa, pesada i duradora, a causa de ser un arbre menys robust i tenir un creixement més lent. És un arbre resistent a la plaga de la tinta. És originari del Japó, on ha estat molt estès per a l'obtenció del seu fruit.

El castanyer bord o castanyer d'Índia, sovint plantat als jardins, places i carrers, no és pas una espècie de Castanea, ni tampoc pertany a la família de les fagàcies. Es tracta d'una espècie de la família de les hipocastanàcies (Aesculus hippocastanum), que es reconeix per les seves fulles palmaticompostes grosses, és a dir, compostes de folíols que sorgeixen tots ells del mateix punt, de l'extrem d'un pecíol comú. Té els fruits molt semblants a la castanya. És originari de la península Balcànica.
La morfologia del castanyer

És un arbre corpulent, de capçada ampla, entre 20-35 metres d'alçada, i amb un tronc, buit a la vellesa, que pot passar dels 2 metres de diàmetre. L'escorça és llisa i d'un marró clar fins als 15-20 anys, després s'enfosqueix i s'esquerda longitudinalment. En formació forestal densa és recte, però isolat desenvolupa una brancada ampla i un tronc d'un gruix excepcional.

Les fulles són grosses i lanceolades (10-25 cm de llargada per 4-8 cm d’amplada), agudes, dentades amb dents llargues i sense pèls. Del nervi principal surten nombrosos nervis secundaris gairebé paral•lels i prominents al revers (figura 1).
Figura 2. Branca de castanyer amb fulles i les inflorescències masculines i femenines.
(fotografia de Josep M. Panareda, el 2 juliol de 1980)
Figura 3. Conjunt de pellons mig oberts amb les castanyes a dins.
(fotografia de Josep M. Panareda, el 2 de novembre de 1980)
És una planta monoica, és a dir, amb les flors masculines i femenines separades però en un mateix peu. Les masculines s’agrupen en aments erectes, groguencs, estrets i llargs de 10-20 cm; neixen a l'axil•la de les fulles. Les femenines s'agrupen en inflorescències situades a la base dels aments i constituïdes per 1-3 flors, a vegades més, embolcallades per una cúpula comuna, primer de color verd i després groguenc. Floreix el maig-juny (figura 2).
Els fruits, les castanyes, es troben dins d’un pelló gruixut, endurit i espinós, solitàries o en grups de 2-3. La castanya és un fruit gros cobert d'una pell coriàcia bruna, i amb la base pàl•lida. Segons el nombre de castanyes que hi ha dins el pelló prenen formes diferents. Si n'hi ha tres la castanya central té les dues cares planes i les dues extremes tenen la cara plana al costat de la central i l'altra convexa situada a l'extrem. Si n'hi ha dues, són planes les dues cares que es toquen, i convexes les exteriors. Si hi ha una sola castanya, aquesta té les dues cares convexes. El pelló s'obra en 2 o 4 valves a la maturitat, entre el setembre i novembre (figura 3).

El castanyer es reprodueix bé amb la germinació de les castanyes i brota amb facilitat després d'una tallada. Té un creixement ràpid, el que fa possible un aprofitament forestal molt rendible, ja que permet tallades en cicles relativament curts (15-30 anys). Viu molts anys, es fa gros aviat i es podreix i es buida per dins quan ronda els 100 anys; i encara pot viure varis segles més (figura 4).
Figura 4. Plàntula de castanyer amb la castanya que ha servit de llavor encara enganxada.
(fotografia de Josep M. Panareda, el 13 de juny de 1995)
L'ecologia i distribució del castanyer

Viu en clima mediterrani humit, submediterrani i atlàntic. Molt probablement és originari de la Mediterrània oriental.

S'ha discutir molt si els castanyers són arbres autòctons o si han estat introduïts. La resposta més clara podria ser que en temps reculats hi haurien castanyers, que en les fases climàtiques poc favorables van desaparèixer o uns pocs exemplars subsistiren en refugis biològics. Però els castanyers tan estesos i aprofitats arreu són resultat de la intervenció humana, és a dir, han estat introduïts i clarament afavorits. Tanmateix és possible que alguns castanyers tinguessin un origen en algunes poblacions que subsistiren en refugis.

Actualment el castanyer és molt estès a les terres temperades boreals al territori de les rouredes i fagedes. A vegades també al domini dels alzinars més humits. Viu damunt de terres silícies, granits, esquists i argiles. No tolera els sòls amb carbonats. Per això a Catalunya es localitza sobretot al Montseny, les Guilleries, el Montnegre i les muntanyes silícies de l'Empordà i la Garrotxa.

Al Montseny hi ha extenses plantacions de castanyers, en especial a la meitat oriental, on el clima és més humit i el substrat és constituït sobretot per granits. Abunda a la muntanya mitjana del Montseny, entre els 800 i 1200 metres aproximadament. A les cotes inferiors es localitzen preferentment als obacs.
Figura 5. Mapa de la distribució del castanyer al Montseny. Cada cercle correspon a un quadrat d'1 x1 km on s'ha localitzat almenys un castanyer. Els cercles amb un verd més clar corresponen a quadrats situats fora de l'àrea del parc natural.
(dades originals de Josep M. Panareda i Maravillas Boccio i elaboració cartogràfica de Maravillas Boccio)
Al Montseny hi ha exemplars ben grossos de castanyer, alguns dels quals han estat declarats arbres monumentals, com el castanyer gros de Can Cuc a Vallfornès (Cànoves). Però és ben fàcil trobar també castanyers grossos a l'entorn de Viladrau, d'Arbúcies i Riells.

El mapa evidencia prou bé la tendència de la distribució del castanyer al Montseny. Són nombrosos els quadrats de la xarxa UTM d'1x1 km on és abundant o freqüent. És escàs o absent als vessants superiors i també a les parts baixes del massís. A l'extrem occidental, a la vall del Congost, succeeix el mateix a causa del predomini del rocam calcari. Cap al nord-oest, a la plana de Vic, és degut alhora pel substrat calcari (margues) i pel predomini dels conreus (figura 5).
Els aprofitaments del castanyer

Del castanyer se n'aprofita tot, o almenys així ha estat històricament: els troncs prims per a cistelleria i cèrcols, els mitjans per a perxes i tanques i els gruixuts per a bigues, bótes i mobles. Les fulles verdes són menjades pel bestiar i seques s'empren per a jaç. De l'escorça s'extreuen tanins per a adobar les pells. I quan el tronc es degrada, el podrit que queda dins el tronc es ven a bon preu com a terra de castanyer. I encara hi ha el fruit, la castanya, que es menja torrada i se n'obté una molt bona farina (figures 6 i 7).

El castanyer ha estat, doncs, un recurs polivalent, tradicionalment explotat amb una productivitat i rendiment molt elevats. Ara gairebé és un record i són escassos els profits que se n'obté. I no solament com a conseqüència de la pèrdua de valor, com bona part dels productes forestals. Hi ha altres raons que han condicionat un progressiu menor aprofitament del castanyers, com són les nombroses plagues que l'afecten.
Figura 6. Perxada de castanyer per a perxes i fusta.
(fotografia de Josep M. Panareda, el 2 de novembre de 1980)
Les plagues del castanyer

La realitat és que els humans hem aprofitat el castanyer des de molt antic tant pel fruit com pel tronc, el que ha fet que hagi estat plantat en molts indrets, fins a vegades a terres poc adients. De fet les castanyedes han de ser considerades com un conreu on s'apliquen tècniques molt específiques, com si fos una vinya o un camp d'ametllers.

Qui tenia bones castanyedes era ric ja que en treia molts beneficis. Però no tot han estat flors i violes, en especial el darrer segle a causa sobretot de dues plagues ocasionades per fongs, la tinta i el xancre, i darrerament per la nouvinguda vespeta del castanyer. Els estralls han estat tant grans que fins i tot alguns han pronosticat la seva desaparició. No sabem si s'hi arribarà, però els danys han estat molt grans. El coneixement del cicle biològic dels fongs i dels insectes ha permès establir mecanismes de defensa força eficaços.

La tinta del castanyer és una malura produïda per un fong i es manifesta pel decaïment general, pel marciment progressiu començant per les branques i brots terminals, de dalt a baix de l'arbre, pel podriment de les arrels, per l'enfosquiment de la fusta i per l'escorça clivellada a la base del tronc. Els remeis per combatre aquesta malura són diverses actuacions preventives, tractaments químics, cars i de difícil aplicació, i l'obtenció de varietats resistents.
Figura 7. Plantació de castanyers grossos per a aprofitament del fruit, la castanya.
(fotografia de Josep M. Panareda, el 19 de maig de 1993)
Figura 8. Tronc de castanyer afectat pel xancre.
(fotografia de Josep M. Panareda, el 27 de febrer de 2000)
El xancre encara és més greu pels nostres castanyers. Els primers símptomes es manifesten al tronc i branques, on apareixen unes taques irregulars de color bru carabassat. Al cap de poc temps l'escorça es clivella longitudinalment. Es produeix una obstrucció dels vasos conductors que impedeixen la circulació de la saba i si això afecta tot el vol del tronc provoca la mort de la part situada pel damunt. Els estralls del xancre han estat grans, amb molts castanyers morts. S'han provat molts tractaments amb no gaire sort. Els darrers anys s'ha emprat la tècnica d'inocular soques de fongs que debilitin i bloquegin l'acció del xancre tan mortífer amb resultats força esperançadors (figura 8).

En plena lluita pel control de la tinta i el xancre arriba la vespeta del castanyer, un insecte de l'ordre dels himenòpters originari de la Xina. La seva propagació ha estat molt ràpida a causa de la mobilitat dels adults i del transport de material infectat. Es detecta la seva presència per unes gales o cecidis plans als branquillons joves, als pecíols i als nervis centrals del les fulles. Causa una forta disminució de l'activitat fotosintètica i redueix considerablement la fructificació. Pot arribar provocar la mort del castanyer. Combatre la vespeta no és gens fàcil. S'està provant el control de les larves mitjançant insectes paràsits, però encara s'és a les beceroles. Hi ha molts castanyers afectats per la vespeta del castanyer al Montseny.




Bibliografia

Bolòs, O. de i Vigo, J. (1990): Flora dels Països Catalans, II. Barcelona, editorial Barcino. 921 pàgs.

Llobet, S. (1947): El medio y la vida en el Montseny. Barcelona, C.S.I.C., 518 pàgs. + mapa. Trad. catalana: El medi i la vida al Montseny. Estudi Geogràfic. (1990). Granollers, Museu de Granollers - Agrupació Excursionista de Granollers. 486 pàgs. + periglacial al Montseny.

López González, G. (2001): Los árboles y arbustos de la Península Ibérica e Islas Baleares. Madrid, Ediciones Mundi-Prensa. 2 vols. 1.727 pàgs.

López Lillo, A. i Sánchez de Lorenzo, J.M. (2001, 2ª ed.): Árboles en España. Manual de identificación. Madrid, Ediciones Mundi-Prensa. 654 pàgs.

Panareda J.M. i Nuet, J. (1986). Les castanyedes al Montseny. Ausa, XII (116): 65 78, Vic.

Ruiz de la Torre, J. (1979): Árboles y arbustos de la España peninsular. Madrid, Escuela Técnica Superior de Ingenieros de Montes. 512 pàgs.
© Dumalis